Eduard López

La voluntat d'accedir a la condició d'Estat és ja clarament majoritària al si del catalanisme. Es tracta d'un fet, sense precedents immediats, que obliga a actuar amb un escreix de responsabilitat i sentit de la història. Els mes optimistes pensaven, amb el referent de la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010 a la ment, que s'havia arribat a un punt crític que donaria lloc a un veritable pols institucional amb l'Estat espanyol per tal de saltar la paret d'una vegada. Fins i tot es concedia a la famosa transició nacional pregonada per Artur Mas el benefici del dubte: era ambigua i inconcreta, sí, però prefigurava, amb tot, un horitzó que anava més enllà dels límits del trist autonomisme de tota la vida.

Un any i mig després, el somni d'aquell 10 de juliol s'ha esvaït. El centredreta catalanista, que es va aproximar als plantejaments sobiranistes durant el període en el qual va haver de romandre a l'oposició, ha retornat de facto a la vella estratègia de donar suport a la governabilitat d'Espanya a canvi de reforçar la seva majoria al Parlament de Catalunya. I l'agenda nacional que prometia dorm els son dels justos amb l'excusa que la prioritat és la lluita contra la crisi econòmica i que ara toca fer una moratòria. El fet és especialment sagnat quan es comprova, dia si dia també, que el Govern del PP no condiciona en absolut les seves agressives polítiques recentralitzadores i espanyolitzadores a cap altra consideració.

La manca d'una alternativa a l'actual hegemonia del catalanisme conservador en tots els àmbits fa que el panorama resulti particularment cruel i descoratjador. La nació catalana només estarà en condicions d'abraçar l'Estat propi si l'independentisme democràtic d'esquerres és capaç de vertebrar, a mig termini, un projecte polític creïble, modern i amb capacitat de generar complicitats al si dels sectors més dinàmics del país i entre les classes mitjanes i els sectors populars que més durament pateixen els efectes de la crisi. La resta, prou que ho veiem, és perdre el temps. I sembla que tenim pressa.

*Publicat a E-noticies.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula A bout de souffle (1959), de Jean-Luc Godard.