http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/ Bloc de Joan Carles Duch Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/saps-dir-ho-en-catala http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/saps-dir-ho-en-catala Sat, 05 Nov 2011 15:55:39 +0100 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/saps-dir-ho-en-catala
La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada - en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.


No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).
Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.
Pots fer-ho passar?

Gràcies pel teu suport al català !!!!
Red

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/vull-separar-me http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/vull-separar-me Sat, 05 Nov 2011 15:53:36 +0100 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/vull-separar-me
Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.


Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.
Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió.
Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre.

Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!
Red


Adéu, Espanya!

A Reveure...........que tinguis sort.
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/i-en-duran http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/i-en-duran Wed, 07 Sep 2011 17:39:03 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/i-en-duran
Em pregunto què li deu passar pel cap al Sr. Duran ara que la seva tesi d’influència de CiU al congrés dels diputats de Madrid és tan ferma com una bandera esparracada feta bocins.

La febre de poder que engabiava al Sr. Duran, abans altiva, extravagant i perniciosa es deu estar consumint a hores d’ara en la més profunda de les frustracions humanes.

Em pregunto de què parlaran ara a Can CiU? ja no poden seguir fent el ridícul parlant d’aconseguir un futur pacte fiscal amb Espanya o d’influir en les decisions importants de l’imperi en cas de tenir força vots el 20N.
Qualsevol bordegàs es pot adonar que els catalans a la capital espanyola no hi hem pogut fer mai res i no hi farem tampoc res en un futur. Perdre el temps si m’ho permeteu.

Mentre Espanya amenaça greument la subsistència de Catalunya com a país i econòmicament la confraria de “savis” catalans que tenim per polítics es dediquen a intentar vendre’ns els seus somiejos innocents que ni de bon tros mai es convertiran en realitat.

L’únic projecte viable pel país és el de l’estat propi, el de l’autogestió econòmica, el de la instal·lació de pròpies normes que ajudin a assolir una solida fibra moral al país. I senyors, això només es pot fer amb un estat propi a porta tancada, només així i la resta són rondalles de mals joglars.

No espero un rampell d’un dilluns matiner per part de CiU que canvií la seva aposta del “anem fent” pel “anem a fer” però si que crec que la mala baba que ha mostrat el PSOE i el PP en el tema constitucional els faran a la llarga canviar l’estratègia a seguir.

I fins que no arribi aquest dia, què farà en Duran?
David Morgades

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/despres-de-trenta-anys http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/despres-de-trenta-anys Wed, 07 Sep 2011 17:31:42 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/despres-de-trenta-anys


És per això que hem de començar a tenir més present la qüestió econòmica a l’hora de plantejar la separació, on sigui. Els drets trepitjats, l’incompliment de la llei, el dèficit democràtic que es respira a Espanya, tot això i més, és una causa que en el millor dels casos acaba impecablement arxivada. En canvi, el plantejament d’una Espanya esmicolada en ares de garantir una autosuficiència econòmica és tota una altra cosa. L’Estat espanyol li costa una fortuna a Europa!. Ben explicat a la Merkel, el tema pot acabar amb un nou espetec de dits. Deixem-nos, doncs, de fer el ploramiques i aprofitem la feblesa moral, material i política d’Espanya.
Ara el vent bufa en favor nostre.
Dessmond
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/torna-la-locomotora http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/torna-la-locomotora Thu, 28 Jul 2011 16:02:52 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/torna-la-locomotora
Torna la Locomotora, i no la Negra (ja m’agradaria, entre d’altres raons perquè el meu professor de Química n’era o n’és el bateria). No, torna allò tan suat de Catalunya la locomotora d’Espanya, i tota el que penja. Perdoneu, però no ens hem mogut dels anys 80 o què? Però com es pot ser tan cutre?

A veure, a hores d’ara, a 27 de juliol del 2011, pensar, ni tan sols gosar pensar que la CAC pot ser locomotora de res a l’Estat espanyol és ser o bé un ignorant o bé una mala persona.

Wake Up, Dudes! El somni de la catalanització d’Espanya està totalment mort i enterrat. I qui hi jugui, només pot ser considerat un irresponsable.

A data 27 de juliol del 2011, allò que necessita Catalunya, de forma vital, immediata és no ser barrejada amb el club dels PIGS. I això només es pot aconseguir amb la Independència. Prou de conyes marineres sobre locomotores i estacions federals i altres tonteries.

La In-de-pen-den-ci-a. Millor avui que demà. Millor el 2012 que el 2014. Quant abans la tinguem, abans estarem en condicions de fer front a la crisi i que no ens emboliquin amb els Pigs.

A veure: votants independentistes de CiU, tindreu els sants collons i ovaris de tornar a votar en Duran i Lleida a les eleccions espanyoles que s’acosten a marxa forçades? Un individu que l’únic que el preocupa és ocupar una cadira al consell de ministres del Regne d’Espanya? Ho fareu? La tornareu a vessar?

O és que ja us està bé que us insultin, us robin, us menyspreïn?

