http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/ Bloc de David Minoves Thu, 1 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/contra-la-xenofobia-acollida-i-codesenvolupament http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/contra-la-xenofobia-acollida-i-codesenvolupament Mon, 22 Mar 2010 04:56:58 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/contra-la-xenofobia-acollida-i-codesenvolupament http://blocs.esquerra.cat/imatges/1269232028mans.jpg
A Catalunya, els profunds canvis demogràfics ocorreguts durant els deu darrers anys i l'arribada de més d'un milió de persones en aquest temps hauria pogut comportar un considerable augment de la xenofòbia, i si això no ha estat així és, en bona part, per la pròpia història del poble català, forjat durant segles de les diferents onades migratòries que l'han conformat fins a dia d'avui. Tot i així, la conjuntura de crisi econòmica, la dimissió d'alguns càrrecs públics a l'hora de relacionar-se directament amb la població immigrada, la migradesa de recursos amb la que l'Estat castiga les Administracions autonòmiques i certs discursos populistes que només busquen rèdits electorals a curt termini, podrien donar ales a les actituds xenòfobes. I cal que tots ens posem a treballar perquè els episodis de Cunit, d'El Vendrell o de Salt siguin l'excepció.

Per aquesta raó és especialment oportuna l'aprovació aquesta setmana al Parlament de Catalunya de la Llei d'Acollida, una llei que esdevindrà una veritable caixa d'eines per a les persones nouvingudes, per al seu desenvolupament i autonomia personal, que facilitarà l'ascensor social i la incorporació dels col·lectius immigrants amb menys oportunitats.

La Llei d'Acollida elaborada pel Departament d'Acció Social i Ciutadania, estendrà a tot Catalunya un servei de primera acollida, evitant desequilibris de continguts i de recursos, que generarà un major grau d'autonomia i, per tant, una menor dependència dels serveis bàsics, donant una major mobilitat a les persones immigrades i generant una major cohesió social. La llei establirà un servei de primera acollida per part d'un agent del mateix origen de la persona immigrada, garantirà l'adquisició de competències lingüístiques bàsiques en llengua catalana, i oferirà formació per a l'entrada al mercat laboral, així com coneixements de la societat catalana i del seu marc jurídic. Per garantir una bona coordinació entre institucions, l 'acollida es farà en xarxa entre el Govern de la Generalitat i els Ens locals, mantenint l'autonomia local i reconeixent l'experiència adquirida pels Ajuntaments en els darrers anys. Finalment, la Llei crearà l'Agència de Migracions de Catalunya, un ens àgil i eficient per gestionar i coordinar un sistema de serveis en xarxa amb els ens locals, els agents socials i les entitats col·laboradores i prestadores de serveis.

I es que l'element central per gestionar un volum tant important d'immigració és disposar d'un mecanisme d'acollida que faciliti la integració. Una integració que s'ha de basar en la incorporació des del reconeixement de la diversitat per compartir un espai públic comú, on les persones nouvingudes s'empelten amb el tronc del catalanisme civil i participen en la construcció d'una societat oberta que tot just està començant a definir el seu futur. I per fer-ho possible necessitem que les persones immigrades participin del ric teixit associatiu que durant anys ha caracteritzat la societat catalana.

I una bona manera d'incentivar a la participació de les persones immigrades és enfortir les seves capacitats organitzatives i formatives per cohesionar-se amb la societat d'acollida mentre ajuden la societat d'origen a través del codesenvolupament. Tal i com he pogut comprovar durant aquest cap de setmana a Lleida, veient com col·lectius de persones originàries de Senegal, Gàmbia, Mali, Bolívia i Marroc s'esforçaven treballant conjuntament amb equips mixtos per definir de quina manera podien contribuir a la millora de les condicions de vida de les persones que van deixar enrere al venir cap a casa nostra. I ho feien amb una vitalitat i una força d'esperit que ja la voldríem molts de nosaltres.

Per aquesta raó és important que tots els actors polítics mantinguem una actitud positiva davant del fet migratori, tal i com estableix el Pacte Nacional per la Immigració. Una actitud que queda reflectida en l'Acord sobre el tractament responsable de la immigració per part dels partits polítics amb representació a Catalunya, proposat per la Secretaria d'Immigració de la Generalitat de Catalunya i que ja ha estat adoptat per Esquerra, el PSC i ICV.

