Entrevista publicada al Diari de Tarragona (30/11/09).

Descarrega (24 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Entrevista al diari Regió7, publicada el 09/12/09.

Descarrega (25,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Article publicat a El Periódico (10/12/09): 
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=669067&idseccio_PK=1006

"La llibertat i la igualtat d’oportunitats van juntes, de la mà. No hi ha plenitud de l’una sense l’altra. I això és el que es vulnera en el mal joc entre corruptes i corruptors. Els corruptors són empresaris que aspiren a beneficiar-se de determinades decisions polítiques de forma privilegiada o assegurant-se unes preferències en concursos per compra de béns i serveis.(.....)"

Descarrega (180,8 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Article publicat a El Punt (07/12/09): 

"Fa 350 anys una barrera política fruit d'una guerra va separar catalunya de l'antic comtat del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya. Més de tres segles de separació que amb res han contribuït al benestar i el progrés dels dos territoris girats d'esquena. (.....)"

Descarrega (79,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Article publicat a elEconomista (04/12/09)

"La internacionalización empresarial es un factor clave para superar con garantías la crisis. Alemania, Francia y Japón ya han superado la recesión, pero aún queda mucho por hacer para vencer mundialmente este mal momento. (....)"

Descarrega (92,1 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

"Hi ha moltes probabilitats que el Tribunal Constitucional faci una interpretació restrictiva de l'Estatut o que directament n'elimini articles, sentenciant definitivament els límits de l'autogovern. El TC posarà fi a la possibilitat d'evolució estatutària en el marc constitucional actual. No faig aquestes previsions perquè sí, sinó basant-me en sentències anteriors. I és que el TC mai no es contradiu. Mai no ha assumit com a legal el principi implícit de la Transició segons el qual l'Estatut -si més no, el català, el basc i el gallec- forma part del bloc constituent i que, com a acord de govern i referendat pel poble català, no es pot tocar. El TC s'autoerigeix, com si es tractés d'un organisme d'origen no democràtic, en l'únic intèrpret del desenvolupament estatutari.
En aquest escenari, no avancem cap al federalisme com alguns volen fer creure, sinó que finalitzem l'etapa autonomista, almenys pel que fa a les aspiracions d'autogovern catalanes. No em baso només en la sentència del TC, sinó també en la impunitat legal amb què els aparells de l'Estat vulneren dia a dia l'autonomia. Recordo que la retallada que patirà l'Estatut no és pas la primera. El text sorgit el 30 de setembre del 2005 del Parlament ja va passar abans pel ribot de les esmenes socialistes liderades pel senyor Guerra i per l'autoamputació que va practicar Mas amb el seu acord amb Zapatero.
Catalunya no pot improvisar la resposta a la sentència del TC. És legítim i oportú que s'organitzi una manifestació, però cal anar més enllà del legítim dret a la llibertat d'expressió i de manifestació. En aquesta nova etapa postautonòmica, hem d'aprofitar totes les escletxes legals possibles per avançar en l'autogovern de Catalunya, aplicant al màxim l'Estatut independentment de la sentència.
Cal abans que res que el Parlament aprovi la llei de consultes populars per celebrar referèndums sobre competències de la Generalitat, com si la ciutadania vol que el govern i/o el Parlament utilitzin les vies legals previstes per modificar la legalitat vigent per augmentar l'autogovern. Entre les respostes jurídiques i polítiques que tenim a les nostres mans, que han de ser liderades sobretot pel Parlament, hi ha la reforma de la Constitució, tot i les seves mínimes possibilitats d'èxit. Però si més no per acabar de dissuadir els autonomistes i federalistes, que per ara són majoria a Catalunya, que la democràcia plena és inassolible en el marc espanyol.
Aquesta mesura es pot acompanyar d'una autèntica bateria d'iniciatives parlamentàries que maldin per recuperar competències, a través de l'article 150.2 de la Constitució, que van eliminar-se de l'Estatut original a l'acord Mas-Zapatero; i des del Parlament també es poden modificar les lleis orgàniques i estatals que limiten l'autogovern català. Una altra mesura, que implica el Parlament i el Govern, apunta al desplegament màxim de la capacitat legislativa de la Generalitat, superant el límit imposat pel sostre marcat per l'Estatut i la Constitució. I finalment, el Govern podria negociar un concert bilateral amb l'Estat en matèria de competències compartides.
És evident que els propers anys ens enfrontarem a un conflicte jurídic permanent amb l'Estat, dur, però necessari per avançar en l'autogovern. Política és pedagogia, va dir Rafael Campalans, i per això cal experimentar amb els límits de l'estat. Quan aquests límits es mostren a la població, aquesta s'adona que cal fer un pas per arribar més enllà. Un cop superada la fase autonòmica, utilitzem totes les vies legals per recuperar l'autogovern escapçat o, en el pitjor dels casos, per evidenciar la democràcia de baixa intensitat que empara el marc constitucional espanyol i augmentar la majoria social per a la sobirania. I tot això, governant Catalunya amb visió d'estat."

Descarrega (25,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Aquest article, publicat a El Punt (23/08/09), recull les meves opinions sobre quina ha de ser la resposta a la sentència, si és contrària, del TC sobre l'Estatut de Catalunya i a la possible organització i participació en una manifestació unitària de rebuig al TC:

"La sentència que el Tribunal Constitucional ha de dictar sobre l'Estatut i la resposta dels partits polítics i la societat de Catalunya centren l'actualitat política. Donant per fet que el TC tocarà el text, bé sigui perquè en farà una interpretació restrictiva o bé sigui perquè directament n'eliminarà articles, sentenciarà de manera definitiva els límits de l'autogovern, donant així per acabada la possibilitat d'evolució estatutària en el marc constitucional actual. Per què m'atreveixo a fer aquestes previsions? Perquè el TC mai no es contradiu i va dictaminant sobre la base d'anteriors sentències. Les més recents dels dos darrers anys ja indiquen que el TC mai no ha assumit com a legal el principi implícit de la Transició segons el qual l'Estatut –si més no, el català, el basc i el gallec– forma part del bloc constituent i que, com a acord de govern i referendat pel poble català, no es pot tocar. El TC s'autoerigeix, com si es tractés d'un organisme d'origen no democràtic, en l'únic intèrpret del desenvolupament estatutari.

És per això que torno a afirmar que, mentre algú de manera innocent o perversa ens vol fer veure que s'està avançant cap al federalisme, ens trobem davant el darrer recorregut de l'Estat autonòmic tal com el coneixem fins ara. Almenys pel que fa a la satisfacció de les aspiracions d'autogovern de Catalunya. I no només per la sentència del TC, sinó sobretot per la impunitat que el marc legal dóna als aparells de l 'Estat per vulnerar dia a dia l'autonomia. Aquesta és la demostració de la voluntat de l'Estat de tancar involutivament el sistema autonòmic.

Recordem, però, que la propera sentència limitadora del TC ve al darrere de les altres dues retallades que va patir el projecte sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. La primera, per les esmenes socialistes liderades pel ribot del senyor Guerra; l'altra, per l'autoamputació que va practicar Mas en el seu acord de la Moncloa, en nom, en tots dos casos, de preservar-ne la constitucionalitat. És lògic, doncs, que, al marge del legítim dret a la llibertat d'expressió i de manifestació, calgui exigir respostes polítiques viables perquè puguin aprofitar escletxes legals i que permetin una majoria a Catalunya per impulsar-les. La via de la reforma estatutària està esgotada, ara toca obrir una nova etapa postautonòmica i que els electors catalans ho avalin.

Per això, abans que res cal que el Parlament aprovi la llei de consultes populars que permeti celebrar referèndums sobre qüestions que són competència de la Generalitat. I això es pot fer, com en els estats federals, fent que coincideixin amb les eleccions que se celebraran la tardor del 2010. Aquestes preguntes poden ser variades: peatges, cofinançament sanitari i, per què no?, demanar als ciutadans de Catalunya si volen que el govern i/o el Parlament utilitzin les vies legals previstes per modificar la legalitat vigent per augmentar l'autogovern.

Mentrestant, cal utilitzar les respostes jurídiques i polítiques que tenim a les nostres mans, que responguin a una estratègia clara i coherent tant per part dels dirigents polítics com de la societat civil, i s'han d'articular des del Parlament i des del govern de la Generalitat. Però ha de ser sobretot el Parlament, el que clarament lideri la resposta a la sentència del TC, perquè representa la sobirania del poble català. El projecte d'Estatut va ser elaborat en ponència conjunta pel Parlament, i és el Parlament, el que ha de prendre les iniciatives polítiques i legislatives per defensar-ne l'aplicació.

Entre les mesures a portar a terme, que no són excloents, hi ha la reforma de la Constitució perquè l'Estat es defineixi com a plurinacional i plurilingüístic. Aquesta iniciativa, crec que a pesar de les seves mínimes possibilitats d'èxit, serviria si més no per acabar de dissuadir els autonomistes i federalistes, que per ara són majoria a Catalunya, que la democràcia plena és inassolible en el marc espanyol.