Jo, a diferència d’altres companys de capçalera, penso que, si és possible aconseguir una candidatura independentista unitària de debò, no descartaria concórrer a les eleccions espanyoles, amb l’objectiu de ser a dins del cervell de la bèstia. De la mateixa manera que els espanyols estan a dins del Parlament del Parc i intenten posar tots els pals a les rodes que poden.

Prou de fer el passerell! Cal aprofitar tots els espais que es puguin per empènyer.

Una candidatura unitària, naturalment, que aplegui tots els independentistes que ja no juguen a reformar Espanya, perquè Espanya no vol ser reformada. Tot el contrari, vol reformar Catalunya i vol, directament, implementar polítiques catalanòfobes genocides allà on se li deixi fer.
Tenim una responsabilitat enorme en els propers mesos. I l’únic que em fa ballar el cap és si serem a l’alçada de les circumstàncies i de les necessitats dels nostres compatriotes. Qualsevol que jugui a la divisió de l’independentisme haurà de ser contundentment denunciat, si s’escau.

No puc acabar aquest post sense enviar el meu més emocionat i sentit homenatge al Molt Honorable Heribert Barrera.

President, espero i desitjo que vós també tingueu l’alegria de veure aquest país nostre lliure. Us ho mereixeu com poca altra gent! No us hauríem de necessitar, perquè ja fa molts anys que vós hauríeu de gaudir d’un merescut descans i d’un reconeixement com a Soldat de Catalunya que fóreu, i com a patriota de pedra picada que sou. Però vés per on, encara sou un referent per a la gent que vol una Catalunya lliure, rica i plena.

Per Catalunya, sr. President!
Josep Sort

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quins-interessos-governen-catalunya http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quins-interessos-governen-catalunya Tue, 26 Jul 2011 16:57:05 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quins-interessos-governen-catalunya
Prou sabem –encara que de vegades no ho vulguem creure- la dificultat d’estendre la consciència política al marge –o en contra- d’uns mitjans de comunicació que ens intoxiquen des dels noticiaris fins als continguts subliminals de les telenovel·les. Als anys setantes sols es va aconseguir vèncer aquest poder des de l’associacionisme veïnal i cívic, que els socialistes no trigarien a neutralitzar no fos que després els pogués perjudicar. Als anys vuitantes va fer falta molt de soroll per estendre l’independentisme fent-lo sentir més enllà del mur mediàtic. Aquests darrers anys el soroll ens l’ha servit l’enemic des de Madrid per a desgracia d’ERC, que es veia erosionada al no respondre com hauria calgut, i de CiU que temia veure’s condicionada quan manés.
Amb la nova realitat no hi ha res diferent sota el sol en la relació “ideal-interès-propaganda”. Si això fos una novel·la potser diríem “cherchez la femme!” però, atès que es tracta de política professional, més val que “busquem les dietes”, és a dir, els diners. D’aquesta manera comencem a veure grups mediàtics, afins al govern, mig-silenciant les mogudes independentistes, també moviments sotto voce intentant moderar la rauxa sobiranista, i fins i tot critiques obertes de convergents de base, que fins ara havien estat prou coherents, criticant manifestacions com la de 9 de juliol “perquè ara no toca” o per haver-se sentir-se al·ludits quan en elles es crida contra el patriotisme distret dels que manen, o “perquè ara toca aixecar el país i deixar la independència per més endavant…”. Així doncs, tocaria retallar la sanitat per compensar el robatori hispànic, anar silenciant de mica en mica l’independentisme i no desestabilitzar un sistema que garanteix sous immorals als grans directius i dietes als diputats autonòmics espanyols.

.L’alternativa no crec que sigui altra que crear més contrapoder, més societat civil, més associacionisme veïnal, i blindar les entitats sobiranistes d’influències farisees.
Fantassin Manel


]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/desconfiare-sempre http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/desconfiare-sempre Tue, 26 Jul 2011 16:48:10 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/desconfiare-sempre Carles Capdevila
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/larrogancia-i-la-porra http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/larrogancia-i-la-porra Tue, 31 May 2011 07:43:20 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/larrogancia-i-la-porra
Durant les últimes setmanes, la plaça de Catalunya havia recuperat una de les funcions originals de la plaça pública: ser un espai on la població pot parlar, trobar-se i expressar-se, tot generant noves formes de convivència ciutadana. Tal com diferents sindicats policials i els mateixos serveis municipals de neteja havien reconegut, l'actuació dels acampats en el manteniment de l'espai públic havia estat exemplar. Això explica que l'operació preventiva ordenada pel conseller Puig hagi resultat, a més de desproporcionada, ridícula, i hagi posat en relleu l'extrema feblesa d'alguns discursos de tolerància zero amb tot el que sigui dissidència més enllà de les institucions. I més després de constatar la capacitat dels acampats per evitar, amb un mur humà, l'extensió dels incidents futbolístics a la plaça.
Entre els nombrosos efectes personals confiscats als acampats n'hi havia alguns de tan perillosos com ara tendes de campanya, ordinadors, cartells, entrepans i firmes. L'actuació, feta amb el suposat objectiu de garantir la seguretat, es va saldar amb 121 ferits, sis de gravetat. I si el desenllaç final no va ser pitjor, va ser gràcies a la resistència pacífica d'una gent que, tot i exercir drets constitucionals i estatutaris fonamentals, va tenir la valentia de respondre amb clavells a les càrregues policials.