Avui, l'esforç per augmentar la consciència cívica, canviar les mentalitats i els comportaments demana estratègies innovadores i audaces, que comptin amb la participació de tots els membres de la societat. Aquesta no és sols una qüestió de justícia, sinó també de cohesió. L’única via possible per restablir un vincle cívic i social que ens permeti sobreviure com un sol poble, sense discriminacions. I per fer-ho possible, cal donar una resposta contundent contra qualsevol manifestació xenòfoba i violenta que atempti contra la dignitat de les persones immigrades.
]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/deu-anys-lluitant-contra-el-deute-extern http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/deu-anys-lluitant-contra-el-deute-extern Sun, 14 Mar 2010 02:26:03 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/deu-anys-lluitant-contra-el-deute-extern http://blocs.esquerra.cat/imatges/tn_campanyes_1.jpg
En aquests deu anys moltes coses han canviat. La batalla de Seattle, quan les manifestacions ciutadanes van posar en escac la reunió de l'Organització Mundial del Comerç l'any 1999, i la celebració de la primera edició del Fòrum Social Mundial el gener de 2001 esdevindrien l'inici d'un llarg cicle de mobilitzacions protagonitzades per un moviment alterglobalitzador que marcaria l'agenda internacional d'una esquerra encara desorientada. A casa nostra, la majoria absoluta del Partit Popular al govern de l'Estat coincidiria amb el temps amb l'inici d'una onada de mobilitzacions, bona part d'elles incentivades pel Moviment de Resistència Global, com foren les que precediren la cancel·lació de la reunió del Banc Mundial a Barcelona el 2001, la campanya contra l’Europa del Capital el 2002, i la gran manifestació de més d'un milió de persones contra la guerra d'Iraq el 15 de febrer de 2003.

Al marge d'aquest cicle de mobilització global, algunes de les reivindicacions ciutadanes tingueren continuïtat a través de noves eines. Així fou com un grapat d'activistes de la XCADE van vehicular el seu compromís militant a través de la recerca acadèmica, primer sota el paraigua de la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC, i després a través de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG), un organisme que -amb un peu a l'acadèmia i un altre al carrer- ha esdevingut referent internacional en l'estudi del Deute Extern durant els darrers anys. Un equip que ha posat de manifest la perversa utilització dels crèdits del Fons d'Ajuda al Desenvolupament (FAD) com un dels instruments predilectes de la Cooperació espanyola per condicionar l'ajuda oficial al desenvolupament de l'Estat als països del Sud, obligant-los a utilitzar els crèdits per comprar bens i serveis a empreses espanyoles mentre fien créixer el seu deute extern amb el regne d'Espanya.

En tots aquests anys, la bona feina de l'ODG i de les diferents campanyes endegades per les ONGD van influir decididament sobre les agendes dels partits parlamentaris a l'hora d'assumir els postulats favorables al canvi en les polítiques de cooperació que generaven deute extern als països més empobrits. Només així s'explica el canvi de tendència del govern del PSOE a partir de 2004 a l'hora de reduir la cooperació remborsable, limitar la cooperació lligada, condonar bona part del deute als països menys avançats i aprovar una Llei del deute extern el 2006.

Però el compromís de la Llei de deute extern de reformar els crèdits FAD ha topat amb la crisi econòmica i tot sembla indicar que les promeses del PSOE han passat a millor vida. Mostra d'aquest canvi és l'augment espectacular del percentatge de recursos de la cooperació espanyola esmerçats a través de crèdits reemborsables, passant del màxim del 5% acordat en el Pacte d'Estat contra la Pobresa al 16% del pressupost de 2010. Una tendència regressiva que es consolidarà les properes setmanes amb l'aprovació de dos nous fons, el FEIM i el FRONPRODE, que perpetuaran el model d'utilització fraudulenta dels fons d'ajuda al desenvolupament per internacionalitzar l'empresa espanyola i generar nou deute extern als països del Sud. Un fet especialment greu és que el projecte de Llei del nou Fons d'Internacionalització de l'Empresa, FIEM, permetrà que els seus fons siguin computats com ajuda oficial al desenvolupament, i que inclouran, entre els països que poden ser beneficiaris de de crèdits a retornar, els països més empobrits i amb major sobreendeutament.

Si mirem com el deute està afectant les possibilitats de molts països més empobrits, veurem que el problema encara no està solucionat. Malgrat els pagaments que, any rere any realitzen els pobles del Sud, el deute continua creixent i la pobresa va augmentant. En efecte, entre 1970 i 2008, el deute del conjunt dels països empobrits s’ha multiplicat per 52, tot i que els països del Sud han pagat 106 cops el que devien al 1970. Un exemple de que, avui, sortir del cicle de l’endeutament acaba resultant impossible per la immensa majoria.

