Sindica

cap

El bloc

Marató per la pobresa? Cercant el punt de sortida.

Marató per la pobresa? Cercant el punt de sortida.

Des de fa algunes setmanes arrossego un cert neguit quan sento parlar de la Marató per la pobresa de TV3 i Catalunya Ràdio. I després de donar-hi moltes voltes, he pensat que la millor manera de superar-lo era escriure algunes reflexions al bloc, conscient que obro un debat.

Començo per confessar públicament que comparteixo els tres grans objectius que persegueix, al meu entendre, la Marató. En primer lloc, sumar recursos per lluitar contra la pobresa; en segon lloc, donar suport a les entitats del tercer sector social català quan més ho necessiten; i, en tercer lloc, augmentar la consciència social de la ciutadania a través d’una potent eina de sensibilització com són la televisió i la ràdio públiques de Catalunya.

Però també he de reconèixer que les maratons solidàries no em mereixen excessiva simpatia, i sempre les he vist com mecanismes espasmòdics, una vàlvula d’escapament que permet a qui no s’implica en el treball constant a favor del canvi social, expiar la mala consciència a través d’un donatiu. No ha estat el cas de la Marató de TV3, que a través de la seva Fundació fa un rigorós seguiment dels programes finançats, però si de la filosofia d’altres telemaratons.

I a aquest recel general, ara s’hi afegeix la preocupació davant el perill de transmetre un missatge contradictori. En un moment on les administracions retallen les prestacions socials i les aportacions a les entitats de primera assistència, una marató solidària podria aparèixer com una solució indirecta per finançar els programes d’aquestes mateixes associacions i abonar un missatge que desdibuixés la responsabilitat de la política pública en la lluita contra la pobresa.

Les mateixes entitats que ara estan col•laborant amb la Marató saben que iniciatives com aquesta tenen aquest risc. Ja van avisar en aquest sentit quan es van adherir, deixant clar que la Marató no havia de substituir mai la responsabilitat dels poders públics contra la pobresa i les creixents dificultats que afecten greument la nostra societat.

I es que el tema que pretén abordar la Marató, la pobresa, és massa ampli i molt complex, i el format no és el més indicat per tractar-lo amb la dimensió i el rigor necessaris. Un dels èxits de la Marató de TV3 havia estat, justament, el concentrar-se anualment en un tipus específic de malalties, un fet que permetia aprofundir en els diversos aspectes, tant de les persones afectades, les famílies, la recerca, etc., d'una forma aterrada i des de la proximitat.

Com que la qüestió em neguitejava, aquests darrers dies n’he parlat amb gent diversa, i he percebut reaccions diferents, sovint antagòniques, segons els interlocutors. Els més conscienciats, recelen de la Marató perquè pensen que la lluita contra la pobresa és quelcom que cal exigir als governs, massa abocats en la tasca de retallar prestacions socials per eixugar el dèficit, i denuncien que determinades empreses transnacionals -gens responsables social i mediambientalment- utilitzen la marató per rentar la seva imatge patrocinant l’esdeveniment. Coincideixo amb el seu anàlisi.

Però d’altres, amb un sentit diametralment oposat, rebutgen la Marató des d’un individualisme exacerbat i prediquen el darwinisme social tot argumentant que els pobres són ganduls que es neguen a fer feines poc qualificades per culpa d’una administració i unes ONG paternalistes. Per no parlar dels que proposen donar els diners “primer als de casa” deixant de banda als nous ciutadans d’origen immigrant, tot reproduint la llegenda urbana generada per les campanyes de rumors que escampen els partits xenòfobs, que assenyalen la immigració com única receptora de les ajudes de les institucions i les ONG d’acció social.

Aquestes darreres reaccions no les comparteixo, però existeixen, i denoten la ineficàcia de les institucions i les entitats a l’hora de transmetre uns valors que crèiem fermament arrelats, i que evidencien que no hem estat capaços de connectar amb importants capes de població. Una situació que ens ha de fer reflexionar i modificar les polítiques desenvolupades i les estratègies comunicatives per incidir sobre l’opinió pública, una condició imprescindible per encarar qualsevol procés de transformació social que vulgui reeixir.

