Joan Tardà

La Ministra de Treball demà portarà la reforma laboral al Consell de Ministres. Ja en venim d’una encunyada pel PSOE que, a manera de cop de destral, va accelerar el procés d’afebliment de la capacitat de negociació dels treballadors, va avançar cap a la plenitud de l’acomiadament lliure, recentralitzà la negociació col•lectiva en potenciar encara més els convenis col•lectius d’àmbit estatal (patacada al marc català de relacions laborals) i en nom de la necessitat de flexibilització obriren les portes a la perdurabilitat dels avenços assolits en convenis col•lectius anteriors en el temps al que es pogués negociar en el present, bo i limitant-ne la pròrroga automàtica en cas de no acord.
I ara el PP reblarà el clau. Fins on? Demà en sabrem el contingut després de la reunió del Consell de Ministres? Els agents socials, patronals i sindicats majoritaris, han arribat a uns acords relacionats bàsicament amb la calendarització dels increments salarials i el nous referents a tenir-hi presents més enllà del del PIB, com si el salari fos cosa d’una ruleta o un joc. Participar dels riscos no seria del tot descartable, si compartíssim després els èxits i, sobretot, si anés acompanyat d’una congelació del cost de la vida. De no ser així, estem parlant de pèrdua de benestar.
No obstant, al govern pot anar més enllà. I ho farà atenent a la posició de Rajoy davant de qui talla el bacallà a Europa tal com restà reflectit ahir mateix en la seva compareixença relacionada amb la cimera europea.
En aquest sentit i en primer lloc, cal estar amatents a la voluntat del govern de convertir ja definitivament en contracte universal, plenament normalitzat, el de temps parcial per la via de convertir-lo en indefinit.
Amatents a la voluntat del govern d’acabar amb els contractes que contemplen els 45 dies d’indemnització per acomiadament improcedent, etc...Quin serà el límit a l’arbitrarietat de l’acomiadament que demana eradicar el Conveni 158 de la OIT? Una indemnització baixa és sinònim d’arbitrarietats.
En el nou escenari d’ofensiva del capital obliga els treballadors, per tal de no retrocedir, a fornir, alhora, una nova cultura de la sindicació. Si cada vegada més, les condicions laborals s’han de negociar en un àmbit inferior de petita escala (l’empresa), la baixa sindicació pot ésser letal per als treballadors. Com que tenim un dèficit de participació dels treballadors en els afers de les empreses i la nova era es caracteritzarà de la participació per molts acords fets “a mida”, o es participa des de la quatitat i la qualitat o s’anirà de derrota en derrota.
D’aquí que calgui introduir un nou model de finançament que estimuli la sindicació (desgravacions fiscals o impossibilitar de beneficiar-se dels avenços a qui no se sindiqui). Amatents, també, al fet que el govern pretengui pervertir la flexibilitat fins a l’extrem que legisli de manera que l’empresari pugui establir condicions a un treballador al marge del conveni.
També seria letal l’eliminació de l’autorització prèvia a l’execució d’un ERO per l’empresa. Letal perquè els fomentaria sota aquella màxima, sovint tòpica, del “primer pagui” i després reclami”. Però, a més, significa una pèrdua de les poques competències que tenim en clau de país per intermediar en conflictes. S’ha demostrat que la participació del govern català és útil per reconduir algunes situacions de crisi, trobar solucions i vies de reconduir inversions. De fet, significaria convertir en testimonial la figura de l’Autoritat Laboral catalana.
D’igual manera, amatents a allò que es pugui aprovar en relació a les prestacions d’atur. Estem disposats a acceptar debatre’n com millorar-ne el rendiment per a la persona desocupada, però no pas a qüestionar-les.
Bé, amatents...