Darrerament s’han fet sentir algunes veus de sectors catalanistes que argumentant i defensant el vot en blanc a les properes eleccions espanyoles del 9 de març, propicien una desmobilització en el camp del catalanisme sobiranista. Francament, crec que com a país això en aquest moment no ens ho podem permetre.

Quan em pregunten què se’ns ha perdut a Madrid?, la resposta és immediata: malauradament, molt. Haurem de continuar anant a Madrid a fer-nos sentir i influir mentre sigui allí on es decideixin temes cabdals per al nostre futur. Mentre estiguem espanyols -que no és el mateix que siguem espanyols- hem d’intentar que, per exemple, l’Estatut es desplegui amb la màxima lleialtat possible. I en els propers mesos s’haurà de decidir i negociar a Madrid el nou sistema de finançament per Catalunya en què reclamarem que es posi fi al dèficit fiscal que cada any fa perdre a cada català i catalana més de 2.600 euros d’inversió que l’Estat no ens retorna dels nostres impostos. Ara bé, anem a Madrid a això: a treballar en aquests objectius sent molt conscients que la veritable feina important i paral•lela a aquesta la tenim a Catalunya i és aconseguir que cada dia hi hagi més catalans partidaris de tenir un Estat propi.

L’acció d’Esquerra a Madrid és complementària a la principal tasca que no és altra que aconseguir una majoria social per a la independència amb l’horitzó fixat en el 2014 com a data d’una possible consulta a la ciutadania. Però fins que els independentistes no siguem majoria i seguim pertanyent a Espanya haurem d’anar a Madrid a defensar els nostres interessos. A reclamar allò que és nostre i a posar en evidència, com ha fet el grup parlamentari d’Esquerra al llarg d’aquests darrers quatre anys, que pertànyer a Espanya és un mal negoci per als catalans i catalanes.

Esquerra no va a Madrid a negociar un Ministeri. Joan Ridao no vol ser ministre d’Espanya, però per a d’altres que utilitzen el terme sobiranista com un barret que es posa i es treu, aquest és el seu principal propòsit, sens dubte. I tant estan disposats a fer-ho pactant amb la dreta com pactant amb l’esquerra. Aquí també he de dir, amb absoluta claredat, que si d’Esquerra depèn, el Partit Popular dels Acebes, Zaplanes i companyia no governarà mai.

El PSC a Madrid ha estat la gran decepció d’aquesta legislatura. Tot i comptar amb 21 diputats, han estat completament invisibles perquè han actuat sempre com a diputats del PSOE i no del PSC. Els 21 diputats del PSC al Congrés de Diputats han arribat fins i tot a votar en contra de sis lleis que el PSC havia votat a favor al Parlament de Catalunya. O han avalat amb el seu vot que l’Estatut valencià separi el valencià del català qualificant-lo d’idioma valenciano. O que hagin votat en contra del retorn íntegre dels Papers de Salamanca. O que alguns departaments de la Generalitat del PSC hagin hagut de recórrer a Esquerra perquè defensés esmenes a les lleis estatals ja que els diputats del PSC a Madrid no es podien desmarcar del PSOE.

Hi ha una darrera raó per anar a votar: fer sentir la veu del sobiranisme del nostre país i consolidar així el grup parlamentari d’Esquerra. Deia Joan Fuster que la política la fas o te la fan i la desmobilització dels sobiranistes només ens portaria a que el Partit Popular obtingués representació per Lleida. De tots aquests catalanistes depèn que José Ignacio Llorens, el representant del nacionalisme espanyol més ranci i arnat i de la dreta més extrema no obtingui l’acta de diputat. A Lleida, els únics que poden impedir que el PP segueixi sense representant és Esquerra, l’ Esquerra catalana útil a Madrid.