Aquesta iniciativa és acompanyable d'una autèntica bateria d'iniciatives parlamentàries que maldin per la recuperació de competències, a través de l'article 150.2 de la Constitució, que van eliminar-se de l'Estatut del 30 de setembre del 2005 amb la primera retallada fruit de l'acord entre Zapatero i Mas. Des del Parlament també es podrien modificar les lleis orgàniques i estatals que limiten l'autogovern per garantir les competències de la Generalitat. Una altra mesura, que implica el Parlament i el govern, apunta al desplegament màxim de la capacitat legislativa de la Generalitat, fins al límit imposat pel sostre marcat per l'Estatut i la Constitució. I finalment, el govern podria negociar un concert bilateral amb l'Estat en matèria de competències compartides. Per això crec que el quan, el com i el qui de la manifestació és un tema absolutament menor. El que la gent crec que ens reclama és lideratge valent, però alhora basat en vies que no ens portin a un altre cul-de-sac com ha estat la via autonomista. En conclusió, manifestem-nos, però alhora bastim un programa polític ampli de resposta liderat pel Parlament de superació de la fase autonòmica, utilitzant totes les vies legals per recuperar l'autogovern triplement escapçat –per Guerra, pel pacte Mas-ZP i el TC– o, en el pitjor dels casos, per evidenciar la democràcia de baixa intensitat que empara el marc constitucional espanyol. I això s'ha de fer mentre es governa solucionant els greus problemes de molts ciutadans i pensant en la majoria social del país i amb visió d'estat."

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/73265.html

Descarrega (28 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "Universitats i recerca, pilars del canvi", publicat al Diari de Girona (26/08/09), en què parlo de la importància dels centres i de la recerca com a fonaments del canvi socioeconòmic a Catalunya i com afectarà l'aplicació del pla Bolonya:

"La situació de crisi, que impacta sobre el teixit socioeconòmic de Catalunya, ens obliga a canviar l'actual model productiu per un altre basat en el coneixement, que garanteixi la societat del benestar. Les universitats, en plena adaptació al pla Bolonya, i la recerca tenen un paper protagonista en aquesta transformació.

Catalunya disposa d'un full de ruta, el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un gran acord, de llarg abast i d'ampli consens entre els agents socials, econòmics i polítics, per esdevenir un país competitiu en una societat del coneixement basada en el progrés a partir del talent, la investigació i la innovació. Les universitats i els centres de recerca són clau per al desenvolupament del pacte, un camí que han de fer amb les empreses, les administracions i la societat civil.(...)"

Descarrega (0 bytes) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

"Els darrers fitxatges multimilionaris realitzats pel Reial Madrid han merescut severes desqualificacions des de diverses posicions. M’agradaria ressaltar, però, la destil·lació simbòlica que l’esport representa molt cops d’una manera de fer de la societat que dóna suport als seus equips. Així com el comportament bipolar (eufòria i depressió) dels seguidors blaugrana indica la frustració larvada d’una nació que se sap prou forta per autogovernar-se i es troba feble per aconseguir-ho, la política de prepotència i talonari exercida des de Madrid ens indiquen una llarga tradició conqueridora.

 
La força de l’Estat, durant segles exercida molt sovint a través de les armes, fins a la darrera guerra i posterior dictadura, s’exerceix, ara, pel control del poder simbòlic: el sistema comunicacional i el poder econòmic.(...)"

Descarrega (24,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Article publicat a elEconomista (20/07/09):

"El nuevo modelo de financiación autonómica aporta transparencia y reglas claras en la repartición. Son condiciones que no se habían cumplido hasta ahora, ya que el modelo anterior era injusto y opaco. En un mismo territorio, el estado español, coincidían sistemas de concierto y convenio (País Basco y Navarra), el Régimen Fiscal especial vigente en las Islas Canarias, comunidades autónomas que recibían subsidios especiales y estatutos con negociaciones multilaterales para hacer vestidos a medida.

En estados federales, quien aporta más recibe más. Hay que tener en cuenta, que Catalunya parte de aportar 128 puntos en ingresos tributarios, de la media española de 100, mientras que en recursos por cápita ha estado 30 años alrededor de los 90 puntos. Esta situación ni era lógica ni se podía mantener más tiempo; además, no se da en ningún otro estado plural de Europa, ni en los más centralistas homogéneos como Francia. Es normal, por lo tanto, que Catalunya esté por primera vez con el nuevo modelo de financiación unos dígitos por encima de la mediana de 100, y que el estado, a través de sus presupuestos, no de los de las comunidades autónomas, tenga que contribuir a ayudar a completar el diferencial de algunas de las que tienen menos ingresos.

El nuevo modelo desarrolla el Estatut de Catalunya tanto como el mismo texto permite, teniendo en cuenta el recorte de Artur Mas y José Luís Rodríguez Zapatero. Así, hay un cambio de fondo, haciendo efectiva la relación bilateral de Catalunya con el gobierno del Estado. El acuerdo proporciona al país una cantidad a la altura del objetivo planteado, expresado hace más de un año por la Cambra de Comerç de Barcelona. Los aspectos más destacados del modelo son que permitirá reducir un tercio el déficit fiscal de Catalunya; que los ingresos de la Generalitat provendrán casi exclusivamente de los impuestos que paguen sus ciudadanos; que el Govern dispondrá de más capacidad de decisión sobre sus impuestos; y que el sistema de nivelación permitirá que una parte de los impuestos que los catalanes paguen por encima de la media revierta en más recursos para la Generalitat y, por lo tanto, en unos mejores servicios para los ciudadanos. Además, la variable básica para distribuir los recursos nivelados será la población;

Como político de Esquerra que soy, me permitirán que reivindique el papel decisivo del partido al largo de la negociación, muchas veces desde la discreción en el mantenimiento de la firmeza por parte del Gobierno catalán. Pero este sí es un sí vigilante. A partir de ahora, debemos estar atentos a la letra pequeña, que será definitiva en la redacción de la Lofca, y después mirar con lupa su ejecución.

Repito que democracia significa reglas claras, y este principio no encajaba con el modelo que teníamos hasta ahora. Catalunya gana, porque será tratada más justamente, y también el estado español, que ve que, gracias al empeño del Gobierno catalán, mejora su sistema de financiación y su democracia."

Descarrega (80,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "Canviar, la clau de la salvació", publicat a El Punt (18/05/09):

Patim la primera gran crisi de la globalització, de la qual no tothom en sortirà igual. La superaran els que s’esforcin per canviar, mentre que els resistents als canvis en sortiran amb democràcies més degradades, estats del benestar en fallida i economies decadents. Ara és l'hora d'un reformisme fort i d’unitat pel canvi. Fan falta reformes, ser creatiu i innovador. Ho han de ser les empreses per ser competitives, però també ho ha de ser l’administració, sobretot la central. És l’Estat qui ha de prendre mesures de xoc, com el pla integral de suport a l’automòbil, perquè és qui té els mitjans i els recursos per fer-ho. Zapatero ha d’anar més enllà del pur maquillatge i apostar per reformes estructurals, entre elles les territorials, mesures socials i la millora del finançament de les comunitats autònomes.

D’entrada, manquen deduccions fiscals per a les petites i mitjanes empreses que reinverteixen els seus beneficis a la millora de la companyia, de la competitivitat i de les exportacions, i a l’aplicació de noves tecnologies. Cal també que l’Estat afronti una reforma del subsidi de l’atur perquè esdevingui un incentiu per buscar feina i formar-se, com passa a les social-democracies nord-europees. L’Agència Tributària s’hauria de dedicar a les grans bosses de frau i el Govern de l’Estat hauria d’acabar amb la deslleialtat institucional i les irresponsabilitats, com ho va ser amb els 400 euros. En matèria laboral, apostar per la seguretat en el lloc de treball, però també per la flexibilitat, per adaptar-nos als nous reptes i a una situació difícil que l’economia productiva catalana, i per extensió la de l’Estat, ha d’assumir. En la mateixa línia, ha d’introduir canvis en els horaris laborals per afavorir la conciliació i millorar la productivitat. El Govern espanyol també ha de traspassar a Catalunya la formació contínua, un altre dels seus incompliments i posar sobre la taula el finançament local, ja que són els ajuntaments els que han resistit i estan resistint, en una situació molt difícil, tot l’allau de població i els nous reptes en matèria social.

En moments com l’actual és necessari afrontar la necessitat de reduir l’Estat. S’han transferit competències a totes les comunitats, però els ministeris continuen a Madrid. I no només això, sinó que se n’han creat de nous que passen per sobre de les competències de la Generalitat.

Pel que fa al finançament, Catalunya no acceptarà un mal acord. L’Estatut s’ha de complir. Històricament, Catalunya ha rebut el finançament de manera inversament proporcional al que ha anat aportant a la resta de comunitats, i el nou model ha d’acabar amb això. L’important no és la xifra, sinó rebre proporcionalment a l’esforç fiscal i acabar amb l’efecte pervers que ha provocat la solidaritat interterritorial en algunes comunitats, que han utilitzat de manera abusiva els subsidis sense impulsar el seu propi cabdal d’esforç. Les comunitats han de ser solidàries per garantir els serveis socials essencials però si d’altres s’acomoden a rebre ajudes, no parlem ja d’una bona solidaritat, sinó d’expoli.

Sense posar en el mateix sac finançament i sortida de la crisi i tornant a la situació global, ara és el moment d’avançar cap a una governança global amb regles de joc mundials i un requisit indispensable: que es recolzin els models democràtics i no autoritaris. I és que mentre hi hagi països que puguin anar explotant el planeta sense drets socials ni ambientals, l’economia no té sortida. S’ha de combatre també l’economia submergida i els paradisos fiscals, única manera de generar estabilitat en el sistema financer internacional i evitar noves crisis com l’actual.

