Sindica

cap

El bloc

L'esquerra que jau amb Duran, una trista joguina

L'esquerra que jau amb Duran, una trista joguina

La política catalana s'ha accelerat en les darreres setmanes. Som, novament, com a país, a una cruïlla en la qual cal triar entre dues alternatives ben diferenciades: o tolerar, de més o menys bon grat, la continuïtat d'una situació de dependència cada vegada més onerosa o optar per avançar decididament, usant totes les vies democràtiques al nostre abast, cap a la plena sobirania nacional. Les velles receptes de la farmàcia autonomista estan esgotades i han perdut el poc crèdit que conservaven amb el culebrot estatutari dels darrers anys i, més recentment, amb la gestió de la crisi per part d'un Govern espanyol que sols concep Catalunya en una posició de subordinació a l'Estat.

El sobiranisme de cap de setmana que practica Artur Mas constitueix, en aquest context, una frivolitat que pot tenir greus conseqüències amb vista al futur. És per això que l'independentisme democràtic d'esquerres no renuncia a allargar-li la mà a nivell parlamentari, amb l'única condició que articuli una agenda nacional creïble en la qüestió del finançament –sense renunciar doncs, en cap cas, a què la clau de la caixa romangui únicament en mans catalanes– i que abandoni d'una vegada la falsa ruta de les retallades socials i l'escandalosa cessió d'espais de poder al PP.

El que defensa Esquerra representa, en realitat, situar en un mateix pla els interessos nacionals i els d'aquella part de la ciutadania que pateix més agudament els efectes de la crisi i l'espoli fiscal, les classes mitjanes i els sectors populars. Xoca, a aquestes alçades, que una part de l'esquerra catalana mantingui encara un discurs molt conservador pel que respecta al finançament, entestant-se a promoure retòricament camins ja fressats i vies que s'ha comprovat històricament que no duen enlloc. Quan el PSC fa la gara-gara a Duran i Lleida, i fins i tot al PP, oblida les demandes de bona part del seu propi electorat i se situa en una posició ideològicament feble; es condemna, sigui per pusil·lanimitat o per pur càlcul oportunista, a esdevenir una joguina inofensiva que jau amb els cenacles més carques del catalanisme conservador.

L'hora és greu. I la nació catalana necessita una esquerra de veritat: amb atributs nacionals, voluntat de disposar d'un Estat propi i sense cap por a esdevenir una alternativa de Govern al centredreta catalanista.


*Il·lustra aquest post una obra d'Edvard Munch, Melangia (1891).

*Publicat a E-notícies.



comenta


perfil



Eduard López
Càrrec actual a Esquerra Vicesecretari general de Coordinació Interna i Territori Formació i trajectòria personal Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona.
Tot el perfil

darreres entrades



Enllaços



contacte contacte



arxiu