Ara el debat internacional es centra en la legitimitat del deute. Per aquesta raó, alguns països del Sud, com Equador, Brasil, Bolívia, Paraguai, Filipines o Zimbabwe estan fent auditories del seu deute públic amb l'objectiu de determinar fins a quin punt aquest deute és legítim o no. I de la mateixa manera, alguns organismes internacionals i certs governs del Nord, com Noruega, comencen a fer passos endavant tot reconeixent que han provocat deutes il·legítims i que cal condonar-los de manera unilateral. I tot això no hauria estat possible sense la pressió de la societat civil.
]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/bejing-15-i-la-feina-que-queda-per-fer http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/bejing-15-i-la-feina-que-queda-per-fer Wed, 10 Mar 2010 02:35:41 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/bejing-15-i-la-feina-que-queda-per-fer http://blocs.esquerra.cat/imatges/beijing-posterl.jpg
I què és la Plataforma d’Acció de Beijing aprovada ara fa 15 anys us preguntareu alguns (molts) i algunes (menys) de vosaltres? doncs continua essent el marc normatiu més complert a nivell internacional pel que fa a la promoció de l’equitat entre dones i homes, els drets de les dones i l’apoderament de les dones, juntament amb la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra la Dones de 1979.

Durant els darrers 15 anys s’han fet progressos, tant pel que fa a la plataforma d’acció com en cadascuna de les 12 esferes d’especial preocupació que s’hi estableixen. Malgrat tot, durant la cimera de Beijing + 15, s'han sentit veus denunciant que les millores han estat desiguals en funció dels països, i regions.

Per això, tal i com estableix l’informe ‘Recomanacions per a la participació en el procés de revisió de la plataforma d’acció: Beijing +15’ elaborat per Ajuda en Acció i InterRed amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i presentat al Parlament de Catalunya ara fa dues setmanes, aquest aniversari ha de servir per aprofundir en l’agenda de Beijing i posar èmfasi en alguns dels aspectes que continuen significant obstacles per a l’equitat entre dones i homes, per a l’apoderament de les dones i per a l’exercici dels drets humans per part de les dones.

Avui, entre els obstacles que encara hem de superar destaquen la pervivència de la violència masclista, la continuada vulneració dels drets sexuals i dels drets reproductius de les dones, la poca participació política de les dones, la dificultat en l’accés i el control dels recursos productius com la terra o el crèdit, i la la manca de visibilitat del treball reproductiu, així com l'escassa promoció de la corresponsabilitat en el treball de cura entre els homes. I la propera revisió dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni (ODM) que s'ha de celebrar durant l’Assemblea General de Nacions Unides de setembre d'enguany, ha de ser una bona oportunitat per destacar les limitacions que marquen els ODM. I es que la plataforma d’acció, tot i ser menys coneguda, té un abast molt més ampli que els ODM pel que fa a la promoció de l’equitat entre dones i homes i a la incorporació de la perspectiva de gènere.

Però la revisió de Beijing +15 ens ha de servir també per fer èmfasi en les bones pràctiques i en la feina feta durant els darrers anys des de la Generalitat de Catalunya. Perquè aquest ha estat un govern compromès amb l’equitat entre les dones i els homes i amb l’apoderament de les dones, ja sigui en les polítiques que hem impulsat a Catalunya, com en aquelles que hem desplegat als països més empobrits a través de les polítiques de cooperació al desenvolupament.

Tanmateix canviar les relacions de gènere desiguals, promoure l’equitat i contribuir a l’apoderament de les dones és un procés llarg que requereix compromís polític, recursos i expertesa. Per això és imprescindible que no ens adormim en aquesta tasca, ja que com recordava la professora, investigadora i exdirectora regional d'UNIFEM al Brasil i al Con Sud, Ana Falú, durant l'acte institucional de commemoració del Dia Internacional de les Dones celebrat ahir al Palau de la Generalitat de Catalunya, “si no canviem el món a moltes dones no els hi valdrà la pena viure molts anys patint una existència plena d'injustícies i arribar a la vellesa sense ningú que les pugui cuidar”.
]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/nomes-entre-tots-podrem-decidir-el-futur http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/nomes-entre-tots-podrem-decidir-el-futur Wed, 3 Mar 2010 01:59:39 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/nomes-entre-tots-podrem-decidir-el-futur http://blocs.esquerra.cat/imatges/1267579322vota.jpg
Els Països Catalans hem estat, històricament, un destí d'immigració i d’intercanvi de persones i cultures al llarg dels segles. Però també hem estat un país d'emigrants, ja sigui per raons econòmiques o per raons polítiques. De fet no fa gaire més de setanta anys, els nostres avis van patir desplaçaments interns massius, i bona part d'ells van haver d'emigrar, cercant refugi als països veïns o marxant a l'exili per raons polítiques. Aquesta situació, avui es dona en d'altres indrets del planeta empobrits o en conflicte, on molts dels seus ciutadans fugen de la misèria i de la guerra. Un fet davant del qual el poble català respon de manera solidària tot mobilitzant recursos econòmics i humans, potser pel record del passat viscut.

En molt pocs anys, els Països Catalans han vist l'arribada de més de dos milions d'immigrants vinguts d'arreu del món. Avui a Catalunya hi viuen persones originaries de 176 països diferents, que parlen 253 llengües i que representem el 18% de la població. I la immensa majoria han vingut per quedar-se.

