David Ricart

Sóc dels que pensa que qualsevol crisi és una oportunitat. Ja sé que moltes persones estan passant un mal moment per culpa d’aquesta; unes s’han quedat sense feina i d’altres han vist disminuir els seus ingressos, però malgrat això i genèricament parlant qualsevol situació de crisi pot acabar sent positiva. Perquè la crisi facilita canvis, i els canvis són evolució.

A Vallromanes aquesta crisi ens ha fet un gran favor, el creixement urbanístic, aprovat fa dos anys i mig, s’ha vist estroncat per la realitat d’una crisi global, però sobretot immobiliària, que ha frenat la previsió d’aquell pla que ens situava al voltant dels sis mil habitants en els propers deu anys, el triple de la població actual. Un pla urbanístic aprovat per CiU i Ivall que gràcies a la coincidència d’aquesta situació encara no s’ha pogut començar a executar.

Penso que tots aquells que hem vingut a viure a Vallromanes en els darrers deu anys –és a dir el 51% de la població actual- perquè buscàvem un poble verd, petit i tranquil i l’hem trobat, però també tots aquells nats aquí i que no han marxat pel mateix motiu, tenim en l’actual crisi l’esperança de poder corregir aquest planejament.

Som molts els que no volem que es construeixin els pisos al camp de futbol, que no es desenvolupin les urbanitzacions a Can Maioles o a Can Carabit i que en general es redueixi el nombre d’habitatges previstos pel POUM.

La frenada de la bombolla immobiliària també ha comportat de retruc la reducció d’ingressos a l’Ajuntament, però aquest fet també ens dóna una nova oportunitat; la de cercar altres fonts d’ingressos més estables i que alhora es basin en un model de poble diferent, que no depengui només del totxo.

Caldrà fer aquest canvis abans no s’acabi la crisi, perquè el retorn de la bonança econòmica i de la febre constructiva no acabin destruint l’esperança de tanta gent.

Encara hi som a temps.