L' 1 de Maig, en un moment en què els bancs multiplicaven els seus beneficis i l'atur juvenil sobrepassava el 40%, Puig va prometre que "tensaria la llei fins allà on està permès i una mica més" per desenvolupar la seva tasca. La irresponsabilitat i la manca de realisme d'aquesta filosofia no van trigar a manifestar-se. Una qüestió de simple neteja de l'espai públic, que es podria haver resolt amb diàleg i mediació, va esdevenir un problema d'ordre públic. La "policia del país", rebutjada per manifestants pacífics, es va veure exposada a una forta deslegitimació. I el Govern va acabar projectant una concepció de l'Estat de dret més pròpia de l'home de la porra caricaturitzat al Polònia que d'un conseller obligat a respectar la legalitat vigent.

Unes institucions més intel·ligents haurien entès fa temps que darrere d'aquesta interpel·lació batega alguna cosa més que una simple protesta juvenil a la qual es pugui escombrar a cops de porra. Amb la seva arrogància, per contra, han mostrat la seva incapacitat d'entendre que una democràcia genuïna no es pot reduir a una cita electoral que deixa fora moltes reivindicacions i punts de vista. Educar-les en aquests valors serà, potser, una de les principals tasques de "salubritat i d'higiene pública" que els moviments ciutadans i populars tindran per davant en aquests turbulents temps de crisi.
JAUME ASENSGERARDO PISARELLO


]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-banc-no-et-torna-el-que-li-dones http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-banc-no-et-torna-el-que-li-dones Tue, 31 May 2011 07:27:20 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-banc-no-et-torna-el-que-li-dones Hem vist com es confrontaven al mateix espai l'acampada amb la culerada. Aquests últims van causar més de cent ferits i detinguts. La valoració, però, ha estat benèvola: "Un grup de brètols que no han fet desmerèixer la victòria". Quan els detinguts o ferits són en una protesta de caire polític la percepció és radicalment diferent, els brètols esdevenen radicals. Els trinxeraires, violents antidemòcrates. Les detencions de culers impugnen l'excés, no el discurs. Si vostè es vol queixar, ha d'aprendre del futbol: quan es xiula el final, tots a casa. Aquesta comprensió de l'eufòria esportiva és perquè el futbol mai planteja conflictes, només dirimeix rivalitats.
El futbol exhibeix la seva capacitat d'ordalia, de sentenciar problemes a través de les regles, de l'acotament de l'espai i el temps. L'acampada, però, té una funció inversa. No vol resoldre cap problema sinó que els exhibeix mitjançant, precisament, el trencament de l'espai i el temps acotats per l'autoritat. Per això l'ocupació de l'espai públic pels futbolers és comprensible mentre que l'acampada comença a ser, per l'establishment, inexplicable.La infantilització social és un procés reeixit pel qual es convenç la població adulta de mantenir actituds adolescents, i augmentar així la seva compulsió consumista i el desinterès cívic. El futbol és un exemple de com una activitat escolar (joves donant cops a una pilota) esdevé el paradigma de la professionalitat responsable mentre, per exemple, una assemblea on debatre el futur del model productiu, és vista com una activitat infantil; utòpica en diuen. Aquesta setmana hem vist un exemple d'aquesta inversió de valors en què l'esport és madur i la política, naïf. Quan es va aturar el desnonament d'una pensionista a Sant Roc, es va valorar l'acció com a simbòlica, una criaturada amb bona intenció. El gest de Puyol amb Abidal, però, ha estat vist com un fet d'una radicalitat ètica inqüestionable, a l'altura de Rosa Parks quan no es va voler aixecar del seu seient.
El patrocinador de la cosa (expert en externalització del treball) va escollir com a lema: "El futbol et torna el que li dónes". És obvi que ni la banca ni la política ho fan. Per tant, el futbol és el lloc natural de la justícia distributiva. L'economia és injusta. Veniu a l'estadi: aquí sí que guanyen els bons. Moltes persones a la rua potser no celebraven la copa, sinó el triomf de la justícia. D'una mena de justícia que premia els bons minyons. Els que tenen pensament positiu en lloc d'idees crítiques. Els que fan pinya per un objectiu en comptes de posar-ho tot a debat. La gent que no es queixa i s'esforça davant de la que fa un esforç per construir una queixa constant. El Camp Nou per sobre l'acampada. I prou. Que tampoc es pot ser antisistema tot el sant dia. Així que: visca el Barça i l'assemblea (lliure).

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/examen-de-revalida http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/examen-de-revalida Sat, 21 May 2011 17:04:19 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/examen-de-revalida
Diuen les males llengües que els alcaldes dels Ajuntaments bo i tenir els ulls espantats i les mans tremoloses d’aquell que se sap arruïnat han aconseguit aguantar fins el dia de les urnes fent la viu-viu. Imagino que deuen pensar que ja no bé d’aquí.

