Francesc Canet

Setmanari de l'Alt Empordà, 27 d'abril de 2010

Dijous passat, al poble de Cistella, vaig intervenir, juntament amb l’historiador Enric Pujol i l’economista i exalcalde de Figueres Miquel Esteba, en el tancament de la campanya sobre les consultes del 25-A. Una de les reflexions que vaig fer buscava posar en relleu el valor de la normalitat que representava poder sostenir la conveniència de la independència de Catalunya sense que haguessis de témer persecució policial. Mostrant alguns dels magnífics fulletons que la gent de Cistella ha anat publicant demostrant la viabilitat i la necessitat que Catalunya esdevingui un estat independent, ponderava el gran recorregut “pràctic” d’una idea, la de la independència de Catalunya: a l’any 1992, el jutge Garzón, ara tan venerat per determinats sectors, va liderar una operació judicial i policial contra l’independentisme que va portar l’Estat espanyol als tribunals europeus acusat de tortures. Ara, només 18 anys després, la batalla ideològica s’ha guanyat: es parla, es discuteix ... i es vota, encara que sigui en una consulta no vinculant. Aquesta victòria en la batalla ideològica és indiscutible, siguin quins siguin els resultats de la consulta.
Amb aquest preàmbul ja es pot intuir la meva valoració altament positiva de la consulta, en el conjunt de Catalunya i a Figueres en particular. Celebrar-la ja és un èxit, per la pedagogia realitzada, per l’esforç al servei d’una idea de país que han fet els voluntaris, deixant-s’hi la pell en una tasca gegantina i duta a terme davant el silenci còmplice (i sovint l’agressivitat oberta) dels grans mitjans de comunicació catalans. Per això, assolir una participació al voltant del 20% també resulta molt positiu i esperançador, atès que entraven en joc grans ciutats, on costa molt més de mobilitzar un electorat inflat en una aposta que buscava més la integració i el revulsiu (sobretot amb el dret de vot als nouvinguts) que resultats polítics. Encara més, si es té en compte que a Montenegro, quan es començava a parlar de separar-se de Sèrbia i crear un estat propi (1999), a penes arribaven al 17% els que s’hi mostraven partidaris: en 7 anys van convocar un referèndum (2006) impulsat i tutelat per la Unió Europea...i es van guanyar la independència.
Des d’aquest dictamen, a banda de valorar i agrair l’esforç de les plataformes altempordaneses (hores i hores de nervis i sovint d’incomprensió), vull deixar constància que el quasi 15% de participació en una ciutat amb l’estructura social i demogràfica de Figueres té un mèrit extraordinari. Em quedo amb el balanç que feia diumenge un dels promotors de la plataforma figuerenca: “mai s'havia fet una cosa semblant a aquesta; la gosadia d'anar a algunes zones i parlar obertament, sense complexos, de la independència, no té preu. Ha estat una feina de ciutadà a ciutadà, força directe, sense mitjans. I alguns immigrants ens saluden de manera fraternal”. Així es va fent ciutat, comarca, país....i estat.