És el moment de prendre els problemes com a veritables oportunitats, fer reformes reals, decidits i valents per salvar l’estat del benestar amb valors que semblen haver estat abandonats i que la societat ha de recuperar: esforç, creativitat, educació i valor afegit, i basant el model del nou sistema econòmic en el coneixement, la recerca i la innovació en comptes de en el diner fàcil.

És el moment de liderar canvis des de Catalunya i per afrontar el futur del país i els seus ciutadans amb garanties. Els que estem a favor del canvi, hem d’anar junts, i apel•lar a les responsabilitats que tenim tots i cadascú de nosaltres. El millor discurs davant d’una crisi és el que intenta aprofitar les oportunitats que plantegen les situacions difícils per garantir llibertat, benestar i excel·lència.

Descarrega (237 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "No calen xifres, cal justícia", publicat a El Periódico (16/04/09), en què advoco per renunciar al ball de xifres al voltant del finançament autonòmic i centrar-se a aconseguir que una part de l'esforç fiscal que els ciutadans de Catalunya fan per sobre de la mitjana estatal els reverteixi en forma de més serveis públics.

"Si alguna cosa pot fer el nou sistema de finançament per Catalunya és corregir la injustícia històrica que representa que els catalans i les catalanes, sent dels contribuents més importants pel que fa als impostos estatals, rebin en canvi menys diners que la mitjana per al finançament dels seus serveis públics. Perquè amb totes les anades i tornades sobre les xifres del finançament, la posició d'un partit o un altre o les incomoditats que crea en el Govern de Zapatero la posició catalana, perdem de vista que del que estem parlant en tot aquest debat, en el fons, és del nombre d'ordinadors que tindran els nostres fills a les escoles, de les aules que es podran construir per substituir els vergonyants barracons escolars, del nombre de llits hospitalaris i quiròfans que es podran crear, dels recursos públics a l'abast de les nostres empreses per mantenir l'ocupació i crear-ne de nova ara que vénen mal dades i de com atendrem aquells que no es poden valdre per si mateixos. (...)"

Descarrega (23,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "Salvar el Estado del bienestar" publicat al diari Cinco Días:

"La actual situación de crisis económica se describe en tres niveles. El global, caracterizado por un alto crecimiento de población y con más de 3.000 millones de personas accediendo al mercado (Rusia, China, India). Muchas empresas han aprovechado las oportunidades de negocio, pero el crecimiento desorbitado ha impactado en el clima, los recursos, la energía, los alimentos y los precios. El segundo nivel es el coyuntural, el de la crisis inmobiliaria. Y el tercero, el de la crisis de financiación que padece Cataluña.
Hacen falta cambios, ser creativo e innovador. Lo tienen que ser las empresas para ser competitivas, pero también la Administración, sobre todo la central, que tiene delante suyo como mínimo una decena de retos para superar la crisis. Es el Estado quien tiene que tomar medidas de choque, como el plan integral de apoyo a la automoción o los créditos del ICO, porque es quien tiene los medios y los recursos para hacerlo, pero tienen que ser aportaciones reales, no sólo de maquillaje. Pero Zapatero tiene que ir más allá, tiene que apostar por reformas estructurales, medidas sociales y la mejora de la financiación de las Administraciones territoriales....."

Descarrega (33 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article publicat al diari El Punt (24/03/09):

"Tot indica que a Catalunya els principals partits han pres consciència que, sense promoure canvis estructurals a l’Estat, la sortida de la crisi serà més llarga i amb el risc de perdre per molt de temps els nivells de prosperitat que s’havien assolit fins ara. La necessitat que des de Catalunya es faci sentir la veu és urgent. La classe política espanyola encara no vol reconèixer la punxada de la bombolla xovinista d’autobombo que lluïen des de Madrid davant de les autonomies perifèriques de tradició industrial i davant d’Europa. O no recordem les successives fatxenderies dels presidents González, Aznar i Zapatero? Les del primer, traient pit i havent de sentir del cancellers socialdemòcrata alemany que més de l’1% del creixement del PIB espanyol era degut a les transferències alemanyes. O l’Aznar dels peus sobre la tauleta al costat de Bush que li va comportar una deriva megalòmana amb conseqüències molt negatives per la península. O la

Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "Jugar fuerte en automoción" que m'ha publicat avui (06/03/09) el diari El Pais:

"Ante la actual primera gran crisis global que pone en riesgo el Estado del Bienestar, hacen falta cambios, ser creativo e innovador. Las empresas, para ser competitivas, y también la Administración, sobre todo la central, que tiene ante sí diversos retos. Es el Estado el que debe tomar medidas de choque porque tiene los medios y los recursos. Pero el Gobierno de Cataluña no puede ni quiere quedarse esperando, está en juego su futuro económico y social. La Generalitat, ante la pasividad del Gobierno de Zapatero de apostar por reformas estructurales, medidas sociales y la mejora de la financiación de las administraciones territoriales, ha tomado la iniciativa con estrategias para relanzar los sectores en crisis....."

Descarrega (27,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article sobre Bolonya publicat al diari Avui (16/02/09):

http://paper.avui.cat/article/societat/154755/bolonya/loportunitat/la/universitat.html

L'actual crisi fa evident la necessitat de canviar en una societat i una economia basades en el coneixement. La universitat, en plena adaptació al pla de Bolonya, té un paper protagonista en aquesta transformació. No tothom està d'acord amb Bolonya, però, tot i ser un pas irreversible, el departament d'Innovació, Universitats i Empresa ha estat sempre sensible a les diverses posicions, sovint confoses amb altres reivindicacions. Estem oberts al debat, pacífic, per buscar acords, com ho demostra la taula nacional per la universitat pública, amb representants del govern, dels rectorats i dels estudiants.

Hem d'informar més i millor sobre Bolonya per fer caure falses creences, com ara que la universitat es privatitzarà. Una de les apostes de Bolonya és pel talent. Ho creu també el govern, que ha aprovat el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, que recull que el talent és una condició necessària per garantir el progrés. També cal un canvi en la governança, més autonomia universitària i més autoritat pels rectors en la docència i la recerca i pels consells socials en la gestió de personal i financera.

La universitat, a més, ha d'aportar un retorn a la societat per facilitar la creació d'ocupació de qualitat i atendre les necessitats socials. Bolonya és millorar la formació, mobilitat i intercanvi d'estudiants, professors i investigadors, i passar de l'ensenyament tradicional a l'aprenentatge i fer més i millors pràctiques, sense oblidar les bones classes magistrals. L'excel·lència universitària també s'aconseguirà amb una millor relació amb l'empresa. Hem de dir sí a la seva autonomia, però la societat ha de fer saber a la universitat quin perfil formatiu i quines línies de recerca són prioritàries.

Hem de treballar junts per l'educació superior del país i perquè Catalunya esdevingui el pol d'atracció de talent més important de la Mediterrània."

Descarrega (21 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "El que passa ara, comença fa tres anys", publicat a El Periódico (7/01/09)

Descarrega (34,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto l'article "Catalunya, innovadora i oberta al món", publicat a El Punt (25/11/08)

Descarrega (74,8 KB) | Llegeix | Envia a…

Catalunya és la comunitat líder en el sector biotecnològic. Segons l’informe de la patronal Asebio. Catalunya va aportar el 2007 un 35% de la inversió total en aquesta especialitat, així com el 27% de les 75 empreses estrictament dedicades a la biotecnologia creades aquest mateix any.

http://www.asebio.com/publicaciones/index.cfm?pub=2

Llegeix | Enllaç | Envia a…

Govern i CiU han d’acordar el document conjunt que ha de recollir l'arquitectura del nou model de finançament, basat en l’Estatut, una condició necessària però no suficient per garantir la unitat. La garantia la donarà un acord sobre estratègia, terminis i regles del joc. D’aquesta manera, la unitat estarà blindada i cap partit anirà pel seu compte a Madrid a pactar acords a la baixa. No es pot confondre la ciutadania de Catalunya amb canvis de papers. Ara més que mai, hem de reforçar la unitat política catalana, evitant donar ales a Zapatero i definint una estratègia comuna en finançament, pressupostos generals de l’Estat i Lofca. Catalunya no pot donar més espectacle. Ens hi juguem molt, també deixar de fer el ridícul davant de la societat catalana. Hem de defensar una proposta unitària en la negociació bilateral sense aixecar-nos de la taula ni concedir cap rebaixa i evitar jugades unilaterals dels partits a Madrid, com les d’Artur Mas i la retallada de l’Estatut i, fa només un dies, la d’Iniciativa pactant amb De la Vega per evitar la compareixença de Zapatero al Congrés.
Si Catalunya no aconsegueix un finançament just, és inevitable la demanda del concert econòmic. Com que és previsible que el Tribunal Constitucional o el ministre Pedro Solbes justifiquin amb la Constitució a la mà la pervivència d’aquest finançament injust i insuficient, no tocarà altre remei que, juntament amb el concert, aprofitar el moment de la reforma de la Constitució (per la successió de la Corona) perquè Catalunya introdueixi un punt referent als drets històrics i els drets forals.
Si Catalunya no aconsegueix un finançament just, la societat catalana entrarà en situació de risc, pràcticament en fallida, perquè no es podran mantenir els recursos necessaris per a l’educació, la sanitat, els serveis socials... Mentre que altres autonomies que van molt ben greixades es permeten el luxe de donar serveis que aquí mai a la vida ens hem pogut permetre donar.

