Eduard López

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), l'antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), és, en paraules de l'exconseller Joan Manuel Tresserras, “l'orgull i la joia de la nostra represa nacional”. I és que, sens dubte, es tracta d'un epai de sobirania essencial, sense el qual no es podria entendre el paper de la llengua catalana en l'àmbit públic, la generació d'un cert imaginari col·lectiu i les possibilitats de futur de les nostres indústries de la informació i la comunicació.

Costa de capir que el Govern d'Artur Mas, que va començar la legislatura apel·lant a termes tan grandiloqüents com el de transició nacional, es plantegi ara una retallada de 40 milions d'euros al pressupost de la CCMA; i més encara quan, en els darrers dos anys, ja s'ha reduït en un 25 per cent. La directora de Televisió de Catalunya (TVC), Mònica Terribas, denuncia que es tracti la CCMA com “un departament més de l'administració pública”, sense tenir en compte que “treballa en competència amb un sector privat àgil i potent”. Tal com ja va exposar a Mirall trencat, un recent article d'opinió, Terribas sospita que interessos privats es proposen aprofitar la crisi per esquerdar una eina de país en profit propi.

El Govern d'Artur Mas, com en tantes d'altres coses, es troba en una disjuntiva: o fa feliços aquells a qui fa nosa TV3 –el PP i els grups de comunicació privada coneguts de tothom– o allarga la mà a Esquerra per fer un pas endavant en clau nacional. Els acords amb la dreta espanyolista s'expliquen en clau partidista; l'entesa amb l'independentisme democràtic d'esquerres, ben al contrari, significaria posar el país per davant de tot. La pilota és al seu teulat.


*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, Les relacions perilloses (1936).