Això ens ha generat uns reptes molt importants com a societat d’acollida, reptes que hem de ser capaços d’abordar si volem garantir la justícia i la cohesió social que Esquerra sempre ha defensat. Com a republicans, volem una societat basada en la igualtat d’oportunitats, on tota la ciutadania tingui els mateixos drets i deures, i hem situat els drets humans, els valors democràtics, i la llengua i la cultura catalanes en el punt de trobada. Per aquesta raó, Esquerra ha impulsat des del Govern de Catalunya un Pacte Nacional per a la Immigració que permeti controlar els fluxos migratoris de manera ordenada, eviti la competència en els serveis públics i garanteixi l'existència d'una cultura pública comuna en una societat diversa. I també per això, Esquerra ha propiciat que bona part de la cooperació de la Generalitat de Catalunya es concentri en els països d'origen d'immigració com Marroc, Equador, Bolívia, Colòmbia o el Senegal, i que s'aprovi una estratègia catalana de codesenvolupament que faciliti la participació dels nous catalans en el desenvolupament dels seus països d'origen.

En aquest com en altres temes, Esquerra ha estat a l'avantguarda, situant els termes justos del debat sobre la immigració davant les temptacions populistes dels uns i dels altres. I mentre el govern del PSOE ha aprovat amb el suport de CiU una reforma de la Llei d'Estrangeria profundament lesiva dels drets civils de les persones migrants, Esquerra impulsava l'aprovació al Govern de Catalunya de la Llei d'Acollida que facilitarà un major grau d'autonomia a la població immigrada.

Ara, el nostre repte és incorporar totes les persones nouvingudes a la nació catalana, aportant la seva identitat d'origen a una nova identitat d'acollida basada en un projecte cívic, integrador, en permanent construcció, un projecte de futur que encara no està acabat i que necessita de la participació de totes les persones que s'hi vulguin sumar, vinguin d'on vinguin i parlin la llengua que parlin. I la millor manera d'incorporar-los és convidant-los a decidir amb nosaltres el futur del nostre país mitjançant el dret a vot.

Article publicat al número 11 de la revista EINES de la Fundació Josep Irla

]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-camins-per-respondre-al-desastre-i-ii http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-camins-per-respondre-al-desastre-i-ii Mon, 22 Feb 2010 01:11:16 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-camins-per-respondre-al-desastre-i-ii http://blocs.esquerra.cat/imatges/militars
Durant setmanes hem vist com els exèrcits de les potències veïnes i de la Unió Europea enviaven nombrosos contingents a Haití per col·laborar en les tasques d'emergència. Però vist el que ha passat hom es podria demanar fins a quin punt la militarització de l’ajut humanitari està predestinant el rol de cadascú.

Certament, l’acció humanitària necessita d’un entorn segur per poder desplegar-se, però els exèrcits no són actors humanitaris i no poden ser els qui distribueixin l’ajut. No és una qüestió només de principis: té relació amb l’eficàcia i qualitat d’aquest ajut. La intervenció militar de caire humanitari on la preservació de l’ordre apareix com una necessitat inevitable pot derivar en la assumpció de facto d'atribucions de govern davant d'una població que als ulls de la comunitat internacional aparegui com incapaç de governar-se per si mateixa.

La confusió entre acció humanitària i cossos militars no és nova, però sempre acaba passant factura als actors humanitaris, siguin ONG o agències de Nacions Unides, que veuen compromesa la seva seguretat personal i alguns dels principis bàsics de l’acció humanitària, com la imparcialitat, la neutralitat o la independència. I només cal veure els exemples de Darfur, Somàlia o Afganistan. Cal ser força categòric en aquest punt, perquè la desvinculació dels exèrcits de l’acció humanitària és una idea aprovada en l’àmbit de l’OCDE i l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de Nacions Unides, mitjançant documents com les directrius d’Oslo (1994) o els Principis de Bona Donació Humanitària.

Per aquesta raó cal garantir que siguin les Nacions Unides qui organitzin la resposta humanitària de manera coordinada amb les autoritats civils haitianes. Si bé és cert que a Haití l’ONU va patir greument els efectes del terratrèmol amb l’esfondrament de la seva seu i la mort de gairebé un centenar del seu personal, fet que va escapçar la seva capacitat de resposta inicial, l'organització multilateral continua sent el millor mecanisme de resposta i coordinació internacional. I no poden tenir cabuda els desplegaments unilaterals de contingents militars dels països més propers.