Per aquest motiu ara més que mai hem de defensar els interessos de Catalunya desacomplexadament. Barons castellans, andalusos i extremenys, fossin del partit que fossin, han parlat durant anys sobre Catalunya sense que ningú els tapés la boca, amb declaracions populistes, separadores i mostrant un profund component anticatalà en què es basa sovint la construcció de l’imaginari espanyolista. Ara fins i tot el PSC aixeca la veu. Podria atribuir-se aquest complex a la presència en la direcció de membres de capes mitjanes i altes de la burgesia catalana? S’haurà hagut d’esperar que ERC fes president de la Generalitat un català d’origen andalús procedent de les capes populars perquè comencéssim a veure, i esperem que duri, algunes actituds desacomplexades per part dels socialistes catalans?
Defensar desacomplexadament els interessos de Catalunya passa per desfer els tòpics sobre el finançament i els territoris. El cafè per a tots no és veritat. Els que posem el gra de cafè de qualitat i la llet amb nata, ens quedem amb un cafè descafeïnat i desnatat. Els que no aporten pràcticament res, acaben amb un capuccino abundant. El model no tracta igual els territoris, sinó de forma diferent: n’hi ha que són tractats amb injustícia i d’altres amb privilegis, i sota el paraigües de la Constitució. No és possible, com diu Solbes, que amb el nou sistema ningú hi perdi. Com a mínim, l’Estat ha de perdre. Ha de ser capaç de minimitzar la seva estructura central, amb competències residuals, suprimint ministeris i amortitzant en el futur places de funcionaris dels serveis centrals que s’han quedat sense competències. Que no hi perdi ningú, insisteixo, significa que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià continuaran en dèficit, una situació inaguantable, mentre que els que reben privilegis en continuaran gaudint. Hem de dir prou, i en veu alta.

Article publicat a El Periódico (24/08/08)

Llegeix | Enllaç | Envia a…

El estado español reglamenta desde la desconfianza y con gastos públicos creciendo por encima del incremento del PIB a costa del déficit fiscal que arrastra Catalunya. La publicación de las balanzas fiscales por parte del Gobierno español (largamente reivindicada) fue sólo una demostración más de la situación de asfixia financiera que padecemos. Las deficiencias consecuencia de la falta de inversión nos han hecho saltar las costuras en varias ocasiones como se ha visto con las Cercanías de Renfe o el apagón eléctrico de hace un año.

El Estatut del 30 de setiembre era el que convenía a Catalunya y hubiera significado una larga estabilización de las relaciones con España. El texto recortado es aún visto como excesivo desde la tecnoestructura del Estado, y eso que es sólo un remiendo del original. Pero le tenemos que sacar el máximo provecho. El Gobierno, con el ministro Solbes a la cabeza, lo incumple pasando por encima de la fecha límite del 9 de agosto para acordar el nuevo sistema de financiación con el Govern catalán. Un nuevo modelo que necesitamos basar en la transparencia, la nivelación de los servicios básicos (salud, educación y servicios sociales) y la ordinalidad. O sea, que el estado se niega a cumplir una ley plenamente vigente, aprobada en el Parlament, en el Congreso y en el Senado, y ratificada por el pueblo catalán en referéndum.

De hecho, el Estado vulnera continuamente el autogobierno catalán. Lo hace con siete estrategias: leyes de bases invasivas; subvenciones en materias que no son de su competencia; transposición de directivas europeas; aplicación de competencias supracomunitarias; títulos transversales del punto 149.1 de la Constitución; deslealtad institucional y con la propia arquitectura constitucional. Las reglas de juego no están a nuestro favor, con una Constitución sesgada y un Tribunal Constitucional y otros organismos del Estado que siempre arbitran en la misma dirección. Tienen que cambiar las reglas de juego porque si no cualquier intento de reforma está condenada a un callejón sin salida.

Si continúa la asfixia financiera a que el Estado somete a la Generalitat, quizás nos tendríamos que plantear devolver competencias. Para llevar a cabo políticas sociales se necesita una financiación que las comunidades autónomas no tenemos, y esto es una trampa. El Gobierno español es irresponsable, tiene que poner dinero y no lo hace, y enfrenta a las comunidades, que son las que asumen el desgaste. Además, como el Estado tiene una caja sobrellena gracias, entre otras cosas, al déficit catalán, hace políticas que no son de su competencia o actuaciones electoralistas, como la de los 400 euros.

El sistema autonómico se ha revelado como ineficaz y, si se pretende que las comunidades sigan gestionando políticas sociales, es necesaria una reforma federal de la Constitución. Cuadrar el sudoku de la financiación pasa por el adelgazamiento del Estado. La administración estatal está sobredimensionada, así que debería ser capaz de minimizar su estructura central, con competencias residuales con el Estatut en la mano, suprimiendo ministerios y amortizando en el futuro plazas de funcionarios de los servicios centrales que se han quedado sin competencias. No lo digo yo, lo dicen los números. Un informe de Foment del Treball verifica que hay comunidades autónomas que padecen obesidad burocrática, mientras que Catalunya es la que tiene menos funcionarios por habitante. Las transferencias de competencias, según el mismo estudio, tendrían que haber aligerado el cuerpo estatal de funcionarios en más de 800.000 trabajadores, mientras que sólo lo han hecho en unos 300.000.

Los cambios estructurales son necesarios para conseguir un nuevo sistema de financiación y también para afrontar el cambio a un modelo socioeconómico basado en el conocimiento, la investigación y la innovación. Vivimos la primera gran crisis de la globalización y el fin del ciclo constructivo del Estado autonómico y del ciclo expansivo basado en la construcción, el incremento demográfico y el consumo. Las reformas deben afrontarse desde el reformismo y la unidad, también superando las propias debilidades. Pero el déficit económico no nos permite invertir en sectores estratégicos vitales. Con un modelo de financiación de mínimos, inaceptable, Catalunya debe hacerse escuchar y recordar el peso de los que representan la quinta parte de la riqueza y la ocupación del Estado español, la cuarta parte de la producción científica y el 40% de las patentes.

Los que estamos a favor del cambio tenemos que ir juntos, y apelar a las responsabilidades de todos y cada uno de nosotros. La lucha por la libertad personal y colectiva debe ser un catalizador para superar la dependencia y activar el patriotismo como responsabilidad económica y social. Debemos tener un horizonte y movilizar a todas las fuerzas creativas de Catalunya, como en momentos culminantes de eclosión del catalanismo y el modernismo y en los primeros años de la transición. Ante el incumplimiento de la fecha límite del 9 de agosto para acordar un nuevo sistema de financiación, toca hacer las cosas bien y con consenso. Ante este reto, es necesario un reformismo fuerte y unidad para el cambio. En el ámbito catalán, la unidad tiene que ser aún más sólida que la demostrada a lo largo de toda la negociación. Catalunya también tiene que hacer frente común con otras comunidades que sufren déficit -Baleares y Valencia-. La receta, pues, es cambio y unidad. Por el bien de la democracia, la equidad y la res pública.

Article publicat a Público (09/08/08)

http://blogs.publico.es/dominiopublico/701/el-estatut-vulnerado/

Descarrega (25,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Padecemos la primera gran crisis de la globalización. Hace quince años ni Rusia ni India ni China estaban en la economía abierta de mercado. Este hecho insólito ha traído la etapa de crecimiento más largo de la historia y de cambios tecnológicos y inventos transcendentes. Pero todo tiene su cruz. Más de 3.000 millones más de personas viven en grandes ciudades y la demanda ha provocado la escasez de los recursos naturales, agua y alimentos, y el impacto de los combustibles fósiles sobre el clima es evidente. Sobre estas amenazas, grandes capitales financieros jugando en el mercado de futuros ponen en riesgo el sistema. Los estados, desbordados, se interrogan sobre cómo gobernar la globalización y sobre si el dinero se debe ganar especulando con los problemas ciudadanos o solucionándolos (mercado público o privado?). Y se crean cuestiones éticas sobre los avances científicos y tecnológicos: hasta donde la ciencia puede manipular la vida?
Cuando los gobiernos de los estados, y más los subestados, se ven impotentes ante la globalidad, el reto es la gobernanza política, económica, comercial, ambiental, social y financiera del planeta. De esta crisis no todo el mundo saldrá igual. Unos saldrán favorecidos desde el esfuerzo por el cambio; otros se centrarán en el dominio político-económico tradicional, con poca viabilidad; y los resistentes a los cambios tendrán democracias degradadas, estados del bienestar en fallida y economías decadentes.
El fin del ciclo expansivo español basado en la construcción y el incremento demográfico y el consumo ha acabado con las alegrías del nuevo rico, de un Estado que ha vivido del déficit fiscal de la Corona de Aragón y de los ingresos extraordinarios de impuestos cíclicos apoyados en el tráfico inmobiliario. Con gastos públicos aumentando por encima del crecimiento del PIB y políticas económicas de cara a la galería –los 400 euros clientelares- que se han pulido el superávit ganado por el Estado con el déficit de Catalunya. Acabamos de perder otra oportunidad de avanzar. Como se preveía, el Gobierno español ha incumplido el plazo del 9 de agosto como fecha límite del acuerdo sobre la nueva financiación, y ha incumplido el Estatut. El problema del déficit catalán, pues, continúa sin resolverse, así como la dependencia económica a un mercado que ya no es suficiente.
Hace falta un reformismo fuerte. Hace falta apostar por la investigación y el desarrollo como motor del cambio del modelo económico. Con decisiones drásticas como la de Baviera de parar el proyecto de Transrápido de 400 millones de euros para dedicarlos a I+D+i. No querer abordar reformas del sistema de seguridad social, entre otras, por garantizar la sostenibilidad del sistema es pan para hoy y hambre para mañana; es apostar por una auténtica insolidaridad intergeneracional que lleve a los jóvenes de hoy a vivir peor que los padres y a la clase media a acelerar el proceso de proletarización y su desaparición. Hay que trabajar más productivamente, superar los horarios laborales ineficientes y el absentismo. España tiene una de las pirámides salariales con mayor distancia entre los de arriba y los de abajo y la meritocracia menos premiada de Europa. Tenemos insuficiente población activa y demasiados prejubilados. Con el alargamiento de la vida, la incorporación al trabajo se hace más tarde y hay una expansión de las prejubilaciones. Europa, sobretodo la del sur, ha suprimido hasta 25 años de la vida productiva de una persona. Es sostenible que este capital humano no se utilice ni en servicios a la comunidad?
Abordaremos, como las socialdemocracias norteeuropeas, una reforma del subsidio del paro como incentivo para buscar trabajo y forma-se y no para lo contrario?
Será capaz el Estado español de adelgazar la estructura central con competencias residuales, suprimiendo ministerios y amortizando en el futuro plazas de funcionarios de los servicios sin competencias? Es la hora del reformismo fuerte, por el bien de todos, de la república.