La realitat és que estem davant del tancament d’una etapa de benestar social que pot desencadenar en dues vies: una revolució total en el cor de la ciutadania o en una societat disposada a viure en una decadència històrica.

Finish, finito, que s’ha acabat collons! la mena de cotó fluix en el que hem viscut la majoria del gruix dels treballadors s’evapora per moments i les primeres revoltes de protesta en forma d’acampades populars ja es fan visibles a Barcelona i a la capital del país que ens té colonitzats.

Retallades de sous, allargament de l’edat de jubilació, reduccions de plantilla, reduccions del període de vacances, reducció de serveis socials, tot s’ hi val. Així ens tracten els polítics, així ens fan pagar la seva mala gestió i la seva permissivitat davant la voracitat dels banquers usurers que ens han portat fins a aquest desastre.

I el futur ? nois el futur està molt negre, producte inconscient d’una borratxera grollera de mesures salvatges i desesperades promogudes per llops excitats amb corbates de seda.

El tap de contenció política dilluns deixarà de resistir, sortirà expedit pels aires tan fort com ho faria el suro d’una ampolla de cava remogut al destapar-se.Dissabte serà dia de reflexió, doncs potser que reflexionem a fons i ens preguntem si hauríem de pagar la crisi que han causat els espanyols si disposéssim dels 20 mil milions d’euros que ens espolien anualment.

Crec que és el moment d’omplir d’independentisme els ajuntaments catalans per treballar el futur amb garanties de poder assolir el ple dret com a estat propi i poder gestionar les nostre pròpies crisis i no les dels demés.

Diumenge voteu a qui vulgueu però voteu independència.
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-politica-del-silenci http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-politica-del-silenci Thu, 19 May 2011 20:58:18 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-politica-del-silenci El president Mas faria bé de repensar la seva estratègia. Si els seus assessors li diuen que com més gent calli, s’abstingui i no expressi opinió política, millor anem a Catalunya, sisplau, no els faci cas. Caldria que miressin i analitzessin el cas del president Nixon, que, el novembre del 1969, en plena ofensiva social contra la guerra del Vietnam, defensava la seva opció de seguir en la guerra apel·lant a la gran majoria silenciosa del país que li feia costat. Maquiavel, que té mala premsa però que ha estat un gran pensador de la política, deia que el que li calia a un governant en cada moment era triar entre ser estimat o ser temut. No aconsellava l’opció de ser ignorat. I segurament no ho feia perquè el silenci no pressuposa suport, no emet senyals, no permet saber si el que es fa des del Govern és ben o mal acceptat. I la cosa encara és més greu quan molts podem tenir la sospita que, més que majoria silenciosa, potser el que cada cop tenim més és una majoria silenciada.

Joan Subirats
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ens-hem-datrevir-1 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ens-hem-datrevir-1 Thu, 19 May 2011 18:22:11 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ens-hem-datrevir-1
Per tant, una esquerra innovadora s'ha d'atrevir, tant per evitar les retallades lineals, com per evitar la privatització de certs serveis i la pèrdua de prestacions essencials, a proposar reformes que de fet significaran supressions de parts de l'aparell burocràtic absolutament duplicades o triplicades i ineficients. Si parlem de la Generalitat posaria la lupa en àmbits com INCASOL, ACA i SOC. Si parlem d'ens supralocals: Diputacions i Consells comarcals no justifiquen la ratio personal/pressupost finalista que gestionen.

Ens hem d'atrevir, si volem ser creïbles

Josep Huguet - President Fundació Josep Irla

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ja-no-ens-alimenten-molles http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ja-no-ens-alimenten-molles Thu, 19 May 2011 18:18:42 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/ja-no-ens-alimenten-molles
Tot plegat podria ser fins i tot entretingut de veure si no fos que no tenim la casa per a grans espectacles, si no fos que, immersos en la impotència autonòmica, no tenim eines ni capacitat de maniobra ni res del que cal tenir per articular resposta. La crisi no té sortida des de l’autonomia: amb la supeditació a les decisions que prenen uns altres (i que responen als interessos d’uns altres: vet aquí l’apassionant alta velocitat entre Conca i Albacete mentre el corredor mediterrani continua sense unir amb una simple doble via Tarragona i Castelló), amb l’escàndol galopant de l’espoliació fiscal, és impossible aplicar polítiques pròpies ni acabar de tenir els fons per dur-ho a terme. Fins i tot és ridícul de pretendre que sí que ho podem fer. I una irresponsabilitat, també.

Així doncs, si de cas cal articular alguna mena de front comú, que sigui per alguna qüestió amb més sentit, que sigui, per exemple, per deslliurar-nos de la relació de subordinació amb Espanya, per bastir la independència. Perquè ja comença a ser urgent. Perquè, si no, continuarem en aquest penós atzucac; si no, trobarem que la suposada sortida ens serà, a la pràctica, més empobriment encara, més erosió del sistema de benestar, menys capacitat productiva, més petites i mitjanes empreses que tanquen, més atur estructural, més jovent sense perspectiva; si no, ens trobarem que encara li haurem pagat a Espanya la seva sortida de la crisi i que haurà estat a costa de retallar-nos el futur.

