A poc a poc anem recuperant la normalitat. Com si sortíssim d'una catàstrofe. Certament de catàstrofe, no n'hi ha hagut pas cap. En tot cas, tenim una creu que ens singularitza com a poble que som, encara que això sembli una autèntica paradoxa: tenim veritables dificultats per definir qui som, és a dir, per definir la nostra identitat col·lectiva. En realitat, als catalans tot ens costa molt més. Per això, quan diem que recuperem la normalitat sembla que parlem d'una utopia, atesa la malestrugança que molt sovint ens arrossega a tots plegats.

Diga'm quan,?

Cubelles quan podrem tenir un govern que respongui als interessos dels seus habitants?

Passejant per la Vila un és conscient de les seves mancances.

Els carrers respiren la necessitat d'un canvi, els veïns que poden, davant dels aparadors comenten cosetes, la família, la salut, la feina o la seguretat.

Poques coses per un poble que ha patit el boom de l'especulació urbanística  a mans de gent poc qualificada per tenir en compte les necessitats d'aquest creixement.