Cerca

:: Comentaris

Francesc (València) 11.01.2010 | 22.54 h

Compartisc aquesta visió que expliques. Potser siga criticable alguna acció, alguna tàctica... o com es vulga dir. És el que passa en qualsevol partit normal en qualsevol país normal, faltaria més que nosaltres forem infalibles. Ara bé, només nosaltres, els Països catalans, i de moment Esquerra- no hi ha cap altra partit amb aquesta vocació efectiva- ho farem. apanyats estem si esperem que algú ho faça per nosaltres. Així que hem començat a caminar i com diu un amic meu: això és irreversible.

Josep Barberà (Benicarló) 12.01.2010 | 11.34 h

I quan ens hi posem amb el fulld e ruta, Joan?

Bernat (Sant Jordi de ses Salines) 12.01.2010 | 13.00 h

Josep, si vols la meua opinió, pens que s'hauria de començar per adequar l'estructura del partit a la seua presència als diferents països catalans, i això passa per feina pre-congressual. Des de cada país hauríem de dissenyar l'estratègia específica, i s'hauria de dissociar una direcció d'Esquerra per al Principat i una de general per a tots els Països Catalans (ara es confon). Potser això generaria una dinàmica de més arrelament a cada país. En fi: és la meua opinió personal. No sóc a l'executiva nacional ni a la de les Balears.

Pep (València) 12.01.2010 | 22.29 h

Per una vegada estic d'acord amb tu, Bernat. El que has dit al comentari és una cosa que li fa falta a Esquerra. Com veus, són les circumstàncies més adverses (som catalans de la "perifèria") les que ens fan veure les coses de forma més clara i radical (d'arrel) que a on no tenen eixe problema. Quan a tu t'afecta una situació fas o intentes coses que potser no comprendria una persona que no viu amb eixe conflicte. I això serveix per explicar des de la política nacional del partit (diferències de visions entre centre i perifèria) fins a la política internacional general (diferents visions per diferents problemàtiques i necessitats a Amèrica Llatina i a Europa). I també espere que no sigues tu qui defense la proposta, ja que conten que no tens massa bona fama a l'hora de defensar les propostes davant d'un congrés. Però endavant amb l'evolució del partit.

Josep (Benaguasil) 13.01.2010 | 12.33 h

És cert, Esquerra és l'únic partit nacional amb presència a tota la nació. Cal actuar amb responsabilitat, tendint a l'unitat però respectant les diferències i les peculiaritats. En aquest sentit pense que hauria de desparèixer ja d'una vegada la marca ERC o ERPV per dir-se únicament Esquerra i que la representació que aquest partit puga traure al Congrés espanyol no represente sols a Catalunya, encara que la immensa majoria, per no dir tots, dels seus diputats siguen de Catalunya, sino al conjunt del Països Catalans, com una sola nació. Les actuacions territorials que cada partit ha d'escometre al seu propi país són peça d'altre teler, atenent a les diferents situacions que vivim i patim per culpa d'aquesta divisió administrativa espanyola. A Catalunya les coses van més clares, s'entesten en defensar que són nació ( no són sols una part de la nació?). Al País Valencià i a Ses Illes les figues encara estàn verdes. I a Andorra i a la Franja, Esquerra hauria de fer acte de presència. Allà també fa molta falta. Salut i terra

Jordi Caldentey (MANACOR) 15.01.2010 | 12.52 h

Els països catalans -Catalunya completa- som, sens dubte, la anomalia nacional més grossa d'Europa. Per una banda, Espanya ni França no han reeixit completament en llur intent d'esborrar-nos del mapa dels pobles d'Europa. Tot i que han avançat molt en llurs projectes d'assimilació nacional del nostre Poble, encara ara no han aconseguit llur (des)propòsit. I a l'enrevés: mirat des de la nostra banda, som una comunitat amb una Història i amb uns trets nacionals claríssims, molt més evidents que moltes de nacions europees d'avui amb estat, amb unes dimensions demogràfiques i territorials mitjanes dins el context europeu, amb una proporció normal de ciutadania amb consciència nacional, però que no ha reeixit, encara, en arribar a la meta final de tota nació, que és constituir-se en Estat. Tot i els esforços d'Espanya i de França per mantenir i reforçar les divisions polítiques i administratives artificials amb què cerquen la nostra solució final, que és la nostra dissolució nacional, lingüística i cultural dins elles, aquests dos grans i encara potents reductes anacrònics de l'Europa més patèticament jacobina, avui podem donar gràcies a Déu, o a la tecnologia, perquè han sortit unes també poderoses eines de comunicació de masses que fugen del control dels estats: la televisió per satèl·lit i, sobretot, l'internet. Espanya i França són conscients que han fet tard en completar llur tasca i per això frisen molt d'acabar de tòrcer-nos el coll i fer-nos passar a millor vida. L'actual maniobra dels estats-nació que fan amb la TDT és escandalosament barroera: amb l'excusa de fer una "millora tècnica", recuperen el control damunt la televisió a fi de multiplicar l'oferta en les llengües imposades i de reduir-la al màxim en les llengües perseguides. Una innovació tècnica que, si hi hagués voluntat política, podria servir per superar les tanques polítiques artificials, Espanya i França la fan servir per justament el contrari: per reforçar les nostres divisions internes. Això demostra la desesperació d'Espanya i França en veure que les noves tecnologies esbuquen els murs polítics imposats pels colonialismes intereuropeus. La indignació, la ràbia i la nostra reacció constructiva han de ser la resposta nacional catalana a l'agressió hispanofrancesa. Mai la impotència. Cada atac barroer hispanofrancès ha de ser una empenta de cap a la reconstrucció nacional de Catalunya.

Jo a jordi. () 13.02.2010 | 10.41 h

Loco.