Fa tot just un parell de dies, la direcció de NISSAN i el comitè d´empresa van arribar a un acord perquè l´empresa retirés l´expedient de regulació d´ocupació( ERO) en el qual es volia acomiadar 1.680 treballadors. Bona notícia pels treballadors de NISSAN i també pel conjunt del sector de l’automoció del país. Mai res es gratuït però i, a canvi, els sindicats han acceptat un expedient temporal que afectarà durant un màxim de setanta-cinc dies, 3.300 treballadors que continuaran cobrant el 90% del sou.



En la lluita de classes, ja fa uns anys que vaig aprendre que la unió de tots els treballadors (unitat d’acció sindical), la mobilització i exteriorització del conflicte són les eines mes efectives en temps de conflictes col·lectius perquè les reivindicacions siguin més escoltades o, en aquest cas, les retallades siguin menors.



NISSAN és un exemple que serveix per recordar la importància dels moviment sindical a casa nostra i alhora per reclamar que aquest moviment resti unit, i més en uns temps on fa mesos que sentim tambors de fons qüestionant coses que han costat moltes lluites: pensions, jornades de 40h i el sistema públic de sanitat per posar alguns exemples. Algú pensa que la directiva Bolkestein o el debat que ha sorgit recentment sobre el copagament de la sanitat són gratuïts? Algú té algun dubte que si el sindicalisme va unit no podrà aturar molts d’aquests debats, com ha passat amb l´ERO de Nissan?



Jo no en tinc cap de dubte. A voltes, demanem als polítics que estiguin a la alçada de les circumstancies i jo estic totalment d'acord en aquesta afirmació, però i els sindicats? Què els hi hem de demanar? Innovació? Un nou discurs pel què fa les relacions laborals? Evidentment que sí, però sobretot unitat d´acció i valentia com la que han tingut els treballadors de Nissan i que ha demostrat ser la millor recepta per acabar amb segons quins interessos que disten molt, però molt, dels interessos de la classe treballadora catalana.