És a les nostres mans evitar la barrabassada. I als nostres vots.

Núria Cadenes
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-guerra-psicologica-espanyola http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-guerra-psicologica-espanyola Thu, 19 May 2011 09:17:17 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/la-guerra-psicologica-espanyola
Una estratègia de manual. Amb l’excusa de la immigració, et claven per darrere l’espanyolització. No és d’estranyar que siguin els espanyolistes els que més escarafalls fan contra els moros. És la seva arma per intentar aturar l’empenta de l’independentisme. El PP, els sociates, i totes les plataformes neo-fatxes -que diria en Llach- que es fan i es desfan, no s’estan de situar la immigració com el tema número 1. No és cap casualitat, òbviament.

Els governs espanyols, sempre han emprat la immigració com un instrument de lluita política. Sota la Dictadura de Primo de Rivera, ja es va portar a terme una primera ofensiva demogràfica: se seguia l’exemple feixista italià, de portar gent del sud cap al nord.  Amb el franquisme, l’intent encara va ser més abassagador. Milers de jornalers andalusos, extremenys, castellans i gallecs, que havien estat expulsats del camp, van anar a petar a les rodalies de Barcelona, el Vallès i el Baix Llobregat. Segons documentació recent, el partit del règim, el Movimiento Nacional, encara l’any 1971, és a dir, quatre anys abans de la mort del dictador, emfatitzava la necessitat d’incrementar el nombre d’immigrants del sud, amb l’objectiu de minoritzar els catalans. Així de clar. Pobles i comarques senceres es van establir a Catalunya, i eren utilitzats com a ariet per descatalanitzar. O si més no ho intentaven. Aquí, també jugava un paper clau, un altre tipus d’immigració: la dels funcionaris de l’estat, que sempre han estat els més organitzats.

Es tracta d’una estratègia que els soviètics també van utilitzar als estats bàltics, per tal de russificar-los. Per sort, per ells, sense èxit. Però la immigració russòfona ha estat instrumentalitzada per posar pals a les rodes a aquests joves estats.

Sota el PSOE i el PP, el foment de la immigració, ha consistit bàsicament en obrir la porta a centenars de milers de llatinoamericans, amb l’objectiu poc amagat que superin la immigració magribina, i que la llengua espanyola sigui hegemònica. Però és clar, en la seva bogeria imperialista es pensen que els llatinoamericans n’estan encara de la Madre Patria, i que ajudaran a la supremacia espanyola.

Des de l’independentisme, el missatge ha de ser clar: la Independència és una enorme oportunitat per a que tothom qui vulgui, sigui d’on sigui d’origen, participi en la fundació d’una nova comunitat política, d’un nou estat. D’una nova República. Aquells que l’ajudin a materialitzar, tindran un gran reconeixement, i per això, l’independentisme és obert a tothom que estimi el país i el vulgui lliure,

Cosa que els espanyols, no ho volen ni en pintura.
Josep Sort

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-dependentisme-freaky http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-dependentisme-freaky Wed, 27 Apr 2011 20:13:28 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-dependentisme-freaky
Per al nacionalisme espanyol, el català autèntic és el pagès. Si no vaig errat, la demostració fefaent  la va donar l’inefable fiscal José Maria Mena, il.lustre representant de la justícia colonial i martillo de herejes catalanistes, per descomptat. El tal Mena va dir precisament això. Que l’essència del bon català la dóna el pagès, no l’urbanita. I per posar l’exemple, es referia al tipus que li cuida la seva finca en no sé on ben bé. Pel fiscal Mena, un català urbanita, modern, és un oxymoron, és a dir, un contrasentit. Allò que voldrien tots els espanyols és que el català fos quelcom rural, patuès, com el cas occità. De seguida em ve al cap la figura del Bon Salvatge de Rousseau, del Divendres de Robison Crusoe o, perquè no, de l’Oncle Tom de la literatura nordamericana. Pels espanyols i per als seus lacais dependentistes, el paradigma del Bon Català, del català amb seny, és la famosa foto d’en Josep Pla, vestit de pagès i amb boina. Ooooh, com xalen quan la veuen! Voldrien que tots els catalans fóssim així, sense temptacions modernitzadores, ni molt menys urbanites. La ciutat és Espanya, i el camp Catalunya. Aquesta és la seva visió. I qui diu ciutat, naturalment, diu Barcelona. D’aquí l’emprenyamenta poc dissimulada pels resultats del 10A. Que votin independència a Sant Jaume de Frontanyà, a Sant Sadurní d’Osormort o fins i tot a Arenys de Munt , passi. Ara que ho facin a l’Eixample, les Corts o a Sarrià Sant Gervasi, això ja no. El Passeig de Gràcia no es toca, adverteixen. I Diagonal amunt és zona nacional, i Nou Barris, és territori Pijoaparte, de manera que monopoli espanyol, fanfarronegen.