Seria extremadament important que la comunitat internacional respectés, encara que sigui per primera vegada, la voluntat d'Haití a triar el seu propi model de desenvolupament. Un fet que, per nou, seria una fita històrica. Només cal recordar els dos segles de colonització espanyola (1492-1697) i l'espoliació de les mines d’or i plata, així com el genocidi del poble aborigen dels Taínos fins a la seva quasi exterminació. O la colonització francesa que, just després de l'espanyola, va dur 450.000 esclaus africans per treballar en les plantacions de canya de sucre i cafè que es consumia a Europa. O la primera ocupació per part de les tropes dels Estats Units el 1915, que provocaria la mort de més de 30.000 haitians i la imposició d'una economia dirigida a les necessitats del mercat nordamericà. I es que la història d'aquest petit país ha estat marcada fins als nostres dies per la intervenció política, econòmica i militar de potències estrangeres.

I no seria menys important que els recursos d’emergència i reconstrucció que durant els dies posteriors al sisme s'han anat comprometent per part de la comunitat internacional fossin deslligats d’interessos comercials dels països donants, i que no generessin endeutament. De fet, el que caldria fer en una situació com la que ens trobem és cancel·lar, de manera immediata i incondicional, el deute extern il·legítim d’Haití, així com reconèixer i restituir els deutes històrics, ecològics i socials de les antigues potències colonials amb Haití.

No seria acceptable que la comunitat internacional prengués com a excusa el terrible terratrèmol per justificar una nova incursió que aprofundís encara més en la dependència d'Haití d'interessos aliens revestits d'oportú altruisme humanitari. Però el risc existeix.
]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/fatima-ghailan-i-els-drets-civils-de-les-persones-immigrades http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/fatima-ghailan-i-els-drets-civils-de-les-persones-immigrades Mon, 15 Feb 2010 02:45:34 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/fatima-ghailan-i-els-drets-civils-de-les-persones-immigrades http://blocs.esquerra.cat/imatges/fatima.jpg
Davant d'aquesta situació, el Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya oferia el seu ple suport a la mediadora cultural de Cunit, Fàtima Ghailan. La consellera Carme Capdevila afirmava que els drets fonamentals i les llibertats públiques de les persones són innegociables, que el respecte a les llibertats de les dones és irrenunciable, i que la riquesa de la diversitat cultural de Catalunya ha de conviure amb el respecte a aquestes llibertats. En aquest sentit, la consellera afirmava que l’objectiu dels poders públics és vetllar per la seguretat i integritat de totes les persones i garantir l’exercici dels seus drets de ciutadania.

És evident que ens trobem davant d'un conflicte de poder. Un conflicte entre una mediadora municipal i un grup de persones molt destacades dins la comunitat musulmana del municipi que volen conservar el paper de mediadors privilegiats entre els ciutadans d’origen magrebí i les institucions, un grup que no accepta que una mediadora pública musulmana sigui interlocutora directa entre l’Ajuntament i els ciutadans que volen representar. I sorprenentment, l’Alcaldessa ha preferit demanar a la Fàtima que retirés una denuncia d'agressió, amb l’agreujant que és una treballadora municipal, per no voler tenir un possible problema amb uns dirigents religiosos d’una determinada comunitat.

Davant aquests fets, no podem callar. Hem de preguntar-nos si el cas de Fàtima és el model d’integració que volem per la immigració; si demanar-li de retirar la denuncia és el missatge que volem donar a les dones que pateixen violència masclista; si hem de dimitir de tenir una relació directa amb els ciutadans d'origen immigrant sense haver de passar pels sedas suposats “representants” comunitaris que utilitzen la religió per mantenir posicions de poder il·legítimes sobre la ciutadania. Aquest no és el model que propugna el Pacte Nacional per la Immigració. I com bé diu el regidor d'Esquerra a Cunit, Ivan Faccia, “si no parlem, si no es posicionem clarament, si no rebutgem actuacions com aquesta, el crit de les víctimes serà un feble murmuri que s’esvaeix entre els crits del fonamentalisme i dels qui no veuen en la diversitat una riquesa”.

Els fets de Vic i de Cunit ens han de servir per reafirmar el nostre compromís amb el Pacte Nacional per la Immigració i pels drets civils de totes les persones que viuen a Catalunya, hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin i professin o no alguna creença religiosa. I no podem caure en el fàcil recurs del populisme, com han fet durant les darreres hores el responsable d'immigració de CDC Àngel Colom i el regidor del PPC a Cunit José Barquier, en demanar la deportació dels imams fonamentalistes.

Certament, hem de condemnar les manifestacions fonamentalistes de qualsevol creença que utilitzi la religió per fomentar la violència, especialment la violència masclista contra les dones. I davant d’una manifestació de violència el que cal és actuar amb la llei a la ma. Però no es pot caure en el parany de demanar l’expulsió d’una persona encara que les seves opinions siguin del tot rebutjables, sinó que cal verificar si les seves actuacions són constitutives de delicte. I si ho son, hem d'activar els mecanismes legals, denunciar-lo, jutjar-lo i, si és culpable, fer complir la sentència.

