I Terrassa…, què?
24.12.2009 | 17.17 h
Les ciutats són, segurament, la creació més complexa de la humanitat, mai completades, mai definitives. En molts aspectes són com els éssers vius: neixen, creixen i s’han d’especialitzar i adaptar-se a l’entorn per no desaparèixer prematurament. Les ciutats contenen tant l’ordre com el caos. Són el passat, el present i sobretot el futur.
I és aquí on Terrassa s’ha de decidir. En primer lloc, ha de decidir quin és el seu entorn i, després, quin paper vol tenir-hi. I posar-se a treballar, tan aviat com sigui possible, per a assolir-lo. Nosaltres tenim clar el nostre entorn: Catalunya i Europa, i el paper que volem tenir, de capitalitat universitària, de cultura, d’innovació tecnològica, d’aprofitar la nostra situació geogràfica que ens permet ser urbans i rurals, poble i ciutat agafant el millor de cada una de les realitats per construir una població basada en la qualitat més que en la quantitat.
Quan algú pensa en Terrassa, pensa en Catalunya? Volem jugar, com a ciutat, algun paper en la construcció nacional del país? Voleu dir que ens interessa, mantenir-nos al marge de l’efervescència d’aquests darrers mesos produïda per les consultes independentistes? De veritat que pensem que això no va amb Terrassa, quan la societat, i els mateixos partits polítics, tots, estan observant, analitzant i a l’expectativa de tots els moviments que s’estan produint al país? El país es pot permetre que Terrassa és mantingui al marge? I Terrassa, se’n pot mantenir al marge?
Penso que és l’hora que al país, però sobretot a la ciutat de Terrassa, el PSC deixi de tenir un to baix, deixin de ser nacionalment asèptic, i CiU un to excessivament oportunista i/o estratègic en el debat nacional i que assumeixin, que assumim tots desacomplexadament la nostra identitat nacional i de ciutat, que, en definitiva, és el mateix. Som terrassencs, i aquesta és la nostra manera de ser catalans. I penso que no ens podem mantenir al marge, com a ciutat, de la política nacional, de la política catalana i encara menys en aquests moments. Si som capital, que ho som, hem de jugar el nostre paper, un paper protagonista, en la construcció nacional del país. La ciutat ho necessita com l’aire que respira, i més enllà del famós oasi terrassenc, hem de saber que el país necessita que els valors de la Terrassa de les persones siguin els valors de la Catalunya del futur. Perquè ens ho creiem i sabem que si no ho fem nosaltres ho faran els altres a la seva manera. I Terrassa no es pot permetre entrar per la porta del darrere a un futur ple de sobirania nacional per viure millor.
En els darrers mesos hem assistit a les conferències dels dos líders dels dos partits més grans de la ciutat, i en cap cas han parlat del paper que ha de jugar Terrassa dins de Catalunya, i molt menys dins d’una Catalunya independent. Vagi per endavant que en el meu cas (encara no he fet la conferència, ja “amenaço” que la faré), el paper que ha de jugar Terrassa dins de Catalunya, és el mateix que el que ha de jugar dins d’una Catalunya independent, ja que jo tinc clar que treballo, des de Terrassa, per la plena sobirania del meu país.
Poc a poc, diferents ciutadans de pobles i ciutats de Catalunya van posicionant-se, els uns per activa, els altres per passiva. Tan lícit és anar a votar pel sí o pel no, com decidir que el tema no va amb algú i no votar. El que deixa de ser lícit és impedir que la ciutadania es pronunciï.
A Terrassa hi ha cinc partits polítics amb representació al Ple de l’Ajuntament. D’aquests, cadascú té la seva opció nacional, de sobres coneguda. Què passaria al Ple de l’Ajuntament votant a mà alçada la convocatòria d’una consulta per saber quina és l’opció nacional de la ciutadania de Terrassa? Que el resultat probablement seria inequívoc: 11(ERC-CiU-ICV) (?) a favor i 16 (PSC-PP) en contra. Però què passaria si féssim una votació secreta? Penso que el resultat seria un altre. Tindríem una sorpresa?, no ho sé, però no tinc tan clar que tots els representants dels partits mantinguessin, a favor o en contra, el mateix posicionament que els seus òrgans de govern. Jo crec, però, que hi ha gent, a l’Ajuntament de Terrassa que si pogués fer com la ciutadania, un vot secret, s’apuntaria a la construcció nacional, lliure, sobirana, democràtica i europea. El resultat seria si més no curiós, ajustat, certament, però posaria de manifest algunes contradiccions i aclariria algunes coses.