Companys, 15 d'octubre

Barcelona, trenc d'alba del dia 15 d'octubre de 2009. Una silenciosa processó de torxes enfilen cap a l'infame castell de Montjuïc en memòria del president de la Generalitat que hi fou afusellat fa just 69 anys. Lluís Companys i Jover, al crit de Per Catalunya! mor a cop de bala feixista condemnat per haver gosat encapçalar el govern de Catalunya. Condemnat després d'un judici de fireta de mà d'una Espanya franquista assedegada d'un afany de venjança que sembrà de mort tots els pobles de la nostra terra.

Lluís Companys i Jover, únic president electe executat pel feixisme. Un nom més d'un llarg llistat on podríem veure màrtirs com Julián Grimau, Salvador Puig Antich, Manuel Carrasco i Formiguera, i milers d'altres coneguts i anònims, amb tomba coneguda o abandonats a banda del camí i que encara esperen la restitució de la seva memòria.

Encara esperen un gest realment decidit de qui, vulguin o no, són els hereus de les institucions culpables d'aquesta tragèdia que deixi clar que ells, les víctimes, no eren pas culpables de cap dels crims que dels que els acusaven. Que d'aquells judicis no en pot resultar cap condemna. Que aquestes sentències siguin anul·lades amb totes les seves conseqüències.

I és amb el President Companys que es comença a obrir aquest camí. Ara sí sembla que, gràcies a la tèbia llei de la memòria històrica, el govern espanyol, de mà de la Generalitat, repararà públicament la figura de Companys en presència de la pròpia neta del President (Maria Lluïsa Gally). Molt dubtem però que tardana aquesta restitució arribi als nivells d'humilitat i valentia d'alemanys i francesos envers les seves respectives responsabilitats en la 2a Guerra Mundial.

Una restitució que difícilment haguéssim arribat a veure sense una Esquerra Republicana de Catalunya portant al Parlament i al Congreso de los Diputados aquest anhel de tants i tants compatriotes i institucions dintre i fora del món polític: honorar i retornar el bon nom de tots aquells i aquelles que donaren la vida per Catalunya, les seves institucions, la seva llengua i la seva cultura. Amb Companys al davant per la seva representativitat i significància història, però sense deixar-nos cap pel camí. Això ja ho féren els vencedors de la Guerra Civil.