Sindica

cap

El bloc

Cornuts i pagar el beure

Cornuts i pagar el beure

L’Estat espanyol va preveure en els seus comptes, uns ingressos irreals per a l’exercici 2009 i, com a conseqüència, els ens locals, entre ells Terrassa, van rebre un finançament clarament superior al que els hauria correspost segons els ingressos raonablement previsibles.
Aquest fet no és imputable a un error de càlcul del Govern espanyol, sinó ha una estratègia política de sobreestimar expressament els ingressos per tapar momentàniament el desajust dels comptes públics, i traslladar el dèficit del 2009, diferit en el temps, a les autonomies i als ajuntaments en aquest exercici 2011. La irresponsabilitat perseguia que l’Administració de l’Estat suplís el dèficit propi amb deute públic i, d’aquesta manera, poder finançar polítiques econòmiques que s’han demostrat totalment ineficaces a l’hora millorar la competitivitat del teixit productiu, com el Plan E o la xarxa ferroviària faraònica del TGV per tot el territori estatal.
La mesura que imposa l’Estat espanyol de retornar part de les bestretes pretén desviar l’atenció dels problemes financers de l’Estat i carrega la responsabilitat a les comunitats autònomes i als ajuntaments, obviant que és l’Estat mateix qui té més marge de maniobra a l’hora de retallar despeses. És just doncs, demanar a l’Estat que la mateixa responsabilitat que s’aplica als seus comptes la faci extensiva als comptes dels ens locals. Els pressupostos de l’Estat del 2009, que no van complir la previsió d’ingressos, es van eixugar amb deute públic. El mateix principi s’hauria d’aplicar ara a les comptes municipals, que vam fer una despesa de forma responsable amb els ingressos que l’Estat havia calculat de forma suposadament lleial i raonable. És més, l’Estat té molts mecanismes per finançar correctament els municipis i esmenar el seu error, com per exemple retallar la despesa militar, seguint l’exemple del Govern alemany, que el juny del 2010 va reduir el pressupost de l’exèrcit en un 40%.
Per responsabilitat amb els ciutadans els Ajuntaments, i el de Terrassa també, hauria de requerir a l’Estat espanyol que es fes càrrec de la seva actuació errònia, de la qual som perjudicats, sense cap poder de decisió ni marge per a l’endeutament.
No cal insistir que vivim moments complicats, que Terrassa, com la gran majoria de ciutats del país, ha d’atendre necessitats socials i econòmiques dels seus vilatans que no paren de créixer amb la crisi econòmica. L’elevat índex d’atur, la pèrdua de l’habitatge per no poder assumir les hipoteques, l’increment del nombre d’usuaris de bancs d’aliments, la resposta que caldria oferir per les retallades generals en els serveis bàsics, l’atenció específica que requereixen els col•lectius en risc d’exclusió, el tancament d’empreses i comerços, els ERO vigents... Els Ajuntaments, com sempre, han d’atendre aquestes necessitats reals. De fet, en tenen les competències, però en canvi, no tenen la dotació pressupostària corresponent per poder-les exercir i Terrassa tampoc.
L’Estat ha de reconèixer el seu error a l’hora de gestionar els comptes públics i de traslladar el dèficit a les administracions territorials, endeutant-se de forma irresponsable per interès polític propi. Però avui més que mai, cal recordar, que, abans de demanar una part de les bestretes als ajuntaments catalans, l’Estat espanyol hauria de rescabalar l’administració catalana amb els gairebé 150.000 milions d’euros del dèficit històric (segons dades oficials reconegudes i disponibles, el dèficit acumulat 1986 – 2005 ascendeix a 149.844 milions d’euros), fruit de l’espoli fiscal que patim i que l’Estat espanyol s’entesta a silenciar. Recuperar els més de 20.000 milions d’euros anuals que actualment Catalunya paga a l’Estat espanyol i que no veu retornats de cap manera, permetria que la Generalitat i els ajuntaments poguessin atendre les necessitats dels municipis amb sostenibilitat i amb responsabilitat de cara a uns ciutadans que carreguen amb una forta pressió fiscal que, ara com ara, no es veu prou recompensada ni en serveis, ni en infraestructures, ni en atenció social.



comenta


perfil



Isaac Albert i Agut
...Em dic Isaac Albert i soc nascut el 6 de febrer de 1969 a Terrassa, on hi resideixo actualment. Hi visc amb la Mònica, amb qui comparteixo la vida amb les seves il•lusions, alegries, els seus problemes i la omnipresent hipoteca; i amb el Ponç i el Grau, amb qui comparteixo l’esperança de que puguin gaudir un dia d’un país socialment més just i nacionalment més lliure.
Tot el perfil

darreres entrades



Publicacions



Multimèdia



Enllaços



contacte contacte



arxiu