Joan Tardà

Que CiU s’hagi convertit en un dels catalitzadors més actius i acceleradors del procés de desballestament de l’estat del benestar és d’una extraordinària gravetat. Posa en escac la cohesió de la societat catalana, la du a un escenari de progressiva dualització, la qual cosa genera menys justícia social i menor socialització de la riquesa. D’aquí, en surt més patiment, més exclusió, més dificultats per fer realitat els drets de ciutadania. En definitiva, poc patriotisme i poca pàtria catalana si cada vegada hi ha més catalans que en són exclosos.
Però tot plegat encara s’agreuja més si el fets van acompanyats d’una absoluta manca de voluntat d’enfrontament davant l’administració espanyola. Per a CiU, no hi fa res que la ciutadania cada vegada estigui més convençuda i farta de l’espoli fiscal. Han decidit (ja ho van fer en el darrer tram del procés estatutari) servir als poderosos (a la Caixa, sobretot) i fer d’escolanets del PP. No és cert que el President Mas no tenia cap altra opció. Han fet un pacte de ferro amb el PP perquè els interessava. Per raons de classe i perquè tenen dissenyat un full de ruta conjunt de normalitzar Alícia Sánchez Camacho a Catalunya per tal que part de l’electorat del PSC s’orienti cap al PP. De fet, hi ha gent de CiU –Madí ho teoritzava- que no se n’amaguen: prefereixen que una part de l’àrea metropolitana de Barcelona estigui en mans de l’espanyolisme del PP que no pas en mans del catalanisme del PSC.
Tot plegat, respon a una lògica de classe no pas nacional perquè és evident que el progressiu increment cap a una majoria sobiranista comportarà que l’espanyolisme minoritari es radicalitzi, raó per la qual ens convé nacionalment que no s’institucionalitzi en els ajuntaments i diputacions. Però a CiU, això no li preocupa: Badalona, Castelldefels, Diputació de Barcelona, acords de govern al Parlament, etc...
Pàtria o Patrimoni? Patrimoni, evidentment -responen- després... “lo altre”.
Fins i tot són males còpies dels seus avis de la Lliga.