Eduard López

A la recerca del benestar, l'assaig de l'amic Ignasi Llorente publicat per Angle Editorial, és una obra amb voluntat provocadora. Es tracta, d'entrada, d'una aportació prou singular ja que, tot i que ve d'una persona que ha tingut altes responsabilitats polítiques fins fa no massa temps, es mou en un àmbit de reflexió que defuig per complet el debat partidista. La tesi de l'antic portaveu d'Esquerra és ben simple: la ciutadania de Catalunya té dret a disposar d'un Estat ja que el seu assoliment garanteix una millora substancial en la seva qualitat de vida. Es tracta, doncs, de pouar en un element que és ben present, des de fa anys, en els plantejaments de l'independentisme democràtic d'esquerres.

La novetat que aporta Llorente rau, sobretot, en la vehemència amb la qual defensa el seu criteri. Segons ell, recolzat en un prolix aparell conceptual de base científica i en un un talent divulgador indiscutible, la identitat col·lectiva –fins i tot la que s'ha identificat històricament com de caràcter nacional– no té res a veure amb tot plegat; i, fins i tot, com a mesura d'higiene democràtica elemental, caldria allunyar-la a consciència de l'esfera del debat polític. Postula, d'alguna manera, que el combat independentista se centri exclusivament en el terreny de “l'organització administrativa”, relegant al bagul dels mals endreços el relliscós “terreny dels sentiments”.

Pertanyo a una generació d'independentistes als quals va impactar fortament la lectura de Crítica de la nació pura, de Joan F. Mira, un poderós assaig en el qual la identitat, contemplada dialècticament i des del prisma de l'antropologia cultural, jugava un paper de primer ordre. Tinc certes dificultats, doncs, per sintonitzar amb un punt de partida –i d'arribada– tan absolut com el que esbossa Llorente. Una visió que potser, temps enrere, hauria estat titllada, amb el llenguatge una mica encarcarat d'èpoques passades, com a pròpia del materialisme vulgar.

La concepció de la ciutadania que defensa Llorente és un altre aspecte que xoca una mica. I és que la presenta com un conjunt d'individus que, en funció del catàleg de llibertats i polítiques públiques que ofereix o deixa d'oferir una administració, poden optar sobiranament per canviar d'Estat amb la mateixa simplicitat que un consumidor canvia de supermercat. Es tracta d'una aproximació a la qüestió un punt postamerialista que, amb tota franquesa, tinc seriosos dubtes que s'acabi concretant en un futur proper, per líquid que arribi a ser.

Amb tot, però, el que desvetlla més perplexitat del relat de Llorente és la defensa, sense cap vacil·lació aparent, que les raons de la ciència i la tecnologia són autosuficients per tal de dotar l'esquerra del present d'un argumentari per desarmar –poc menys que amb una elegant demostració expressada en llenguatge fredament matemàtic– l'actual hegemonia del pensament conservador. El traspassat Tony Judt, un referent del progressisme continental, mantenia justament el contrari: el discurs de l'eficàcia, orfe de valors, ha portat la socialdemocràcia pel pedregar. Al seu parer, l'esquerra del demà haurà d'encarar moltes de les noves qüestions que li depararà un futur incert a partir, precisament, de tenir el coratge de posar en valor vells raonaments tradicionals de matriu –ai las!– moral, filosòfica i, fins i tot, religiosa.

Sigui com sigui, A la recerca del benestar, que duu un subtítol tan explícit com Independentisme racional versus nacionalisme emocional, representa un esforç de reflexió teòrica valuós, original i valent per a fornir de raons i arguments l'avenç cap a l'Estat propi. I això, en el panorama intel·lectual del sobiranisme, massa sovint un erm pobre i desolat més procliu a la consigna que al pensament i curull de llocs comuns sense gràcia ni ambició, no és poca cosa. És en aquest sentit que el conjunt de l'esquerra independentista ha de felicitar el company Ignasi Llorente. I jo, que, com ell, també gaudeixo de valent amb el noble art de la polèmica, no vull pas ser el darrer a fer-ho.


*Il·lustra aquest post una obra de Johannes Vermeer, El geògraf (1699).