Article publicat a El Pais (08/08/08) http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Reformismo/fuerte/elpepiespcat/20080808elpcat_15/Tes

Descarrega (243,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Vivim tres finals de cicle i inicis de nous: primera crisi de la globalització econòmica, fi del lluïment espanyol assentat sobre el boom del consum i la construcció, i cul de sac de l’Estat autonòmic.
Els dirigents espanyols treuen pit quan hi ha vaques grasses però no serveixen per abordar processos reformistes forts econòmics, socials ni polítics. Només Suàrez i els assajos republicans tan mal acabats serien homologables. Catalunya en canvi té tradició d’abordar les reformes. Per fer-ho amb garanties d’èxit cal que es defineixi una lleialtat bàsica al país. Que els grups socials i econòmics actuïn d’acord davant de l’Estat i sobre el sistema català de partits obligant-los a definir unes mínimes posicions comunes d’intervenció a Madrid. 47 diputats són determinants per a tot govern si anessin junts. I això no ho faran si no pateixen pels seus vots. I cal fer-se respectar en les associacions empresarials i socials estatals. On és el pes dels representants de la 5a part de la creació de riquesa i ocupació d’Espanya, la 4a part de la producció científica i innovadora, la 3a part de l’exportació, el 40% de les patents i el 50% de les exportacions d’alt valor afegit? Com no s’estableixen aliances pragmàtiques amb agents socials de les Balears i de València sumant entre la tercera part i la meitat del pes de l’economia del coneixement rellevant de l’Estat? Per què no s’ha exercit mai aquest poder de lobby, mentre cada dia les cúpules empresarials i sindicals estatals promouen la involució centralista de l’Estat de les autonomies?
La tecnoestructura castellana ha fet del centralisme el seu negoci a curt termini. Actua com l’eucaliptus: quant més alt, més desert a l’entorn. Només la manca d’autoestima i de valentia davant el poder políticomediàtic instal·lat a Madrid explicaria tants migrats resultats dels catalans. No ens queixem doncs. Som i tenim allò que volem ser i tenir.
Les capes catalanes que vulguin ser dirigents han d’abordar amb valentia els compromisos amb la seva gent i el seu país. Fa un segle la burgesia catalana abraçava la causa del catalanisme i la regeneració davant la crisi d’Espanya i el seu imperi colonial, sumant-se al moviment popular de renaixement lingüístic i de creativitat artística amb ambiciosos i diversos projectes, i entrant en política per trencar l’alternança entre partits de la restauració. Hi havia un objectiu compartit que explica l’enorme mobilització de recursos humans entorn d’empreses i entitats de tot tipus: caixes, mútues, cambres de comerç, orfeons, centres excursionistes, clubs esportius....
Davant dels símptomes evidents de l’esgotament del sistema de la darrera restauració a Catalunya, ara ens podem refugiar en el somni d’una centralitat política basada en el qui dia passa any empeny o repensar nous horitzons. Per això, calen aliances entre els innovadors. Cal la unitat pel canvi.
Les capes socials innovadores: intel·lectuals, empresaris globals, científics internacionals, artistes validats fora del mercat espanyol, comerciants inductors de franquícies internacionals, i treballadors, jubilats i joves d’entitats sense afany de lucre han d’impulsar la Catalunya de demà. I federalistes desacomplexats, sobiranistes de centredreta i independentistes republicans han de donar el relleu als protagonistes dels 30 primers anys de la darrera restauració autonòmica i han de liderar tots els àmbits socials, institucionals del país amb els objectius compartits de la llibertat, la prosperitat, el benestar i l’excel·lència.

Publicat al diari Regió7 (06/08/08)

Descarrega (82,2 KB) | Llegeix | Envia a…

Vivim tres finals de cicle i inicis de nous: primera crisi de la globalització econòmica, fi del lluïment espanyol assentat sobre el boom del consum i la construcció, i cul de sac de l’Estat autonòmic.
Els dirigents espanyols treuen pit quan hi ha vaques grasses però no serveixen per abordar processos reformistes forts econòmics, socials ni polítics. Només Suàrez i els assajos republicans tan mal acabats serien homologables. Catalunya en canvi té tradició d’abordar les reformes. Per fer-ho amb garanties d’èxit cal que es defineixi una lleialtat bàsica al país. Que els grups socials i econòmics actuïn d’acord davant de l’Estat i sobre el sistema català de partits obligant-los a definir unes mínimes posicions comunes d’intervenció a Madrid. 47 diputats són determinants per a tot govern si anessin junts. I això no ho faran si no pateixen pels seus vots. I cal fer-se respectar en les associacions empresarials i socials estatals. On és el pes dels representants de la 5a part de la creació de riquesa i ocupació d’Espanya, la 4a part de la producció científica i innovadora, la 3a part de l’exportació, el 40% de les patents i el 50% de les exportacions d’alt valor afegit? Com no s’estableixen aliances pragmàtiques amb agents socials de les Balears i de València sumant entre la tercera part i la meitat del pes de l’economia del coneixement rellevant de l’Estat? Per què no s’ha exercit mai aquest poder de lobby, mentre cada dia les cúpules empresarials i sindicals estatals promouen la involució centralista de l’Estat de les autonomies?
La tecnoestructura castellana ha fet del centralisme el seu negoci a curt termini. Actua com l’eucaliptus: quant més alt, més desert a l’entorn. Només la manca d’autoestima i de valentia davant el poder políticomediàtic instal·lat a Madrid explicaria tants migrats resultats dels catalans. No ens queixem doncs. Som i tenim allò que volem ser i tenir.
Les capes catalanes que vulguin ser dirigents han d’abordar amb valentia els compromisos amb la seva gent i el seu país. Fa un segle la burgesia catalana abraçava la causa del catalanisme i la regeneració davant la crisi d’Espanya i el seu imperi colonial, sumant-se al moviment popular de renaixement lingüístic i de creativitat artística amb ambiciosos i diversos projectes, i entrant en política per trencar l’alternança entre partits de la restauració. Hi havia un objectiu compartit que explica l’enorme mobilització de recursos humans entorn d’empreses i entitats de tot tipus: caixes, mútues, cambres de comerç, orfeons, centres excursionistes, clubs esportius....
Davant dels símptomes evidents de l’esgotament del sistema de la darrera restauració a Catalunya, ara ens podem refugiar en el somni d’una centralitat política basada en el qui dia passa any empeny o repensar nous horitzons. Per això, calen aliances entre els innovadors. Cal la unitat pel canvi.
Les capes socials innovadores: intel·lectuals, empresaris globals, científics internacionals, artistes validats fora del mercat espanyol, comerciants inductors de franquícies internacionals, i treballadors, jubilats i joves d’entitats sense afany de lucre han d’impulsar la Catalunya de demà. I federalistes desacomplexats, sobiranistes de centredreta i independentistes republicans han de donar el relleu als protagonistes dels 30 primers anys de la darrera restauració autonòmica i han de liderar tots els àmbits socials, institucionals del país amb els objectius compartits de la llibertat, la prosperitat, el benestar i l’excel·lència.

Publicat al diari Segre (05/08/08)

Descarrega (292 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Esquerra ha iniciat un cicle liderat per Joan Puigcercós i Joan Ridao, escollits en el congrés on més de 4.000 militants van triar l'executiva i van aprovar amb el 88% del suport la ponència estratègica que vam coordinar amb Joan Manuel Tresserras, Marta Selva, Laia Cañigueral i Ignasi Llorente. Els elements del programa de l'Entesa que el govern ha de prioritzar són: model d'immersió lingüística (ERC ha impulsat les aules d'acollida, les parelles lingüístiques i els cursos per a cambrers immigrants, i garanteix el català a la universitat), economia del coneixement no dependent del mercat espanyol i impuls del turisme i l'economia de la identitat. En la relació amb l'Estat, la unitat en finançament i davant d'una sentència desfavorable del TC a l'Estatut.