La immensa majoria de la població musulmana d’origen immigrant que viu a Catalunya ha vingut per millorar les seves expectatives i com la resta, valora la llibertat d’expressió, d’elecció i de culte com un dret ciutadà que cal garantir i defensar. A casa nostra el poder civil està per damunt de qualsevol poder religiós, i això implica la preeminència dels drets civils, la defensa del pluralisme i la llibertat d’expressió. Davant l’actuació d’un imam o un bisbe que s’extralimiti en les seves funcions i vulgui imposar criteris fonamentalistes per sobre dels drets civils, el que cal és defensar els drets civils i actuar amb la llei a la ma. Ni més, ni menys.

Per això ara més que mai cal expressar el nostre suport a Fàtima Ghailan, a la seva família, i al seu treball com a mediadora. La triple discriminació que ha patit na Fàtima com a dona, com a treballadora i com a immigrant, ens ha de servir per recordar quelcom que mai hauríem d’oblidar: que les agressions a les dones s'han d'eradicar i que els drets civils no són negociables.
]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-un-mes-despres-del-desastre-i http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-un-mes-despres-del-desastre-i Sat, 13 Feb 2010 16:11:50 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/haiti-un-mes-despres-del-desastre-i http://blocs.esquerra.cat/imatges/haiti-un-mes-despres.jpg
Els desastres derivats de fenòmens naturals interactuen amb la vulnerabilitat de les poblacions afectades i en multipliquen l’efecte negatiu. No és el mateix un tsunami a Indonèsia que un tsunami al Japó. No colpeja igual un terratrèmol a Califòrnia que a l’Amèrica Central. Malauradament ho hem comprovat dramàticament en el cas d’Haití: el còctel letal d’un desastre natural com el terratrèmol del mes de gener i una situació crònica de desestructuració política, econòmica i social, sumada a l'extrema vulnerabilitat del país més pobre del continent americà, explica l'impacte, la devastació i els nivells de destrucció.

I per això, ara més que mai toca reivindicar el paper de la cooperació al desenvolupament com la millor eina sostinguda i multidimensional que pot contribuir a mitigar els efectes d’un desastre quan aquest arriba, una eina que va molt més enllà de la satisfacció de les necessitats més materials i urgents, i que ha de tenir en compte el paper de la societat haitiana com a agent actiu. Una tasca que ha d’anar acompanyada de la prevenció i la gestió de riscos i de la reducció de la vulnerabilitat mitjançant l'establiment de mecanismes adequats d’alerta, mitigació i preparació davant dels desastres naturals.

En tot aquest temps, i contràriament a la imatge que es va transmetre durant els dies posteriors al sisme, els mecanismes d’ajut internacional van activar-se amb una rapidesa sorprenent. El fet que Haití fos un país amb forta presència de la comunitat humanitària va afavorir l’agilitat de la resposta. Des de Catalunya, 24 hores després del sisme es convocava d’urgència una primera reunió del Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergència (CCAHE) per avaluar la situació i coordinar les primeres actuacions des de Catalunya, i s'enviava un equip mèdic del SEM per respondre a les primeres necessitats de la població. Només en els quinze dies posteriors al desastre, la Generalitat va canalitzar gairebé 500.000 euros per a projectes d’acció humanitària d’emergència d’entitats com Creu Roja, Farmamundi, Intermón Oxfam i Acció contra la Fam, i també per a les actuacions de suport psicosocial a infants de Pallassos sense Fronteres.

Han estat essencials factors com l’expertesa, la presència prèvia i el coneixement del terreny de qualsevol de les organitzacions que han actuat durant i després del sisme. L’acció humanitària ha de ser coordinada i ha de respondre a les necessitats de la població local. Només els actors fiables poden garantir que aquest ajut arribi a bon port i es distribueixi a la població afectada que més ho necessita. La rapidesa és important, però ho és més la coordinació amb els actors i l'adequació de la resposta.

Malgrat tot això, el tractament mediàtic que la crisi humanitària d'Haití ha tingut a casa nostra ha estat molt qüestionable. En primer lloc, gairebé en paral·lel a l’arribada de l’ajut internacional, aterraven a Haití desenes d’enviats especials dels mitjans de comunicació. Amb la perspectiva del temps, alguns d'quests mitjans han fet autocrítica i han reconegut que la cobertura mediàtica del terratrèmol va ser errònia. Persones mortes i infants amb el rostre desfigurat van protagonitzar algunes portades de diaris, amb molt poc respecte per la dignitat de les víctimes, una morbositat que fregava el sensacionalisme més groc i, el que és pitjor, un tractament informatiu que mai s’hauria donat si el terratrèmol hagués colpejat Catalunya. En segon lloc, mentre rebíem informacions contrastades que l’ajut començava a arribar i a distribuir-se durant els dies posteriors al desastre, la televisió només feia que emetre imatges estereotipades de violència, caos o pillatge. Què en va treure la societat catalana de rebre una allau de missatges dels mitjans afirmant que l’ajut no arribava? La imatge del poble haitià com a víctima passiva del sisme, paralitzada, sempre miserable i sense capacitat de reacció, ha gairebé monopolitzat els informatius, que han ignorat l’opinió d’institucions i organitzacions locals, moviments socials o la debilitada classe política haitiana...