Cal dir que la gran majoria veu la Marató amb simpatia. Una simpatia que denota una adhesió emocional a les persones que la pateixen. No és d’estranyar, ja que la gent detecta com, al seu voltant, es van acumulant cada cop més casos d’amics i coneguts que avancen a marxes forçades cap a situacions de pobresa sobrevinguda. Avui un de cada cinc catalans és pobre, i alguns col•lectius com la gent gran, les persones amb discapacitat, els infants o les persones immigrants són els més vulnerables.

Arribats a aquest punt, hauríem de ser molt més pedagògics a l’hora d’explicar les causes de la pobresa. I crec que ens equivoquem quan atribuïm a conceptes abstractes les responsabilitats darreres de moltes situacions de pobresa, que segurament tenen nom, cognoms i domicili fiscal. Cada cop que culpabilitzem a la “crisi” sense aportar més informació, abonem els discursos populistes o les teories de la conspiració, on es desdibuixen les responsabilitats reals causades per persones, institucions i un corpus econòmic, polític i social en concret. I es que “la crisi” és un culpable en el que, curiosament, coincideixen víctimes i botxins. Com una gran estora sota la qual es pot amagar tota la porqueria acumulada.

Parlem massa de la crisi quan tractem el tema de la pobresa. És que abans de la crisi no hi havia pobresa? O es que la pobresa només és important quan hi ha el perill que la classe mitjana esdevingui pobre? Recordem què va passar amb el "corralito" argentí; un cop la classe mitjana es va recuperar, es va deixar de parlar de la pobresa a l'Argentina.

Dit això, davant un panorama on les xifres de pobresa a Catalunya s’estan precipitant, les entitats s’han abocat amb la Marató. Per aquesta raó, i malgrat els riscos abans esmentats, crec que cal prendre partit. I com que la televisió i la ràdio públiques catalanes, així com les entitats agrupades a la Taula del Tercer Sector, em mereixen suficient garantia de rigor i qualitat, els hi dono un vot de confiança. Perquè no anem sobrats d’aliats en qui confiar. Per aquesta raó he volgut mullar-me a favor de la iniciativa de la Marató per la pobresa de TV3 i Catalunya Ràdio.

Aspiro, això si, a que compartim el punt de sortida. I aquest passa per un enfocament adequat a l’hora de tractar la problemàtica de la pobresa a casa nostra. Un enfocament que defugi del simple espectacle televisiu que apel•li a la “bona voluntat” de les persones per tal de pal•liar la pobresa. Hem d’aprofitar aquesta Marató per generar empatia cap a les persones que es veuen abocades a l’exclusió social, independentment de que siguin nous o vells pobres i nous o vells catalans. I fer-ho des de la dignitat, defugint de discursos lacrimògens i superficials.

Però sobretot, aquesta Marató és una oportunitat per fer pedagogia sobre les causes del mal funcionament del sistema polític i econòmic, i de les conseqüències que aquest mal funcionament comporta. I no ens podem permetre el luxe de perdre oportunitats per augmentar el nivell de consciència social. Hem d’aprofitar la Marató per explicar qui ens ha dut fins aquí, i quins mecanismes els hi ho han permès, per poder-los modificar abans no sigui massa tard. Potser és demanar massa, però és la condició imprescindible. L’acció sense reflexió és estèril.

Aquest és el meu punt de sortida de la Marató per la pobresa. Un pas més en la carrera de fons per eradicar-la i no un simple esprint de cent metres per tranquil•litzar el nostre malestar.

Espero que siguem molts i moltes, avançant en la mateixa direcció.



comentaris

comentari
Joel (Terrassa) 21.05.2012 | 19.44 h
M'ha semblat molt adequada i completa la teva reflexió... m'ha agradat, tot i no compartir tendències polítiques. Comparteixo el teu escrit i aplaudeixo la teva valentia.

comenta