En finançament, no puc acceptar cap altra proposta que no sigui d'acord entre el govern i l'oposició catalanista. Només des d'aquesta posició tenim possibilitats de guanyar ara o en el futur, sabent que el que hi ha escrit a l'Estatut deixa la part catalana indefensa per les interpretacions unilaterals de l'Estat. Solbes va presentar una proposta de bases inacceptable i va rebutjar millorar l'oferta abans del 9 d'agost, posposant l'acord fins a la tardor i incomplint l'Estatut. Fins i tot les balances fiscals han demostrat l'espoli del qual és víctima Catalunya. L'actual sistema és injust i hem de dir prou. Per a la propera legislatura i la renegociació d'aquí a cinc anys és inevitable posar sobre la taula el concert econòmic.

És un problema que un TC deslegitimat per la seva politització i per una composició que el fa un àrbitre esbiaixat il·legalitzi un text votat pel poble. Però fins i tot amb el text del 30 de setembre estaríem indefensos davant la inèrcia centralista de l'Estat, que vulnera competències o incompleix sentències favorables a l'autonomia. Amb l'Estatut més o menys retallat, les regles de joc constitucionals donen barra lliure a un dels contrincants. L'autonomisme sociovergent està en un cul de sac.

ERC no es pot limitar a ser l'ase dels cops d'una relació de dependència amb Espanya avalada per les forces majoritàries, mentre que la població aborda problemes que no relacionen amb l'autogovern: immigració i ocupació. Més ara, amb la globalització, la punxada de la bombolla immobiliària i les crisis energètiques, alimentàries, mediambientals i socials. Esquerra ha de ser la punta de llança de la innovació política en els camps d'interès ciutadà. El nostre discurs ha de ser el pas de l'economia tradicional a la del coneixement; un model propi de societat del benestar; un sistema educatiu públic, català, laic i de qualitat; la coordinació, l'equitat i la igualtat assistencials en el sistema de salut; en l'efectiva llibertat de mercat: prioritats polièdriques.

Ha d'emergir l'ADN d'Esquerra. Som l'esquerra independentista; la dels canvis, les llibertats i els valors republicans, contraposada a la dreta catalanista i a l'esquerra conservadora, i més lluny encara de la dreta conservadora i espanyolista. Esquerra ha d'anar més enllà del debat per la independència i la llengua, amb un perfil diferencial, perquè són complexes les raons de confiança dels electors. L'executiva, amb un lideratge cooperatiu, compartit i responsable, ha de treballar amb rigor i amb la confiança dels electors per bastir una força de desenes de milers de militants que assoleixin el lideratge entre la societat civil.

Article publicat a l'Avui el diumenge 3 d'agost del 2008

Descarrega (23,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Esquerra ha estat determinant en un escenari bipolaritzat durant 25 anys per promoure la principal època de reformes des del franquisme amb l’Estatut. És cert que vivim les rèmores d’uns resultats incerts, però sense Esquerra no hagués tirat endavant. Amb CiU a l’oposició l’hem obligat a repensar-s’hi i a acostar-se al sobiranisme. Sense un govern catalanista i d’esquerres no s’hagués fet l’esforç pel desplegament de l’estat del benestar que hem fet i sense aquest pas no haguéssim arribat a la contradicció actual de no tenir recursos per consolidar-lo. Ara, PSC i de rebot CiU hauran de reconèixer per primer cop en molts anys que el model de fi nançament i el model autonòmic estan en un cul de sac si es vol fer front a les demandes de la majoria del país. Això ho aconseguirà Esquerra.

Publicat a Esquerra Nacional (núm. 105)

Descarrega (866,8 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

 "L'actual model de finançament és insuficient per les necessitats del país"

http://www.cronica.cat/entrevista.php?edi_codi=305

Llegeix | Enllaç | Envia a…

Entrevista al diari El Mundo (publicada el 30/06/2008): "O avanzamos en la línia federal o devolvemos las competencias"

Descarrega (475 KB) | Llegeix | Envia a…

Fa 75 anys, Esquerra era l’alternativa a la dreta catalanista; era la gent que cridava “Visca Macià, mori Cambó”. No era cap escissió de la Lliga, i estava formada per persones treballadores, humils i populars (i algun burgés il·lustrat). Érem i som els de la caseta i l’hortet, que defineix un projecte de societat que defensa la propietat, la seguretat, l’esforç, la lliure iniciativa, la justícia social i la solidaritat.

Esquerra també prové de la República i del Govern, de la defensa del civisme, el patriotisme, la fraternitat i la igualtat. Amb un Estatut més escarransit que el que tenim ara, Macià, com Prat de la Riba a la Mancomunitat, va crear importants estructures d’estat: la planificació comarcal, la ciutat obrera de vacances, la Universitat Autònoma, la promoció turística, la legitimació del vot de les dones i el dret al divorci.
L’Esquerra del 31 era federal o confederal. No va ser fins el congrés del 1993 que es aprovar una declaració ideològica que per primer cop definia el partit com a independentista. No ens podem comparar amb Escòcia ni Quebec ni Euskadi, on fa 75, 50 i 35 anys, que l’independentisme té presència institucional.

No érem res fa 30 anys, la nostra representació era simbòlica. Ara, tenim diputats al Congrés i al Parlament, centenars d’alcaldies i regidors, també a València, estem al govern balear i al de l’Ajuntament de Perpinyà. Hem avançat, però encara hi ha molt a fer. Patim actualment una conjuntura a la baixa que es deu als cops de volant i als tremolors de cames de la direcció i al poc esforç de la militància d’inserir-se en la societat civil. Un autèntic militant d’Esquerra hauria de conèixer una quarantena de votants perquè la seva opinió estigués fonamentada en la d’aquells a qui volem ajudar. Per no tenir suficient xarxa per la base i també per errors mediàtics o tàctics de la direcció, sortim molt perjudicats pel vot útil. Hem de superar aquests colls d’ampolla per arribar al sostre d’1.800.000 possibles votants, que segons dades del Baròmetre d’Opinió Pública són d’alguna manera catalanistes i d’esquerres.

El congrés nacional ha de decidir el rumb d’Esquerra. Davant d’això, alguna candidatura s’ha posat nerviosa; es pensa que la meta de la independència està a la cantonada i que no val la pena estar al govern. Volen obligar-nos a córrer una cursa de cent metres llisos perquè tenen el miratge que el cel està a tocar. Però aquesta carrera només porta desgast i provoca, al final, desengany. Atribuir tots els mals d’Esquerra a l’acord d’entesa també és un error. Potser hi hagi sectors molestos amb aquest pacte de govern, però el que fa més mal és la manca de credibilitat i els cops de timó. Això és el que fa que se’ns escapin vots cap a l’esquerra sucursalista o a cap a la dreta catalanista. Fixem-nos en la Xunta Aragonesista (XA) i Eusko Alkartasuna (EA), arrasats a les eleccions autonòmiques i a les generals. XA ha practicat una dura oposició al PSOE i EA encara ara està en un govern sobiranista i amb un projecte d’autodeterminació. Seria bo, per tant, que les anàlisis polítiques fossin més acurades.

El balanç de les polítiques promogudes per Esquerra al govern és positiu. Hi ha, però, moltes més fites a aconseguir. Necessitem dirigents seriosos, que reconeguin que estem competint una marató amb obstacles, on s’ha de treballar en equip, en xarxa i en relleus, i cal perseverança, rigor i modernitat. Esquerra necessita un lideratge corporatiu, unitat, responsabilitat, la col·laboració dels més esforçats. Cap dirigent, per crític que sigui, s’ha de deixar instrumentalitzar per adversaris del partit i enemics de Catalunya. Hem de destriar el gra de la palla i guardar-lo en el millor graner. Hem de ser capaços de combinar Macià i Prat de la Riba: tenir un peu al carrer per organitzar la nació i un peu al govern per construir l’estat.

Josep Huguet i Biosca
Membre del Consell Nacional d’Esquerra

Publicat a El Punt (06/06/08)

Descarrega (24 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Ha empezado el proceso para la modificación del sistema de financiación de Catalunya derivado del Estatut de 2006 (EAC). Conviene, pues, repasar algunos de los principales elementos que enmarcan este proceso para que nadie se lleve ni lo lleven a engaño, respecto a los resultados esperables del mismo.

El artículo 201.1 del EAC establece, claramente, que el nuevo sistema de financiación de Catalunya se definirá a partir de la Constitución, el propio EAC y la ley orgánica prevista en la Constitución para regular las relaciones financieras entre el Estado y las Comunidades Autónomas de régimen común, la que en el argot técnico se conoce como LOFCA. El EAC dibuja, así, un escenario de negociación que, aún siendo bilateral en el seno de la comisión mixta de los dos gobiernos (central y catalán), deberá generar un modelo que sea generalizable para el conjunto de comunidades. La pretensión de que Catalunya cuente con una ley propia, en este contexto, es una pretensión de dudosa solvencia. De hecho, podrían darse hasta 15 leyes (una por cada comunidad no foral), pero con la condición de que todas fueran idénticas. La posibilidad de que Catalunya tuviese un trato financiero diferenciado sí aparecía, en cambio, en el proyecto de Estatut aprobado por el Parlament el 30 de setiembre del 2005, pero fue de las primeras cosas que desaparecieron en el pacto Mas-Zapatero que dio origen al EAC definitivo. Allí se perdió un modelo de concierto económico cooperativo. Pasamos de tener un traje nuevo a echar un remiendo a un traje viejo apolillado.

