Sindica

cap

El bloc

La Comissió Europea hauria de reconèixer que no en té ni idea

La Comissió Europea hauria de reconèixer que no en té ni idea

De tant en tant, respondre un simple “no ho sé” a una pregunta de la qual no se’n té la resposta, és senyal de sensatesa i fins i tot d’intel•ligència. Aquest és el modest consell que em permeto donar-li al president de la Comissió Europea (CE), el senyor Durao Barroso, o a qui  parli en nom seu, la propera vegada que algú li pregunti què passaria en relació amb la pertinença a la UE si un territori que ja forma part de la UE s’escindeix d’un estat membre. Que respongui senzillament: “no en tinc ni idea”. Perquè l’espectacle de declaracions d’aquesta setmana sobre aquesta qüestió, amb un portaveu corregint-se a si mateix (Olivier Bailly), un comissari desautoritzant al portaveu (Joaquín Almunia), i el mateix president afegint més confusió a la cosa, està lluny de generar confiança vers una institució que teòricament representa un interès, l’europeu, que va més enllà dels interessos dels estats.

Aquest “no ho sé” sincer  està més que justificat. Primer, perquè no s’ha donat mai el cas, però segon, i sobretot, perquè aquest, el de l’ampliació interna, és un escenari que cap tractat europeu fins ara ha volgut tenir en compte (tot i que des de l’Aliança Lliure Europea s’ha demanat en repetides ocasions). És un escenari que no es contempla enlloc, i per tant, no s’hi val a donar la resposta estàndard que es dóna quan un estat que no és membre de la UE truca a la porta del club europeu, és a dir, que ha de complir amb determinats criteris (democràcia, respecte als drets humans i de les minories, economia de mercat i estat de dret) i que la seva adhesió ha de rebre el vot favorable de tots els estats membres. Aquesta és la resposta que donen els estats membres que es confronten amb processos de secessió (el Regne Unit i Espanya), perquè es tracta de fomentar la por i agitar espantalls, però mai pot ser la resposta d’una institució que en assumptes com aquests hauria de ser rigorosa i objectiva. La situació ja entra dins la categoria del ridícul quan el portaveu que es corregeix a sí mateix diu que va donar aquesta resposta referint-se a l’hipotètic cas català, però no a l’escocès, com si des d’aquest punt de vista fossin casos absolutament diferents.

I és que costa molt d’entendre que a nivell jurídic es pugui fonamentar que ciutadans com els catalans, que fa 25 anys que som membres de la UE, que gaudim de la ciutadania europea i que ens apliquem les normes comunitàries, pel fet de constituir-nos en estat propi ens quedéssim fora de la UE i haguéssim de començar el procés d’adhesió de zero, des del mateix punt de partida que un altre territori que no ha format mai part de la UE i exposant-nos al veto més que probable d’un o més estats membres. I en tot cas, cal recordar que la independència de Catalunya no implicarà el sorgiment d’un nou estat, sinó de dos; Catalunya, i la resta d’Espanya, que molt probablement es continuarà dient Espanya. I aquesta segona versió d’Espanya haurà de renegociar també les seves condicions per continuar essent membre de la UE; repartiment d’escons al Parlament Europeu, vots al Consell de Ministres, aportacions al pressupost europeu etc. A més, al dret internacional hi podríem arribar a trobar l’argument segons el qual els dos estats sorgits del divorci hereten les seves obligacions i els tractats internacionals, i que per tant Catalunya i Espanya 2.0 es quedarien a la UE senzillament reajustant els termes de la seva pertinença.

Si des del punt de vista jurídic, no hi ha res de definitiu, o en tot cas hi ha arguments múltiples (com va acabar reconeixent el portaveu de la CE), què es pot dir des del punt de vista polític? Aquí les coses són molt més clares. La democràcia és un principi constitutiu de la Unió Europea.  Els nous “estats interns” (Catalunya, Escòcia) arribaran a l’estatalitat de l’única manera que es pot fer al segle XXI: a través de processos escrupolosament democràtics. Pretendre tenir la democràcia al full de serveis, i tancar la porta a nous estats legitimats per processos democràtics amb l’excusa d’haver d’iniciar de nou el camí d’entrada, no sembla gens compatible.

És una llàstima que la Comissió Europea s’hagi fet aquest embolic, com a reacció gens encertada a la històrica manifestació independentista de la Diada i probablement també com a reacció a les pressions de determinats estats. I és una llàstima perquè darrerament, tant en una resposta a un fracassat projecte d’Iniciativa Ciutadana Europea impulsat per Reagrupament, com en una resposta a una eurodiputada italiana, la Comissió Europea havia dit una cosa tan sensata com important per als nostres interessos; que els processos de secessió s’han de resoldre en el marc del dret internacional. Dit això, no calia embolicar-se en hipòtesis sobre la pertinença a la UE de l’estat català. A nivell jurídic no hi ha una resposta clara; la UE no ha volgut preveure mai aquesta possibilitat, però el dret internacional i la doctrina de la successió d’estats poden donar arguments per entendre que una Catalunya estat seguiria dins la UE. Tanmateix, a nivell polític, la resposta és òbvia. I la solució a aquest embolic l’haurem de trobar, com gairebé sempre, en la negociació política i el pragmatisme, precisament els dos grans vectors de la integració europea.



comentaris

comentari
Josep (Sueca) 14.09.2012 | 20.37 h
Com bé dius la UE és democràcia, estat de dret, .,. però també és un cabal jurídic que homogenitzat el dia a dia dels ciutadans europeus. Per tant, i posats a agitar espantalls, difícilment Brussel·les deixaria fora a un possible aportador net a les arques comunitàries; però en el cas que ho fes correria el risc de crear un "paradís" jurídic i no sols fiscal que, jugant amb la mateixa legislació, inserís canvis en aspectes concrets que poguessin donar un avantatge competitiu fora de tot control comunitari. Cal recordar que, per exemple, el sector làctic català patia importacions de llet de Polònia a un preu menor perque tot i regir-se per la mateixa normativa comunitària, la transposició era més exigent a Espanya que a Polònia; o també les vacances fiscals que en el seu dia impulsà el País Basc.

comenta