Jordi Ausàs i Coll
Candidat d’Esquerra per Lleida al Congrés de Diputats

El passat 19 de desembre, el grup parlamentari de CiU feia públic un comunicat de premsa on reclamava, literalment, que s’aturi el procés de desplegament d’organismes de la Generalitat a l’Alt Pirineu i Aran. Davant d’unes afirmacions tan contundents i desafortunades com aquestes, no puc per menys que expressar la meva perplexitat i alhora manifestar el total desacord amb les pretensions de Convergència i Unió. Del que es tracta, n’estic convençut, és de fer tot el contrari. No pas d’aturar el procés, sinó d’empènyer, de remar tots en la mateixa direcció i de poder fer realitat el més aviat possible la presència institucional del Govern a l’Alt Pirineu i de desplegar tots i cadascun dels departaments i organismes que en depenen, en la línia del que ja s’està fent a les Terres de l’Ebre, com a pas previ a la creació de la vegueria de l’Alt Pirineu. És una llàstima que CiU amb aquest plantejament vulgui ara alentir i posar dificultats a un procés que, certament, no es fa realitat d’un dia per l’altre, però que ja és irreversible. Una descentralització que ha de permetre d’una banda reconèixer la nostra realitat territorial pirinenca, però també ha de fer possible superar la divisió provincial renyida des de sempre amb el catalanisme polític. i millorar i apropar l’administració al ciutadà. Un desplegament de la Generalitat al Pirineu que a ningú se li escapa que té la seva complexitat i que per tant no es troba exempt de dificultats. Ara bé, em sembla com a mínim paradoxal que CiU vulgui ara recriminar un encert o desencert en el desplegament territorial a l’Alt Pirineu, quan aquesta formació política havia tingut durant molts anys, des del govern, una actitud manifestament hostil al reconeixement de l’Alt Pirineu. Recordo perfectament quan el 31 de desembre del 2001, el Parlament va reconèixer l’Alt Pirineu i Aran com a àrea funcional de planificació territorial, amb els vots a favor de tots els grups parlamentaris a excepció de CiU. També recordo quan l’any 2003 es va crear l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran, just al final dels 23 anys de govern de CiU i després d’haver-hi votat en contra en diverses ocasions al Parlament de Catalunya. El mateix any que el president Jordi Pujol descartava dotar l’Alt Pirineu d’una vegueria adduint que aquesta àrea territorial no té prou entitat., per la qual cosa no era partidari d’obrir una delegació territorial de la Generalitat a la zona, amb el corresponent nomenament d’un delegat i la presència descentralitzada dels diferents departaments del Govern. Malgrat les dificultats, però, hem de reconèixer que els avenços són innegables. La descentralització dels diversos departaments del Govern, tot i que la majoria només han començat a contemplar serveis territorials a l’Alt Pirineu a partir del 2005, s’està duent a terme de manera progressiva, atenent a la seva realitat de gestió sectorial i als antecedents de la seva presència institucional al territori. El departament de laVicepresidència ja ha pressupostat els recursos econòmics corresponents per tal d’adequar amb caràcter imminent l’edifici dels Antics Jutjats de la Seu d’Urgell i convertir-lo en seu del Govern de la Generalitat i seu de la direcció territorial de diferents departaments, com ara Política Territorial i Obres Públiques, entre altres.
L’any 2006, la Subdelegació Territorial a l’Alt Pirineu i Aran va passar a la condició de delegació del Govern de la Generalitat. El departament de Salut, tot i que encara no ha desplegat els seus serveis territorials al Pirineu, a efectes pràctics s’ha situat operativament al territori amb el desplegament de la Regió Sanitària del Servei Català de la Salut de l’Alt Pirineu i Aran (ubicada a Tremp), i amb l’Agència de Protecció de la Salut, que té una seu a la Seu d’Urgell i que el 2008 té previst posar en funcionament 3 noves seus de l’Agència de Protecció de la Salut, que estaran ubicades a: Puigcerdà,Tremp i Sort.
Des de març d’enguany el departament de Governació ha designat un coordinador territorial per a l’Alt Pirineu i Aran que té la missió, a banda d’executar competències pròpies, de dissenyar el desplegament d’aquest departament a l’Alt Pirineu. El departament de Política Territorial disposa, des del passat 25 de gener, d’un director de Serveis Territorials i està previst que al llarg del 2008 i 2009 es vagi dotant d’estructura orgànica amb el personal necessari per desenvolupar les responsabilitats assignades. El departament d’Interior ja ha nomenat un director de Serveis Territorials i està desplegant també la seva estructura, així com els departaments d’Educació i Agricultura que estan iniciant el procés.
Tot això no sorgeix del no-res. És fruit de la voluntat i el consens de totes les forces polítiques i persones independents vinculades a entitats pirinenques que van impulsar i subscriure el Manifest per la Vegueria de l’Alt Pirineu. Un manifest que expressava també la necessitat de simplificar al màxim la implantació administrativa de la Generalitat de Catalunya tot relligant les diverses actuacions amb la remodelació o l’adaptació dels serveis ja existents als consells comarcals. No és l’hora d’aturar res, queda molta feina per fer i la implicació de tothom és més necessària que mai.