El otro aspecto fundamental es la cuantía de los posibles ingresos adicionales que generará el nuevo sistema. Aquí creo que es donde, desde Catalunya, debemos jugar con habilidad y prudencia. El EAC establece dos posibilidades, limitadas pero reales, de mejora relativa de los ingresos de la Generalitat que debemos exprimir en todas sus posibilidades. En primer lugar, el EAC limita el número de variables a utilizar para determinar las necesidades de gasto esencialmente a dos (la población, incluida la población inmigrante, y la capacidad fiscal), aunque una redacción ambigua abre la posibilidad a introducir más. Creo que es bueno que haya cuantas menos variables mejor, por dos razones: por transparencia y porque, en el pasado, Catalunya y todas las comunidades autónomas aportadoras netas a la caja del Estado han salido particularmente perjudicadas por las distorsiones que introducen las excesivas variables correctoras.

La segunda posibilidad tiene que ver con la definición de la “solidaridad con las otras comunidades” que introduce el EAC en su artículo 206.3. De acuerdo con ella, el sistema de solidaridad debería permitir que, con un esfuerzo fiscal similar, los diferentes gobiernos autónomos cuenten con recursos para poder prestar unos niveles similares de servicios “esenciales del estado del bienestar” (educación, sanidad y otros servicios sociales); el resto de servicios públicos no deberían ser objeto de la contribución solidaria entre comunidades. La cuestión está en determinar con precisión cuales son los servicios “esenciales”. Si como sostienen algunos gobiernos autónomos, los servicios esenciales son todos los que prestan, nos mantendremos en la actual injusticia para los catalanes y catalanas: con Catalunya, Comunidad Valenciana, Baleares, la Rioja y, en límite, Aragón como contribuyentes netas a la solidaridad con otras comunidades (receptoras netas) para que estas puedan tener una cobertura sanitaria y educativa mejor financiada que la de las aportadoras del EAC.

Por primera vez, tenemos la posibilidad de que el debate sobre financiación no responda a criterios ideológicos, sino de justos intereses territoriales. Es necesario que las comunidades autónomas aportadoras netas se pongan de acuerdo en una propuesta que haga justicia. Por ello comparto plenamente la estrategia negociadora de alianzas territoriales con las comunidades del valle del Ebro y la Corona de Aragón. Y hago un llamamiento a la responsabilidad y coherencia de CiU, el partido que decidió con su firma las reglas del juego (limitadas) del actual modelo de financiación.

Si al final conseguimos aprovechar, en su máxima capacidad, las posibilidades del EAC, habrá que esperar, con realismo, una reducción parcial del déficit fiscal que actualmente tienen Catalunya y las demás (el déficit de Madrid se compensa con el superávit de las dos Castillas). Plantearse que los rendimientos del nuevo sistema se acercarán a los que genera un sistema foral es demagogia. Esquerra fundamentó su oposición al nuevo EAC principalmente en la liquidación que Mas y Zapatero perpetraron del sistema de financiación que sufrió el proyecto aprobado en el Parlament. Era en febrero del 2006 cuando se tenía que ser valiente. Ahora el pueblo catalán, agotado con tanta ducha escocesa, pide coherencia a los que pactaron. Porque el pueblo de Catalunya aprobó el Estatut y el mandato para desplegar el primer sistema de financiación derivado del EAC está claro y debe cumplirse. Pero eso significa que, finalizada de aquí cinco años, la vigencia de este primer sistema, que ya sabemos limitado, se plantee una revisión de las bases financieras, para alcanzar el modelo de concierto económico cooperativo que nos parece el modelo más justo para Catalunya.

Josep Huguet i Biosca

Membre del Consell Nacional d'Esquerra

(Publicat a El Pais, 08/05/08)

Llegeix | Enllaç | Envia a…

Estudi sobreles balances fiscals fet per la Fundació Josep Irla, publicat l'11 de febrer del 2008.

Llegeix | Enllaç | Envia a…

És encertada l’actual orientació ideològica d’Esquerra Republicana? Hi haurien altres opcions que podrien ser, electoralment, més rendibles? En una situació obertament precongressual com la que viu el nostre partit és legítim, i fins i tot necessari, fer-se aquestes preguntes.

En política, hi ha dues formes de mesurar quin és el potencial de creixement d’una opció electoral determinada. Una és el “nas”, la coneguda pràctica de saber detectar allò que realment vol la gent a partir d’un conjunt limitat d’observacions directes fetes per algú al qual se li suposa una sensibilitat especial en aquest sentit. Té el seu públic, però una credibilitat limitada a la fe que podem tenir en la persona propietària del “nas”. L’altra forma són els sondejos, sovint desprestigiats per algun resultat estrany, però que de fet són l’únic mètode racional i matemàtic conegut per a aquest tipus d’operacions. Com a partir adult en què ens hem convertit (hem passat en quatre anys de 3.000 a 10.000 militants), és important que sapiguem llegir enquestes sociològiques. En aquest cas, intentaré donar resposta als interrogants que em plantejava al començament, amb aquest segon mètode, analitzant les dades que ofereix el Baròmetre d’opinió política (gener de 2008) que realitza el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una enquesta a 2.000 persones de Catalunya amb dret a vot, que dóna una nivell de confiança i marge d’error força raonable.

En aquest sondeig, l’electorat d’Esquerra (les persones que declaren haver votat aquest partit en les darreres eleccions al Parlament del 2006) està integrat, bàsicament, per dos grups ideològics: els molt catalanistes (aquells que es declaren principalment o exclusivament catalans) del segment que es mou des de l’esquerra fins el centre i els tèbiament catalanistes (els que es declaren tant catalans com espanyols), amb un segment que va de l’esquerra fins el centreesquerra. Aquests dos grups representaven el 93,3% de l’electorat d’esquerra.

Per estimar l’electorat potencial d’Esquerra, un mètode raonable podria ser fer la intersecció entre aquelles persones que comparteixen l’objectiu manifest del partit (la independència de Catalunya) i, alhora, s’ubiquen a l’espai ideològic on es situa la majoria del nostre electorat actual. Volen l’Estat català tant les persones que es declaren partidàries que el país assoleixi l’estàtus d’estat independent (els independentistes) com el que preferirien un estat federat amb Espanya i no es consideren distants d’ERC (el que anomenaré federalistes afins). Aplicats aquests criteris al sondeig, l’electorat potencial d’Esquerra representa un 34,5% del cens electoral, una mica més d’1,8 milions de possibles vots. Si tenim present que, al novembre de 2006, ERC va obtenir una mica més de 416 mil vots, el 7,8% del cens electoral, queda clar que l’espai per créixer és substancial.

Si Esquerra vol ser majoritària té, doncs, el repte d’ocupar completament l’espai electoral sobiranista en l’espectre ideològic que va del centre a l’esquerra; aquí té l’oportunitat d’afegir, al seu suport actual, fins a un 27% de l’electorat total (és a dir, el 34,5% en total). Podria orientar-se cap a altres segments? Òbviament l’objectiu de qualsevol partit polític és tenir el suport més ampli possible, però si Esquerra orientés la seva opció cap a l’espai sobiranista del centre cap a la dreta, les xifres del sondeig ens indiquen que, com a molt, arribaria a obtenir el 15,4% del cens. Una altra opció seria ocupar completament l’espai de l’independentisme pur (des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta, si això fos possible); en aquest cas el guany possible només seria del 19,8% de l’electorat. Pagaria la pena posar en risc la base de centre-esquerra sobiranista assentada en el darrers anys, amb aquests guanys potencials en un gir ideològic? La meva resposta és, clarament, que no.

L’orientació ideològica que va prendre Esquerra des de 1996, reiterada com a orientació estratègica en el congrés de Lleida de 2004, ha dut el nostre partit a ocupar un espai definit en el segment de la centralitat política del país, un segment caracteritzat per la vocació d’assolir la independència de Catalunya en un marc ideològic de polítiques de centreesquerra, i els guanys potencials de créixer dins d’aquest espai són netament superiors a qualsevol altra opció. Encara més, amb les dades actuals, qualsevol altra orientació política ens deixaria, fins i tot en el cas d’assolir l’èxit complet, lluny de la majoria social necessària per a implantar el canvi radical de relació Catalunya-Espanya pel qual lluitem. Hi ha, però, una altra raó de molt pes: l’ADN d’Esquerra, que des del 1931 és obrer, popular de capes mitjanes i demòcrata radical. No renunciarem a l’ADN.

Josep Huguet i Biosca
Membre del Consell Nacional d’Esquerra

(Publicat a El Punt, 26/04/08)

Descarrega (114,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Esquerra es planteja en aquests moments la decisió de la seva estratègia. Un full de ruta que s’ha de fixar des de la participació i el treball en equip, amb una direcció ferma i sense frivolitats. La renovació ha de servir per penetrar socialment i treballar més dur per a l’hegemonia. L’esquerra catalana independent ha de ser present en totes les entitats i col·lectius socials, professionals, econòmics, culturals i esportius del país. Els 500.000 manifestant pel dret a decidir hi han de ser majoritaris, no n’hi ha prou en desfogar-se al carrer. Hem d’arrossegar una majoria suficient. Per això, certs plantejaments impacients denoten poca maduresa, desconeixement del país, i acaben fent el joc a l’elit sociovergent tan còmoda en l’administració de la conllevància sense nord i que porta a una plàcida decadència.

