Dijous vinent, a l’Ateneo Republicano de Valladolid, tornarem a explicar què som i què volem, els republicans catalans. Al llarg d’aquests anys, el Grup parlamentari d’Esquerra al Congrés no ha deixat de mantenir lligams amb els col•lectius republicans de l’Estat, convençuts que conformen un contrapunt (certament dèbil) al progressiu avenç de l’uniformisme en l’esquerra espanyola.
Sobre la base de les complicitats actives en qüestions com ara la conquesta de l’Estat laic o el paper de la institució monàrquica, per fer referència tan sols a dos dels àmbits que han singularitzat històricament el republicanisme, és evident que ens pertoca d’introduir-hi, en el guió, també el mateix dret a decidir, com a expressió de l’avenç dels drets democràtics. En definitiva, incorporar-lo com a valor republicà de darrera generació. Efectivament, la conquesta de la institucionalització del dret a decidir com a superació de l’estricta democràcia representativa per assolir un sistema democràtic en què, a la representativitat, se li afegeix la participació activa i permanent de la ciutadania en la presa de decisions.
En els propers anys, la tensió entre Catalunya i l’Estat  evolucionarà in crescendo en la mesura que Esquerra garantirà que el futur Govern convoqui la ciutadania catalana en referèndum per decidir sobre aspectes troncals de la relació de Catalunya amb l’Estat, tot fent ús de la Llei de Consultes Populars que aprovarà d’aquí a poc el Parlament. Correspondrà, aleshores, a l’administració espanyola de donar resposta al repte català (la cotilla de la Constitució imposa la competència espanyola en la convocatòria de referèndum), tot optant per donar pas a la democràcia i deixar fer o descabdellar el conflicte. A casa nostra, si ho fem bé i aconseguim que la llei de Consultes Populars sigui subscrita per tot el catalanisme (tant de bo CiU no s’arrengleri amb el PP i Ciudadanos i no hi voti en contra), la hipotètica negativa espanyola a permetre fer-ne ús s’estavellarà contra la voluntat de tots els partits de tradició democràtica que, en un exemple de modernitat i maduresa democràtica, hauran prioritzat  l’exercici democràtic de consulta a la ciutadania per damunt dels seus posicionaments estrictes divergents en la mateixa consulta.
Per tot el que ha de venir, doncs, es bo de fer pedagogia del dret a decidir també a Espanya, si més no en els sectors de l’esquerra espanyola més propensos a incorporar-lo com a valor de modernitat i de progrés. De republicanisme, en definitiva.