Bona agitació la que han dut a terme avui a la tarda els companys i companyes de la JERC pels carrers del centre de Barcelona, tot passejant el taüt de la Constitució Espanyola que, més tard, han cremat. Bona escenográfica per a una representació teatral del compromís de resistència i denuncia assumit fa trenta anys per part del republicanisme i l’independentisme. Justos els mateixos anys que, des de l’altra banda, ho són de celebració. A casa nostra, una història dissortada ens ha fet tal vegada diferents. I de la mateixa manera que mai no hem negat els avenços democràtics quant als reconeixement de les llibertats púbiques que garanteix el marc constitucional español (no només perquè seria estúpid, sinó també perquè seria negar-nos l’aportació de la lliuta antifeixista catalana sense la qual possiblement la intensitat del canvi democràtic hagués estat encara menys pregona), com a independentistes hem basat relats i estratègies en la no legitimació de la Constitució de 1978. D’aquí que, certament, sorprèn a altres forces polítiques catalanistes i, no cal dir-ho, a l’esquerra espanyola i a la socialdemocracia europea, que  encara trenta anys després ens limitem, en accedir a un càrrec institucional, a deixar explícit que l’acatem per imperatiu legal. I només, per imperatiu legal.
Aquesta actitud coherent, però dura i alhora compartida pel conjunt dels militants, deu obeir al fet que tenim ben clares les raons i no pas  a un posicionament estètic, oi? Evidentment, no es tracta de res superflu. Al contrari, les raons  de l’estricte acatament  són profundes. N’hi ha prou a esmentar el no reconeixement de la ciutadania catalana com a subjecte de sobirania i, en conseqüència, la impossibilitat d’exercir el dret a decidir o a la seccessió; la preeminència de la llengua espanyola sobre altres llengües a les quals ni tan sols s’esmenta pel seu nom; la prohibició d’articular els distints territoris de la nació o la imposició de la institució monárquica. En definitiva mancances i cotilles en un text constitucional que al llarg de trenta anys ha impedit un deplegament de les potencialitats del nostre país i que, en l’actualitat, es posen de manifest de manera descarnada en haver assolit la nostra societat un escenari de un cul-de-sac econòmic davant dels ingents reptes que caldrà  superar per fer possible la cohesió social i nacional.

I pr acabar-ho d’adobar ens pretenen guanyar la batalla ideológica, tot convertint la Constitució Esapnyola en un producte de qualitat. I, aquí, ens la juguem. Per això, és imprescindible aixecar el testimoni de la nostra coherencia: són ells, els qui no poden metabolitzar que un dels pares del text sigui corresponsable d’execucions a garrote vil i morts de treballadors a mans de la policía. Són ells, els qui que no són capaços de fer justicia a totes les víctimes del Franquisme. Són ells, els qui han de fer mans i mànigues per amagar que l’actual Cap de l’Estat va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i no va fer res per salvar els cins antifeixistes afusellats l’any 1975 dos mesos abans que morís el Dictador. Són ells, els qui s’omplen la boca de modernitat i no admeten que la llengua catalana ha de tenir els mateixos drets que l’espanyola. Són ells, els qui han de reconèixer que en el món postindustrial on la democràcia ha esdevingut el primer valor de civilització no hi ha major mostra d’incultura que posar com a garant de la unitat de l'Estat la força de l'exèrcit.
I contra tot això ens hem nanifestat avui. I, sortosament, ho ha fet gent jove, perquè és evident que les noves generacions no tenen per què asumir passivament els errors de qui els ha precedit.

Nota: Hi ha qui considera que acabar un miting cridant “Visca la República, mori el Borbó” és freaky. Ultra la voluntat d’ofensa que pugui contenir l’ús de la paraula freaky, ja és hora de qüestionar la raó per la qual ens hem deixat robar les paraules. Es curiós, més academia, més cultura, però menys espai per a la metàfora. Quina seria l’adequació als nostres dies de l’altra exclamació popular en la història del país: Visca Macià. Mori Cambó! Es clar, més enllà de la curiositat de saber quin cognoms els reemplaçarien, ben segur que qui ho cridés seria acusat de freaky. I els joves que al cap de pocs hores d’aturar els feixistes a Barcelona el juliol del 36 ja eren a l’Aragó. N'eren, també, de freaky?