Esquerra ha d’establir un lideratge fort i clar, incorporant les persones amb més mèrits i menys quotes de famílies. El dret a l’autodeterminació requereix una massa social majoritària que s’anirà construint gradualment posant les bases a l’Estat català des del govern, des de la feina dels quadres i dels representants a les administracions, i des del suport dels militants.

Esquerra no trobarà la independència a Madrid, on es dibuixa un escenari espanyolista bipartidista creixent amb el suport del centredreta de PNB i CIU; que actuen de partit frontissa espanyol. Davant d’aquest panorama, Esquerra ha de ser conscient dels objectius que són assolibles i de les genialitats que no ho són. Ha de capitanejar no només la lluita per la independència, sinó també la consecució de la justícia social. Consolidar-se com a partit innovador de regeneració, presentant noves idees que solucionin els problemes des de l’arrel. Dic consolidar-se perquè compleix, aquest paper des dels dos governs de centreesquerra catalanista a la Generalitat i amb l’aprovació de lleis determinants a Madrid.

El fet que Esquerra hagi passat en quatre anys dels 3.000 als 10.000 militants fa necessari un canvi en el model de direcció, amb lideratges col·lectius. És millor créixer a poc a poc i amb bona lletra i no patir atacs de bulímia política. Cal, pacientment però sense pausa, bastir una majoria social per al dret a decidir. I això es fa construint l’Estat català des del govern i no des de les trinxeres. Per això la intel·lectualitat, els dirigents socials conscients i els polítics que es mouen entre l’independentisme i el federalisme coherent que volen un Estat català democràtic i social han de fer un esforç per establir ponts entre la massa central desconcertada, emprenyada, i donar-los senyals per on passar.

L’opció per a la independència no para de créixer, però Esquerra no ha estat capaç d’aglutinar aquesta creixent demanda. Esquerra ha de consolidar el seu perfil de partit de govern, fent més evident la seva feina i reconnectar-se amb els nous sectors atrets per la independència. Però també ha de recuperar una veu pròpia, contundent. Hem de governar avui per construir demà un Estat propi, i construir estructures d’Estat només es pot fer des del govern. L’esforç, el treball i la voluntat inclusiva han de fer possible la majoria social per aconseguir l’autogovern. I això es fa renovant el model de partit, fent-lo més obert, més en xarxa. I des de la societat civil, construir una nació dels ciutadans i de les llibertats.

Josep Huguet i Biosca
Membre del Consell Nacional d’Esquerra
(Publicat a l’AVUI, 20/04/08)

Descarrega (346,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

L’esquerra catalana independent té al davant un Congrés per decidir el rumb pels propers anys. I ho fa després d’haver culminat a la baixa el cicle més alt de la seva trajectòria política després de la República. L’Esquerra de Barrera i Hortalà es movia entre el 2-5% dels vots, superat el resultat extraordinari del 80, i entre 0-1 diputats a Madrid i 5-6 a Catalunya. L’Esquerra de Colom es mou entre el 4-9%, 1 diputat a Madrid i 11-13 a Catalunya. Aquesta és la situació de la primera legislatura Carod, que es multiplica per dos innovant en tots els àmbits d’interès social i per la desgraciada política de govern i de pactes del darrer pujolisme atrapat en els tentacles del PP. Passem al 12-16% i els 8 diputats a Madrid i 23 a Catalunya. El soufflé creat pel paper de víctima s’ha desinflat i la pèrdua de la virginitat en estar al govern, juntament amb algunes giragonses no compreses per l’electorat, ens han tornat a situar en la línia de creixement històric més contingut: 8-14%. Però Esquerra continua sent la tercera força en les eleccions nacionals i municipals i l’única present a tot el territori juntament amb les dues grans. I això en només 15 anys d’independentisme amb presència institucional (l’Esquerra del 31 era federal). Escòcia en porta 75, Quebec 50, Euskadi 35...

L’electorat i la militància d’Esquerra representen la gent més inquieta de Catalunya, la més insatisfeta amb el grau de democràcia, justícia social i llibertat nacional de què gaudim i la més activa. De la mateixa manera que Esquerra ha estat determinant en qüestions claus dels darrers quatre anys, ara vol resituar la seva brúixola per tornar-ho a ser en la propera dècada. Esquerra és el principal factor del canvi a Catalunya i per això els conservadors de tots els pelatges, siguin d’esquerra o de dreta, enfoquen les seves crítiques cap al partit. Per això, cal ser conscients que amb el cap fred i sense caure en l’error de reproduir en el sí del partit els debats induïts per la dreta catalanista i l’esquerra sucursalista que dominen les principals línies comunicatives del país, Esquerra pot tornar a esdevenir molt ràpidament el principal catalitzador del canvi tranquil que la majoria sociològica de centreesquerra vol. I que sense nosaltres quedaria en mans de l’oasi sociovergent que durant dues dècades va paralitzar el país deixant tots els problemes estructurals per resoldre: dèficit fiscal, infraestructures, autogovern, divorci Catalunya metropolitana i rural, predomini del clientelisme per sobre de l’impuls a la societat civil...

Esquerra ha estat decisiva en aspectes claus: formació de dos governs de centreesquerra catalanista a la Generalitat amb programes de regeneració democràtica, desenvolupament de l’estat del benestar: salut, educació; cohesió social amb polítiques de xoc de minimització de la problemàtica de la immigració, transformació de l’economia industrial tradicional en economia del coneixement, defensa de la identitat aconseguint la independència virtual amb el domini .cat, etc. I a Madrid, aturant el transvasament de l’Ebre, promovent la Llei de la dependència i liderant la reforma de l’Estatut i la recuperació de la memòria històrica. Només en aquests dos darrers temes els objectius han estat parcials. Pretendre que amb el 15% de vots a Catalunya i el 2% a Espanya es puguin assolir sempre tots els objectius és propi de somiatruites o de gent que ja li agradaria que Esquerra retornés a la marginalitat dels anys 80.

I per què no ens han premiat els electors? Per les frivolitats i les genialitats que sense passar per debats interns dirigents del partit han fet posant en risc el treball rigorós i a voltes gris d’Esquerra, l’únic que ens pot fer avançar sense derrapades i acceleracions brusques. Per les mancances organitzatives i de direcció d’un partit que ha passat de 3.000 a 10.000 militants en quatre anys i que ha hagut de vestir amb centenars de responsables el Govern català, el de centenars d’ajuntaments i de tres diputacions.

Necessitem dirigents seriosos que no venguin mirallets que acaben provocant desencís entre l’electorat cansat que se’l sotmeti a la dutxa escocesa, amb una de freda i una altra de calenta. Un partit adult, que sap llegir enquestes sociològiques, que sap què interessa al milió vuit-cents mil ciutadans que a Catalunya es declaren de centresquerra, més o menys catalanista, i que no improvisa posicions en base a la darrera conversa de cafè, per l’article d’opinió de qualsevol columna sociovergent o pel malhumor de la minoria crítica permanentment emprenyada. Línia estratègica clara, treball dur per l’hegemonia social, coalicions de govern amb programes de canvi estructural que poden variar en funció de la conjuntura, però sempre tenint present l’ADN d’Esquerra: vocació de partit majoritari de govern al servei dels sectors populars.
Esperem que el debat precongressual sigui una lliçó pel sistema de partits de Catalunya, pel debat de les idees i la capacitat de negociació. Una mostra de l’Esquerra inquieta que convé a la majoria del país, l’Esquerra que inquieta els poders de l’estatus quo.

Josep Huguet i Biosca
Membre del Consell Nacional d’Esquerra

(Publicat a EL PERIÓDICO, 02/04/08)

Descarrega (455,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto la transcripció de la conferència que vaig impartir al Foro España Innova, a Madrid, el 30 d'abril passat.
I aquest és l'enllaç perquè pogueu veure íntegrament la conferència:

http://www.nuevaeconomiaforum.org/es/act/documentacion/?plataforma=&diai=&diaf=&nombre=huguet

Descarrega (563,9 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Us adjunto les principals idees de la conferència "Les oportunitat d'Europa per a la pime", que vaig impartir a la Fundació Josep Irla el 7 de maig del 2009. Podeu accedir al vídeo de l'acte a:
http://www.gencat.cat/diue/departament/conseller/paraules/oportunitatsperalapime/index.html

Descarrega (22,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Transcripció íntegra de la conferència "Catalunya 2020: Llibertat, benestar i excel·lència", que vaig impartir al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (La Caixa de Pensions) el 21 de juliol del 2008.

Descarrega (139,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Transcripció completa de la conferència "Innovació, l'oportunitat per a Catalunya", impartida a la Cambra de Comerç de Barcelona el dia 20 d egener del 2009.

Descarrega (83,5 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Conferència sobre la política industrial catalana a les Jornada d'Economia 2008 de la Fundació Josep Irla (27 de novembre)

Descarrega (55 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Conferència al Cercle d'Economia, 10 de gener de 2008

Descarrega (118,2 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Conferència a Fòrum Barcelona, 15 d'octubre de 2007

Descarrega (110,1 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…

Conferència a Tribuna Barcelona, 25 de juny de 2007

Descarrega (226,2 KB) | Llegeix | Enllaç | Envia a…