Tanmateix, allò que realment em preocupa no és aquesta actitud, que en el fons no deixa de ser xenòfoba, però que està molt estesa entre les cultures imperialistes, que es pensen que les nacions sense estat, que no és res més que dir els pobles sense història, no mereixen el dret de sobreviure,

No, el que realment amoïna és quan els catalans ens empassem aquesta visió i la interioritzem en el nostre comportament. Aquesta interiorització és particularment intensa en el cas dels dependentistes. Per exemple el sector espanyolista d’Unió. Veure el senyor Jordi Casas vestit d’havanero, entretenint als clients, té un no sé què colonialista que tomba d’esquena, per exemple.

Ara la que darrerament s’ha retratat, i això és molt més greu, és la Molt Honorable Presidenta del Parlament del parc. La senyora Núria de Gispert ha aparegut, al diari El País, i no és cap casualitat, d’això n’estic segur, vestida de fada. Així amb dos collons, la tia. Molt parlar d’altres àmbits, però què voleu que us digui, veure la de Gispert, vestida de fada, és la cosa més freaky que ens podem tirar a la cara. Ja he dit en altres llocs, que semblava impossible rebaixar encara més les expectatives d’un càrrec que hauria de ser honorable,  però en les poques setmanes que porta en el càrrec, la senyora de Gispert ho està aconseguint. S’hi esforça d’allò més, tu.

La foto de la de Gispert (per cert, tuf aristocràtic, oi?) vestideta tota mona (és un dir) de fada, és la demostració fefaent de l’existència d’aques dependentisme freaky, d’aquells catalans i catalanes que per caure simpàtics als espanyols estan disposats a fer tots els papers de l’auca.

També és la demostració que l’actual legislatura s’està convertint en territori privilegiat per al senyor Duran i Lleida i tots els i les seves acolits i acòlites. S’ho estan menjant tot, i els convergents es queden amb un pam de nas. Per acabar-ho d’adobar, sembla que l’ase dels cops, quan no és el propi Mas o en Felip Puig -que ja està acostumat a menjar-se les seves paraules- no és altre que el Francesc Quico Homs, que les rep del dret i del revès. Perquè després diguin que la Comunicació, i sobretot la Comunicació Política, és una cosa fàcil.

Digueu-me romàntic, però, posats a triar entre freakis, entre la disfressa de fada de la de Gispert, i el bon parell de raons de la Lapiedra, doncs, escolta, per a freakis, bé més m'ho estimo.Ho sento, però algú ho havia de dir)


]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/els-savis-dartur-mas-es-rebellen-contra-les-retallades http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/els-savis-dartur-mas-es-rebellen-contra-les-retallades Fri, 22 Apr 2011 17:01:59 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/els-savis-dartur-mas-es-rebellen-contra-les-retallades Tres dels assessors del president català li exigeixen més diàleg social

Les retallades socials anunciades pel Govern català (Convergència i Unió) en els seus primers tres mesos de marxa no solament han provocat les ires de sindicats, empleats públics i usuaris de la sanitat. Les seves queixes, previsibles, han tingut uns aliats que pocs haurien pogut imaginar al començament de la legislatura. Diversos experts fitxats com a assessors pel president català, Artur Mas, s'han sumat a les protestes, fins al punt d'abanderar-les en algun cas.
El Govern, encara pujat en l'ona de simpatia que pujà a Mas fins a la Generalitat, creia tenir sota control els focus de malestar social davant les retallades. I això que els anuncis de tancament de quiròfans, reducció d'hores de classe a l'escola pública i aturada de noves infraestructures s'amunteguen en els titulars cada dia des de mitjan gener. Però tot es va fallir el 12 d'abril. A mitg matí, una trucada al Gabinet de Mas va encendre totes les alarmes: "Connecteu-vos a la pàgina web del Col•legi de Metges [de Barcelona]". En la pantalla,es podia veure al seu president, Miquel Vilardell, exigir en nom de la comunitat mèdica catalana que es parin els plans de retallada sanitaris, que han de servir per estalviar 1.000 milions d'euros aquest any, un 10% del pressupost. "Vull manifestar el meu desacord en la forma com s'estan duent a terme les mesures d'ajust, i crec que han de parar-se per veure com les mateixes poden dur-se a terme després d'un debat amb els professionals. Les mesures que afectin a la qualitat no poden engegar-se"
El missatge del doctor ha tingut més impacte que les moltes protestes sectorials que se succeeixen aquests dies a Catalunya ja que és el president del consell assessor de Mas en matèria sanitària. El seu nom fins i tot va sonar com a possible conseller de Sanitat quan CiU va guanyar les eleccions. Fonts del Govern català reconeixen que el vídeo va deixar "fred" a més d'un. No és que els enxampés per sorpresa. Artur Mas sabia del malestar del seu principal assessor sanitari, però gens feia presagiar tan sonat divorci. "Una cosa és que et protestin els treballadors, però això..."