Entre tots i totes hauríem de ser capaços de reflexionar sobre el paper i el rol dels mitjans de comunicació de masses en el tractament de desastres com el d’Haití per trobar la manera d’invertir aquesta situació i contribuir a la comprensió, implicació i apropiació dels mitjans de comunicació d’una visió menys esbiaixada del món que vivim.]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/a-haiti-plou-sobre-mullat http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/a-haiti-plou-sobre-mullat Mon, 18 Jan 2010 09:26:04 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/a-haiti-plou-sobre-mullat http://blocs.esquerra.cat/imatges/haiti.jpg
En menys de 24 hores la Generalitat de Catalunya va enviar un equip de 8 sanitaris a donar assistència a les víctimes. La direcció general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària va convocar amb urgència el Comitè Català d'Ajut Humanitari d'Emergència (CCAHE) per tal de coordinar una resposta immediata des de Catalunya. La sessió del CCAHE, celebrada quan encara no havien passat 48 hores del desastre, va acordar d'activar els convenis que l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) té amb entitats d'acció humanitària. Així l'ACCD ha finançat amb 200.000 euros un avió que Creu Roja Catalunya enviarà amb material d'higiene i aixopluc. També ha contribuït a l'enviament d'un kit de pediatria i un d'IEHK (primera emergència) que realitzarà Farmacèutics Mundi, a més d'ultimar altres actuacions amb altres entitats signatàries de convenis: Intermón Oxfam, Metges Sense Fronteres i Acció Contra la Fam. A més l'ACCD posa a disposició fins a un màxim de 300.000 euros del fons d'emergència per finançar altres possibles projectes d'entitats d'acció humanitària.

És per això que les prioritats immediates de l'ajut internacional són: la cerca i rescat de les víctimes, restablir els serveis mèdics i fer arribar medicaments, garantir l'accés a l'aigua potable, enviar material d'aixopluc d'emergència, aliments, i resoldre els problemes logístics i de telecomunicacions. En moments com aquest, cal actuar amb responsabilitat i canalitzar l'ajut humanitari cap a Haití de manera que es doni resposta a les necessitats de la població més afectada, seguint les crides dels organismes internacionals i els actors humanitaris que treballen sobre el terreny. I és que és clau entendre que l'actuació humanitària i la solidaritat internacional, que comença a arribar massivament a Haití, no pot generar més problemes que els que vol solucionar.

]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/la-forca-de-les-urnes-la-millor-eina-per-sumar http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/la-forca-de-les-urnes-la-millor-eina-per-sumar Mon, 14 Dec 2009 03:44:38 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/la-forca-de-les-urnes-la-millor-eina-per-sumar http://blocs.esquerra.cat/imatges/fg_constanti_immigrants.jpg
En tot aquest temps he pogut explicar a destacats representants de la vida política, econòmica i social d'aquests països que és Catalunya i quin és el procés històric que ha viscut durant els darrers anys. Des de la recuperació de les nostres institucions el 1980, fins a la participació de l'independentisme en conformació del primer govern catalanista i d'esquerres, l'elaboració del nou Estatut, la retallada del mateix, la negativa de l'Estat a donar a conèixer el dèficit fiscal catalàel retard en la posada en marxa del nou sistema de finançament, o la llarga espera en la resolució de la sentència del Tribunal Constitucional. I al final de cada conversa sempre sorgia la mateixa proposta: quan ens convideu vosaltres a observar les vostres eleccions?

Però ara fa una setmana, la reflexió fou diferent. Una de les meves interlocutores em va demanar pel procés electoral que havíem de celebrar a casa nostra de manera imminent. En un primer moment vaig respondre que també disposàvem d'un equip que observaria la jornada dels 20.403 bolivians empadronats a Catalunya que per primer cop podien votar des de Barcelona. Però al cap de poca estona em vaig adonar que aquesta no era la resposta que l'home esperava. De fet em preguntava per la consulta que 166 municipis catalans estaven a punt de realitzar sobre la independència de Catalunya!

La dona, una coneguda acadèmica boliviana, havia tingut notícia de la consulta ciutadana a través d'uns familiars que vivien a Sant Cugat del Vallès. De fet estava interessada tant pel procés de canvis que el catalanisme estava protagonitzant aquests darrers anys, com pel fet que els organitzadors de les consultes permetessin votar als ciutadans bolivians i als originaris d'altres països que no disposaven de la nacionalitat espanyola per tal de definir el futur estatus polític del nostre país.

