Eduard López

La reunió entre Artur Mas i Mariano Rajoy no ha donat cap fruit pel que fa al pagament per part de l'Estat del deute amb Catalunya. Tot i la palesa pobresa de resultats, l'entrevista ha estat extraordinàriament reveladora pel que fa a l'estratègia del centredreta catalanista amb vista als propers temps. El president de la Generalitat ha estat ben explícit en aquest sentit: màxim suport al Govern espanyol pel que toca a les mesures de contenció del dèficit públic i en tots aquells ajustaments estructurals que convingui. I congelació, almenys per un any, de les reivindicacions de CiU en matèria de fiscalitat. Els elogis a Mas dels opinaires de la premsa d'ordre de Barcelona i Madrid, lloant-lo com a clarivident home d'Estat, fan sobrer qualsevol aprofundiment sobre la significació d'aquest compromís.

Mentre Mas i Duran aparquen la tímida agenda nacional per la qual van apostar en la campanya de les darreres eleccions espanyoles, el Govern del PP ha emprès una veritable ofensiva ideològica i institucional que res no té a envejar a la de la segona legislatura d'Aznar: recentralització financera, reactivació del Pla Hidrològic, potenciació de l'ús del castellà en l'àmbit escolar, recuperaració d'una assignatura anàloga a la vella Formación del espíritu nacional, laminació del dret a l'avortament, establiment de la cadena perpètua i, fins i tot, el foment actiu de les curses de braus.

Els estrategs de CiU, conscients que l'esquema pel qual aposten recorda massa el de l'agònica última etapa del pujolisme, volen minimitzar possibles danys amb una sàvia dosificació de la geometria variable. En aquest sentit, s'apunta que, amb vista als pressupostos de l'any vinent, es podria abandonar la preferència pel PP i buscar unes altres aliances. I, pel que fa a l'Estat, treure la pols al pacte fiscal per escenificar un estudiat refredament amb Rajoy. Tot plegat, òbviament, a les envistes dels prolegòmens de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2014. L'estratègia de país subordinada, doncs, sense cap mirament, a la supervivència partidista més estricta –i mes miserable, sigui dit de passada–.

Tot plegat, i més encara si prenem en consideració la incerta evolució d'un PSC de perfil pla i en hores molt baixes, confereix una transcendència especial als moviments de futur que pugui realitzar l'independentisme democràtic d'esquerres.


*Il·lustra aquest post una obra de Joos van Craesbeeck, La temptació de Sant Antoni (1650).