En Convergència, la rebel•lió del Col•legi de Metges ha causat encara més estupor. Els tentacles del partit han intervingut freqüentment en la història de l'entitat, i ningú preveia aquest acte de desacatament en un col•legi que no va sucumbir a les pressions de l'anterior Executiu ni en les hores més baixes de CiU.
Li ha seguit la de la presidenta del consell assessor del president en política social. Teresa Crespo, directora de l'Escola de Diplomats en Treball Social, no tolera que es cancel•lin intervencions quirúrgiques, es retalli la llei de la dependència i es deixin buides plantes senceres als hospitals públics mentre el Govern que la va fitxar elimina d'un cop de ploma l'impost de successions als grans patrimonis. En la seva opinió, els 300 milions que es deixaran de recaptar per aquest concepte "solucionarien" el pla contra la pobresa que la Generalitat vol impulsar. Crespo va afegir que en un moment de crisi en què no hi ha suficients recursos "no s'han de retallar els ingressos".

La tercera bufetada al Govern català li ha arribat des del grup d'assessors que precisament més ha acaronat el president: els econòmics. Guillem López Casasnovas, conseller del Banc d'Espanya i membre del selecte grup d'economistes que assessoren a Mas, va acudir a la televisió pública catalana per llançar un missatge molt clar: els ajustos estan mal plantejats. López Casasnovas, considera que "la retallada no s'està fent bé". Aquest catedràtic d'Economia, assessor també en matèria sanitària, considera que a més de retallar s'haurien d'engegar mesures "per distribuir el cost de la crisi més equitativament".

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quina-creu-senyor-quina-creu http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quina-creu-senyor-quina-creu Sat, 16 Apr 2011 19:17:30 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/quina-creu-senyor-quina-creu
Nois, no m’agrada aquest govern, no m’agrada gens !  No m’agrada perquè no saben comunicar-se amb el poble, explicar els motius reals de les seves decisions sense embuts i dirigint les culpes a qui les té.

No m’agrada perquè és un govern covard que gira la cara al poble català quan té l’oportunitat de passar a la història recolzant l’independentisme des del parlament.

No m’agrada perquè amb una supèrbia mefistofèlica s’autoanomena el “govern dels millors” quan en realitat la tria de consellers que va fer el president deixa molt a desitjar.

No m’agrada el protagonisme d’alta volada que està agafant la figura del botifler Duran amb seus hàbits d’unionista ranci que eclipsen fins i tot la figura del propi president de Catalunya.
Qui mana a la Generalitat en Mas o en Duran ?

Aquest govern s’està cremant a temps record, multipliquen els seus errors a diari i transmeten una gran decepció a tota la gent  ¡ veient la situació actual del país reflexionin d’una puta vegada!

Doncs res de res, CiU continua volent ser el benefactor econòmic d’Espanya mentre obliga a viure amb penúries al seu poble, alhora que obvia l’independentisme català que mostra dia sí i dia també la seva maduresa i fam de llibertat.

Quina creu ens tocarà portar Senyor, quina creu !!!!!
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/paisatge-per-despres-duna-victoria http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/paisatge-per-despres-duna-victoria Wed, 13 Apr 2011 15:58:26 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/paisatge-per-despres-duna-victoria Quin exemple de patriotisme i ciutadania!

Estem fent coses molt grans. Sovint a empentes i rodolons, però , “de vegades, ens en sortim”. I tant que sí. Ni tan sols la darrera atzagaiada d’en Duran, al qual ara li donen una medalla totalment devaluada, pot distreure’ns de l’estat d’èxtasi en el que ens trobem. Tampoc les xarlotades de l’Hereu, i mira que em sap greu,de manera que no li penso portar jo la creu de les seves ficades de pota. Que s’espavili. La veritat, sentir-lo amb un llenguatge de confrontació contra la Generalitat fa més que esparverar. Com es poden tenir tants deixonses…
En la mateixa línia quan veig una colla d’alcaldes sociates escometent com a búfals, no puc més que sentir un fàstic immens. Porten més de 30 anys en el poder, alguns d’ells han acumulat autèntiques fortunes, i encara van de progres.

Bé, però que aquests ocells de mal averany no ens espatllin la festa. Hem guanyat, contra l’Ajuntament, contra els principals mitjans de comunicació -recordem la punyalada trapera del Periódic, contra el Duran, l’Hereu i tot quisqui que es posa tens quan ensuma -perquè ensumen- la independència prop seu.

Aquest paisatge després de la victòria, amb la visió de les banderes dels Tercios en mig del fang i estripades, abandonades pels covards que les duien, m’omple d’una tranquil.litat infinita. I m’ajuda a pensar que malgrat que hem guanyat molt, encara falta el darrer tour de force. I el que és pitjor que sovint la bala que et pot ferir és un foc amic. Vull dir que sovint, no et dispara el de la trinxera d’enfront, sinó el que es troba a la teva reraguarda, ben repapiejat.

De totes maneres, sóc conscient que aquestes són les regles del joc, Qui no corre, vola. I si els malparits volessin, probablement no veuríem mai el sol a Catalunya.