Li vaig explicar que dels aproximadament 700.000 catalans que podrien votar durant la primera tongada de referèndums a celebrar el 13 de desembre, 125.000 (el 20%), serien ciutadans de fora de la Unió Europea. I que aquest procés coincidia en el temps amb la reforma de la Llei d'Estrangeria de l'Estat espanyol, on el PSOE s'havia negat a avançar en el dret a vot a les persones extracomunitàries mentre no existissin acords de reciprocitat, i limitant-ne l'abast a les eleccions municipals. I malgrat això, els independentistes crèiem que que l’exercici del dret a vot per part de les persones nouvingudes és la millor forma que tenen els nous catalans de participar democràticament en la construcció d’una societat cohesionada i socialment més justa. I com era d'esperar, li vaig explicar que havíem convidat els observadors internacionals a revisar el nostre procés com la millor garantia del bon funcionament electoral.

Avui dilluns, un cop coneguda la participació de 192.490 ciutadans i ciutadanes que s'han acostat a les urnes en la primera gran onada de consultes per respondre a la pregunta: "Està d'acord que la nació catalana es converteixi en un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?", em preparo a escriure a la meva amiga boliviana que un 94% han respòs afirmativament i que ben aviat seran moltes i molts més els que diran si a la independència nacional, i que bona part dels protagonistes d'aquest procés seran nous catalans d'origen immigrant als que hem convidat a construir junts el futur del nostre país.]]> http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/aminatu-haidar-ens-interpella http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/aminatu-haidar-ens-interpella Sun, 22 Nov 2009 19:17:22 +0100 http://blocs.esquerra.cat/david-minoves/bloc/aminatu-haidar-ens-interpella http://blocs.esquerra.cat/imatges/foto-aminetu-haidar.jpg
El resultat és que fa més de 30 anys centenars de milers de persones van haver de fugir de la guerra i de la repressió del rei Hassan II i avui viuen en immensos camps de refugiats al desert algerià en condicions d’aïllament i d’extrema pobresa. L’altra cara de la moneda és la situació que es viu als territoris ocupats pel Marroc després de la Marxa Verda de 1976, on les detencions, la tortura i la presó són el pa de cada dia per la població que surt al carrer a manifestar-se. Una ocupació il·legal protegida per un mur construït per l’exèrcit marroquí que divideix el Sàhara Occidental i que està infestat de mines antipersona, bona part de les quals d’origen espanyol. I es que l’Estat espanyol és un dels principals proveïdors d’armes al Marroc, tal i com han denunciat repetides vegades organitzacions com Intermón Oxfam o Amnistia Internacional. Només durant l'any 2008 Espanya va exportar armes al Marroc per valor de 113,9 milions d'euros.

Davant d’aquesta situació són moltes les entitats, les ONG i les famílies catalanes que porten anys solidaritzant-se amb el poble saharauí, ja sigui patrocinant caravanes d’ajuda humanitària, acollint infants durant els mesos d’estiu, o sortint al carrer per exigir a les institucions el compliment de les resolucions de Nacions Unides per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Per això no és casualitat que durant aquests dies la ciutat de Barcelona aculli la reunió de La Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí (EUCOCO), una trobada que s’ha vingut realitzant de manera continuada des de 1975 a diferents ciutats europees

Fruit d’aquesta voluntat, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya i el Front Polisario signaven un conveni marc el 2005 que seria renovat el 2008. Un conveni que ens permetria impulsar projectes de cooperació, d’assistència humanitària i de sensibilització per valor de més de 4 milions d’euros durant els darrers sis anys per contribuir a la millora de les condicions de vida de la població sahrauí als camps de refugiats de Tinduf i als territoris alliberats del Sàhara Occidental.

Però el problema del Sàhara Occidental no és d’arrel humanitària sinó política, i necessita solucions polítiques. Solucions que passen per l’exercici del dret a decidir en llibertat. I mentre aquestes no arriben, caldrà donar resposta, tal i com aquests dies ens reclama l’activista Aminatu Haidar, exiliada del seu país a la força per escriure en un paper que el seu país era el Sàhara Occidental i no el Marroc.

Algú podrà dir que aquesta no és la nostra causa, i que cal teixir aliances amb el Marroc. Absolutament d’acord en enfortir la relació amb els nostres veïns del sud, però no a costa dels drets humans, dels drets polítics i del desenvolupament humà. I menys encara per legitimar una ocupació il·legal als ulls de la comunitat internacional. Per això hem de ser coherents i no afluixar ni un mil·límetre en la defensa del dret a l’autodeterminació del Sàhara Occidental.]]>