Dijous, el ministre d’Educació Gabilondo presentarà  la proposta de Pacte d’Estat d’Educació. En una primera entrevista celebrada al Ministerio de Educación, el Grup Parlamentari d’Esquerra va deixar dit al ministre que mai no podríem avalar un acord que pogués significar un pas enrere en la situació actual. Al contrari, un Pacte d’Estat hauria de permetre fer un pas endavant i superar alguns dèficits que s’arrosseguen de fa anys. I en aquest sentit Esquerra està ben legitimada a ser més que exigent amb el PSOE si s’atén a les complicitats en l’elaboració i aprovació de la Llei Orgànica d’Educació en l’inici de la primera legislatura de Rodríguez Zapatero, que va permetre enterrar la política d’educació regressiva del PP reflectida en la Llei Orgànica de Qualitat de l’Ensenyament que havia impulsat Aznar.
Es per això que Esquerra només secundarà un Pacte d’Estat d’Educació si allò que acaba contenint no posa pals a la roda al nostre Pacte Nacional, la qual cosa vol dir situar com a nord la millora dels rendiments escolars, la lluita de l’abandonament escolar, reduir-ne el fracàs i incrementar els recursos econòmics per tal de fer convergir la despesa en educació a la de la resta d’Estats europeus. I, evidentment, màxim respecte a les competències consagrades estatutàriament, la qual cosa pot quedar en qüestió si allò que es pretén és cedir davant del PP. D’una banda, la dreta espanyola exigeix posar damunt la taula una voluntat uniformitzadora  de l’educació/ensenyament des de l’administració general de l’Estat i replantejar la immersió lingüística amb fets, tal com s’ha evidenciat amb les darreres mesures que en aquests sentit ha endegat el president de Galícia. Altrament, hem patit –i tenim ben presents- les deslleialtats del PSOE (com ara la manera com la ministra Mercedes Cabrera va aprofitar (malgrat les complicitats entre Esquerra i el PSOE quant a la LOE a què ens hem referit) que els republicans havíem estat expulsats pel President Maragall pel no a l’Estatut i la Conselleria  d’Educació ja no era a mans d'Esquerra sinó de José María del Pozo del PSC) per pretendre imposar la tercera hora de castellà. Deslleialtats passades i d’altres de presents com ara la manca de voluntat de complir amb el traspàs de les beques.
En definitiva, a l’espera de la compareixença del ministre Gabilondo, Esquerra s’oposa a qualsevol canvi del marc legislatiu (LOE) si ha de significar cedir terreny al PP. Cal impedir que el  PSOE i el PP acabin pactant un marc en què sigui possible, encara que fos de manera més implícita que no pas explicita, que qualli una equació que  pretengui equiparar modernitat i resolució dels dèficits educatius a la necessitat de reforçament del control dels ensenyaments mínims i comuns arreu de l’Estat per part de l’Administració central (volen imposar una avaluació estatal, però no els preocupa gens ni mica la minorització de la llengua al sistema escolar al País Valencià), aspiri a muscular encara més   les  competències ministerials  i ofereixi una nova plataforma d'enlairament   a la preeminència de la llengua castellana (ni que fos només per mantenir viu un debat que els permeti anar conflictivitzant la llengua catalana) a l'espera de la  sentència del Tribunal Constitucional i a una derrota electoral del PSOE en un futur immediat.
Ens hi juguem, com a mínim, el desplegament de la LEC. Fins aquí la prèvia. Dijous, el partit.