Francesc Canet

Alt Empordà, 11 de maig de 2010

En el darrer ple, el grup municipal socialista va proposar (en relació al “futur museu militar del castell de Sant Ferran”) crear una comissió d’experts que vetlli pels interessos de la ciutat en el disseny i concepció del projecte museogràfic i sol•licitar formalment al Ministeri de Defensa “un procés de concurs públic per al nomenament d’un/a director/a del futur museu militar de Figueres, a proposta vinculant de l’esmentada comissió”. El nou govern fa poc temps que s’ha constituït i aquest tema, vist on ha arribat a data d’avui, no pensem que es pugui resoldre a cop de comissió, malgrat poder compartir l’esperit de fons; veiem més rendible el diàleg amb les instàncies que tenen capacitat de decisió.
Per contextualitzar, fem memòria. Fa més d’un any i mig (novembre de 2008), la ministra socialista (PSC) de Defensa, Carme Chacón, va anunciar que el museu militar de Montjuic es traslladaria al castell de Sant Ferran de Figueres. L’alcalde i el govern de la ciutat (el PSC en formava part) s’hi van mostrar del tot favorables. Un any més tard (octubre i novembre de 2009), dues decisions ministerials més: es creava la figura del “Comisionado Jefe del Programa del Museo Militar del Castillo de San Fernando de Figueres (Girona) i es nomenava per al càrrec Carlos Díaz Capmany. No em consten reaccions negatives del govern de Figueres d’aquell moment
Des d’ERC defensàvem i defensem que Figueres havia d’apostar fort per aconseguir el Centre Internacional per a la Pau; però justament l’anunci del ministeri de Defensa posava les bases, malauradament sòlides institucionalment, de la situació actual: “Els usos que Barcelona vol donar al castell com futur centre internacional per a la pau són incompatibles amb la continuïtat del Museu Militar, que s’hi albergava des de 1963” (El Periódico de Catalunya, 2 de novembre de 2008). Des del Govern Municipal de Barcelona, des del Govern de la Generalitat, des del ministeri de Defensa i des del govern de Figueres .. es van prendre les decisions que tots coneixem: el Centre Internacional per a la Pau, a Barcelona; el Museu Militar, a Figueres. I que cadascú assumeixi les seves responsabilitats en aquestes regles de joc imposades a la ciutat.
Ara, parlant estrictament del museu (no de la fortalesa), es tracta de intentar reorientar el rumb, però sense vendre fum i buscant les complicitats institucionals adequades. Caldrà garantir un discurs museogràfic adient per al contingut provinent de Montjuic (armes històriques, maquetes i miniatures, soldadets de plom....) i que probablement s’ubicarà en un futur museu, que convindria denominar, per exemple, Museu del Castell de Sant Ferran. No hauria de ser només un canvi de nom, sinó la visualització d’una altra concepció de l’espai: a més d’exposar els fons de valor històric amb discurs museogràfic modern, caldria preveure sales –d’exposició però també de treball- que permetessin implicar-se en temes relatius a la resolució pacífica de conflictes. No és una tasca fàcil, però convé esgotar les possibilitats institucionals.