Sindica

cap

El bloc

La dificultat no està en desenvolupar idees noves sinó en treure'ns de sobre les velles

La dificultat no està en desenvolupar idees noves sinó en treure'ns de sobre les velles

Rememorant la coneguda frase de Keynes, Walden Bello relatava el que han fet els darrers dies els països més poderosos del món: invertir sobre idees fossilitzades.

Em refereixo a la reunió del G20 a Londres, la cimera de l'OTAN a Estrasburg i el Segon fòrum de l'Aliança de Civilitzacions a Istanbul.

A Londres, enlloc de donar respostes a la crisi global s'ha muntat un espectacle mediàtic on el més destacat eren les fotos dels alts mandataris del G20 amb la nova estrella del firmament: Barack Obama. Sobre les receptes que cal administrar, cap novetat. Una nova injecció bilionària per al Banc Mundial i el FMI. Ni piu sobre la necessària reforma democratitzadora d'aquests dos organismes financers internacionals. Sobre els compromisos d'eradicar els paradisos fiscals, poca cosa. Res sobre la creació d'un impost que gravi les grans transaccions financeres internacionals. Sobre la fi del secret bancari, una nova pròrroga. Cap avanç significatiu sobre la necessària transparència del sistema financer. Sobre els Objectius del Mil·lenni, bones paraules. Cap xifra concreta sobre el finançament del desenvolupament dels països del Sud. En definitiva, el que s'havia anunciat com el nou Bretton Woods ha acabat amb una trista farsa sense cap proposta concreta però, això si, amb molt de glamur.

A Estrasburg, celebrant el 60è aniversari de l'OTAN, enlloc d'analitzar la desaparició de les circumstàncies que en motivaren la seva creació i avançar cap a una nova cultura de la pau i la prevenció dels conflictes, s'ha volgut enfortir aquesta rèmora de la guerra freda en la nova “guerra contra el terror”. L'OTAN és avui un organisme que pren les seves decisions sense cap control democràtic, al marge dels parlaments i institucions europees, alhora que està sota el comandament militar exclusiu dels EUA. L’OTAN coarta i restringeix la política exterior dels estats membres, acceptava que estats no democràtics en formessin part (com la dictadura neofeixista de Portugal i la dictadura dels coronels a Grècia) i actualment no presenta cap objecció a que hi pertanyin països amb greus dèficits democràtics com Turquia, Polònia o Bulgària. L’augment continu de l’arsenal dels països de l’OTAN provoca el rearmament de països com ara Rússia, Xina, Iran, ... que, alhora, condueix al rearmament dels que es consideren els seus rivals. El resultat final és l’augment de la militarització del planeta. Aquest rearmament constant provoca un augment continu de les despeses militars, impulsa la recerca en noves armes, la indústria que les produeix i el comerç mundial que les ven. La despesa militar dels països de l’OTAN representa el 75% de les despeses militars mundials. L’OTAN esmenta la immigració massiva com una de les seves preocupacions. L’OTAN supedita els governs europeus als interessos del complex militar-industrial dels EUA. Això fa impossible promoure els objectius de la Carta de Nacions Unides, el més important dels quals és evitar noves guerres. L’OTAN és una eina per garantir el subministrament de les matèries primeres (petroli, gas, ...) d'un nombre limitat de països mitjançant el control militar de les zones d’explotació.

Finalment, a Istanbul s'ha celebrat la segona edició del Fòrum de l'Aliança de Civilitzacions una simpàtica ocurrència del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que com el seu antecessor José Ma. Aznar ja ens va recordar a tots fa un temps, és una excel·lent idea que ja estava patentada: l'OTAN. I es que la idea que havia d'enfrontar-se al “Xoc de Civilitzacions” arrossega un pecat d’origen: la presumpció que hi ha grans civilitzacions que dominen el món, i que si entre elles s'entenen, tot solucionat. Però seria demanar-li massa a Zapatero o Tayyip Erdogan que reflexionessin i veiessin que bona part dels conflictes han estat covats per grans civilitzacions que han esclafat en el seu “espai vital” centenars de nacions, cultures, religions i cosmovisions diverses que no se senten representades per les “majors” que avui dominen l'escenari internacional. El Pacte entre guanyadors és de les idees més antigues per aplacar els anhels de llibertat i de progrés de molts pobles que han estat marginats de la història oficial. Per no parlar de l'altre gran engany de l'invent zapaterista, que redueix a un diàleg religiós i cultural entre civilitzacions el que en gran part és un problema de diferència de renda per càpita i d'accés i us dels recursos naturals dels habitants d'una o altra "civilització".

Probablement més d'un neocon em titllarà de radical ancorat en el passat, i més d'un "bonista" em dirà que em rosega l'enveja al veure en Zapatero aportant modernitat allí on trepitja. És possible que, com tothom, m'equivoqui. Però el que està clar és que en cap de les tres reunions abans esmentades s'han aportat idees noves. Només les antigues i fracassades receptes de sempre. Receptes que ens han dut desigualtat, guerres i colonialisme.



comenta