Però tot i això, no me’n canso mai, d’aquesta lluita. Sovint he d’allunyar-me’n i arribo quasi a la situació d’AWOL que diuen els yankees. Però mai faig el pas. Llavors respiro fondo, compto fins a 100, i penso que encara hi ha molts altres paisatges que encara no conec i gent que val la pena estimar, malgrat els que no et deixen veure el sol. I llavors torno a la càrrega.
Josep Sort
]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-tercer-poder-espanyol http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-tercer-poder-espanyol Mon, 11 Apr 2011 15:51:43 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/el-tercer-poder-espanyol
El camí de l’Estatut va fer evidents totes les limitacions de la classe política del país. Misèries, renuncies, fidelitats dubtoses i poca traça. Una explosió d’ambició nacional que es va anar fent petita i que va retornar de Madrid com un no res. Però tot i això els catalans van donar-hi suport en referèndum. El país es va autodeteminar validant l’Estatut tot i renunciar a allò votat per una amplíssima majoria dels seus representants al Parlament. Però Espanya no en tenia prou i allà on els seus polítics no havien clavat tisorada van arribar-hi els jutges. El Tribunal Constitucional és això. Els catalans s’autodeterminen cada quatre anys i els jutges espanyols dictaminen després sobre si s’han autodeterminat prou bé. El tercer poder com a forrellat.

El mateix procés d’espanyolització de Catalunya tancat amb pany i forrellat que busca el Tribunal Suprem quan ataca l’escola en català i pretén ferir de mort la llengua nacional del país. No hi fa res si ho fa excedint-se en les seves competències. No hi fa res si gairebé nou de cada deu diputats donen suport a la política d’immersió lingüística. El poder judicial espanyol no s’atura davant la democràcia.

Espanya i la divisió de poders. Tres poders. Tres franges. Executiu, legislatiu, judicial. Rojo, gualda, rojo. I ara què?
Marc Arza

]]> http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/politicament-incorrecte-desenvolupament-sosteque http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/politicament-incorrecte-desenvolupament-sosteque Sun, 10 Apr 2011 17:44:25 +0200 http://blocs.esquerra.cat/joancarlesduch/bloc/politicament-incorrecte-desenvolupament-sosteque És un concepte mal·leable i un instrument d'allò més útil: agafi's una idea pelegrina, afegeixi-se-li el de “sostenible” i ¡ voilá !, es converteix en acceptable.

Haig de reconèixer que no hi ha concepte que comenci a molestar-me més que el de desenvolupament sostenible. A tothom se li omple la boca quan sorgeixen aquestes paraules de les seves goles i els seus cors s'omplen de goig solidari i mediambiental. “Satisfer les necessitats presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures per atendre les seves pròpies necessitats”. Tenint en compte que és impossible desenvolupar una civilització sense gastar recursos, de quantes generacions futures estem parlant? Dels tataratataranets?

El concepte és molt mal·leable, la qual cosa ho converteix en un instrument d'allò més útil: agafi's una idea pelegrina, afegeixi-se-li el de sostenible i voilá!, ja és acceptable i “progressista”.
Vegeu, per exemple, el cas del transvasament- que-no-era-transvasament d'aigua. Desenvolupament sostenible implica no només gestió dels recursos, sinó gestió de la població respecte als recursos disponibles.  Volem un món que no hipotequi el futur dels nostres fills. I el transvasament de l'Ebre al Llevant espanyol? Desenvolupament sostenible significa fer ús dels recursos circumdants, no portar aigua per convertir socarrals en regadius.

El barril de petroli puja i seguirà pujant, així  farem hores extra per poder omplir el dipòsit. Té la seva conya: com si totes les empreses paguessin als seus empleats les hores de més que treballen… Ens diuen que ja va sent hora que nosaltres comencem a ser conscients que el cotxe és un luxe que contribueix al canvi climàtic. S'adonen de la descaradura d'uns polítics que exigeixen als ciutadans “desenvolupament sostenible” quan l'Estat es el que més contamina i, és precisament el seu aparell polític i burocràtic, repartit amb balafiament 
Quan s'exigirà als eurodiputats viure en el lloc on treballen i no contribuir així a l'escalfament amb els seus continus desplaçaments? Davant això un tendeix a preguntar-se què es pot esperar d'els qui han decidit que la construcció d'Europa és massa important perquè els europeus decideixin com la volen o si els agrada el que els estan imposant.

Faci's el que es vulgui fer, ja siguin transvasaments, omplir un meandre de l'Ebre de formigó o recolzar el biocombustible de blat de moro quan produir l'equivalent a un litre de gasolina consumeix litre i mitj d'aquesta. O l'ecològica decisió de substituir totes les bombetes tradicionals per les de baix consum. Saben a quants llums d'aquestes equival l'energia consumida a rentar-se les mans 10 minuts amb aigua calenta? Mil. El problema de l'energia són els escalfadors, calefaccions i aires condicionats, no com ens il·luminem a la nit. Queda molt bonic dir que les llums de Nadal són de baix consum, mentre evitem posar un cànon digital als aires condicionats. Diguin-se les coses clares i no siguem cínics. Desenvolupament sostenible? Falòrnies!
]]>