Joan Tardà

Després de gairebé cinc mesos d’haver-se aprovat la Llei de la Memòria, el govern espanyol encara no n’ha desplegat res. Tal vegada fa massa poc temps. Per això, deixarem passar algunes setmanes més abans de no començar-ne a exigir explicacions i responsabilitats. Amb tot, el fet que no hagin mogut peça fa mala espina.
Com és ben sabut, Esquerra, que va ser el catalitzador de la llei en posar-la com a condició l’any 2004 per aprovar la investidura, finalment no va poder aprovar-la perquè no recollia tres requeriments bàsics. En primer lloc, no reconeixia jurídicament la condició de víctima dels represaliats. En segon lloc, no declarava il•legals els tribunals franquistes i, finalment, no rescabalava el conjunt dels patrimonis espoliats.
Durant la campanya electoral, vam comprometre’ns a presentar d’immediat un projecte de llei de modificació de la Llei de la Memòria, cosa que fou feta a les primeries d’abril, raó per la qual a començaments de l’any vinent, a tot estirar, tot s’haurà de tornar a debatre.
Aleshores, PSC, CiU i IC tindran l’oportunitat de felicitar-se’n o de corregir. Val la dir que, segons IC (el diputat Herrera i el conseller Saura ho han manifestat repetidament) amb la declaració d’il•legitimitat dels tribunals (que reconeix la llei) n’hi ha prou perquè un ciutadà avanci judicialment cap a l’anul•lació de les sentències. Contràriament, nosaltres sempre ho hem negat. Més enllà de la injustícia que representa que els descendents d’una persona afusellada hagin d’iniciar, sense cap empara pública, un plet amb l’Estat, fet que li comporta una doble condició de víctima, el fet és que, segons el nostre criteri, reconèixer la legalitat dels tribunals comporta la validesa jurídica de les sentències i, en definitiva, legitima la Dictadura. Per aquesta raó, els governs alemanys i italians declararen per llei l’anul•lació de les sentències dels tribunals nazis i feixistes. Fins aquí, doncs, els desencontres. Però com que, al capdavall, volem creure que perseguim els mateixos objectius, cal actuar. Per això, ja és hora que posem en contradicció (digueu-li “forçar”) la legislació espanyola presentant, davant dels tribunals espanyols, en nom del govern de Catalunya la demanda d’anul•lació de la causa de Lluís Companys.
I a veure què passa? Aleshores comprovarem qui té raó. Tant de bo, es demostrés que som nosaltres els qui anem errats perquè és evident que, aconseguida l’anul•lació de la causa del President, no hi hauria cap argument que pogués impedir que els altres milers i milers de víctimes anònimes no rebessin els mateix tracte.
Però, ja han passat cinc mesos i el conseller Saura encara no ha piulat.