Isaac Albert i Agut

Immersos en un “tsunami” de desnonaments, segons la PAH (plataforma d’afectats per la hipoteca) entre dos i tres al dia, no volem caure en simples discussions partidistes que no aporten res a la situació actual. Celebrem tot el treball que estan realitzant les entitats socials, AAVV´s, la PAH, així com el govern local i estem disposats a reunir-nos amb qui ens vulgui explicar la feina i els resultats que l’oficina d’informació, assessorament i intermediació en matèria d'Execucions Hipotecàries obté. Compartim la voluntat d’aconseguir la moratòria en el desnonament, les condonacions del deute, la promoció de polítiques de lloguer adequades a la situació econòmica de les famílies i la dació en pagament; per aquest motiu ERC, a diferència del PSC, CiU i el PP, i varem votar a favor en el Parlament de Catalunya i també en el Parlament Espanyol.
Però el problema i la nostra discrepància, no és amb l’oficina, és amb la percepció i l’anàlisi de la realitat que ens envolta. A Terrassa, a finals del 2007, hi havia unes 22.000 persones en situació de risc o exclusió social. Això representava un 11% de la població. A finals del 2010, la xifra de persones en situació de risc, va augmentar arribant al voltant de les 36.000 persones. A aquesta xifra i caldria afegir aquelles persones que es troben en diferents situacions de vulnerabilitat: persones joves sense feina i que encara perceben prestacions d’atur però que deixaran de fer-ho, persones grans amb ingressos per sota del llindar mínim, un percentatge elevadíssim dels nostres adolescents que no tenen els estudis mínims, persones amb problemes de salut, amb l’autonomia personal limitada, sense xarxa social de referència... Podem parlar de 50.000 persones més en situació de vulnerabilitat social.
Des de fa anys, Terrassa exclou de l’accés a la igualtat d’oportunitats, un percentatge elevat de la seva població i això vol dir que la ciutat té un problema crònic, de llarga gestació i trajectòria. És una ciutat on plou sobre mullat, i on la crisi econòmica no ha fet més que agreujar característiques estructurals preexistents. Els desnonaments son, també, el resultat de tot això. Quan parlem de desnonaments, no parlem d’un problema d’unes quantes famílies. El problema és global, un problema que ens debilita i precaritza tota la societat en la que vivim i això no es soluciona amb una oficina d’informació.
La situació actual ens reclama seguir un camí clar per seguir construint aquesta ciutat, on el benestar i la qualitat de vida han de ser els eixos centrals, i on els factors de vulnerabilitat social s’han de reduir al màxim. Sabem que els futurs creixements es faran visibles amb l'augment de les desigualtats i això no ho podem permetre. Cal, doncs, aprofitar les eines que tenim sabent que en els millors dels casos, serviran com a mecanisme de contenció i esmorteïment de les conseqüències indesitjables no previstes de l’actual model de ciutat. Si volem avançar cap un model de ciutat veritablement inclusiu, on la igualtat d’oportunitats i el benestar de la població siguin una realitat quotidiana, cal començar a posar les bases per realitzar canvis de llarg abast temporal i de caire sistèmic. I això només pot fer-se des la màxima complicitat amb els actors socials, i des d’una acció política del segle XXI: relacional, consensual i facilitadora.