"Hi ha moltes probabilitats que el Tribunal Constitucional faci una interpretació restrictiva de l'Estatut o que directament n'elimini articles, sentenciant definitivament els límits de l'autogovern. El TC posarà fi a la possibilitat d'evolució estatutària en el marc constitucional actual. No faig aquestes previsions perquè sí, sinó basant-me en sentències anteriors. I és que el TC mai no es contradiu. Mai no ha assumit com a legal el principi implícit de la Transició segons el qual l'Estatut -si més no, el català, el basc i el gallec- forma part del bloc constituent i que, com a acord de govern i referendat pel poble català, no es pot tocar. El TC s'autoerigeix, com si es tractés d'un organisme d'origen no democràtic, en l'únic intèrpret del desenvolupament estatutari.
En aquest escenari, no avancem cap al federalisme com alguns volen fer creure, sinó que finalitzem l'etapa autonomista, almenys pel que fa a les aspiracions d'autogovern catalanes. No em baso només en la sentència del TC, sinó també en la impunitat legal amb què els aparells de l'Estat vulneren dia a dia l'autonomia. Recordo que la retallada que patirà l'Estatut no és pas la primera. El text sorgit el 30 de setembre del 2005 del Parlament ja va passar abans pel ribot de les esmenes socialistes liderades pel senyor Guerra i per l'autoamputació que va practicar Mas amb el seu acord amb Zapatero.
Catalunya no pot improvisar la resposta a la sentència del TC. És legítim i oportú que s'organitzi una manifestació, però cal anar més enllà del legítim dret a la llibertat d'expressió i de manifestació. En aquesta nova etapa postautonòmica, hem d'aprofitar totes les escletxes legals possibles per avançar en l'autogovern de Catalunya, aplicant al màxim l'Estatut independentment de la sentència.
Cal abans que res que el Parlament aprovi la llei de consultes populars per celebrar referèndums sobre competències de la Generalitat, com si la ciutadania vol que el govern i/o el Parlament utilitzin les vies legals previstes per modificar la legalitat vigent per augmentar l'autogovern. Entre les respostes jurídiques i polítiques que tenim a les nostres mans, que han de ser liderades sobretot pel Parlament, hi ha la reforma de la Constitució, tot i les seves mínimes possibilitats d'èxit. Però si més no per acabar de dissuadir els autonomistes i federalistes, que per ara són majoria a Catalunya, que la democràcia plena és inassolible en el marc espanyol.
Aquesta mesura es pot acompanyar d'una autèntica bateria d'iniciatives parlamentàries que maldin per recuperar competències, a través de l'article 150.2 de la Constitució, que van eliminar-se de l'Estatut original a l'acord Mas-Zapatero; i des del Parlament també es poden modificar les lleis orgàniques i estatals que limiten l'autogovern català. Una altra mesura, que implica el Parlament i el Govern, apunta al desplegament màxim de la capacitat legislativa de la Generalitat, superant el límit imposat pel sostre marcat per l'Estatut i la Constitució. I finalment, el Govern podria negociar un concert bilateral amb l'Estat en matèria de competències compartides.
És evident que els propers anys ens enfrontarem a un conflicte jurídic permanent amb l'Estat, dur, però necessari per avançar en l'autogovern. Política és pedagogia, va dir Rafael Campalans, i per això cal experimentar amb els límits de l'estat. Quan aquests límits es mostren a la població, aquesta s'adona que cal fer un pas per arribar més enllà. Un cop superada la fase autonòmica, utilitzem totes les vies legals per recuperar l'autogovern escapçat o, en el pitjor dels casos, per evidenciar la democràcia de baixa intensitat que empara el marc constitucional espanyol i augmentar la majoria social per a la sobirania. I tot això, governant Catalunya amb visió d'estat."