Sindica

cap

El bloc

Esquerra, punt i seguit.

Esquerra, punt i seguit.

Dissabte deixo de formar part de la direcció del meu partit de tota la vida, en el que porto militant gairebé un quart de segle i en el que m'he format políticament i he crescut com a persona. Dels 24 anys de militància n'he passat gairebé la meitat formant part de la direcció en diferents períodes, ja fos com a Secretari General de les JERC, com a President de la Federació de Barcelona, com a Responsable de Moviments Socials, o de en aquesta darrera etapa, al front de les secretaries nacionals de Política Institucional, Moviments Socials, i Cooperació i Immigració.

És difícil fer-ne un balanç global sense deixar-se un munt de coses pel camí. Aquest és el partit que van votar els meus avis i que els meus pares van ajudar a recuperar, després de la llarga nit del franquisme, i que em sento tan proper que forma part del meu paisatge personal. I el que més m'estimo del meu partit és la seva gent. Independentistes arribats d'aquí i d'allà, del FNC i del PSAN, de la Crida i de l'MDT, de Nacionalistes d'Esquerra i del PSUC, des Comitès i del MOC, de les joventuts i del partit i de tants i tants altres llocs. Patriotes de pedra picada i d'altres que no se'n sentien pas, amb els que fa anys vaig començar a compartir aquesta eina fonamental per construir la independència i el socialisme i que encara continuen al peu del canó. Un partit imprescindible per entendre la lluita per la construcció d'uns Països Catalans socialment justos i nacionalment lliures. Un espai de treball necessari per fer un país més democràtic, més equitatiu, més cohesionat i més lliure. Un lloc on raonar, parlar, discutir, acordar, treballar, avançar, celebrar.. i on riure i plorar junts les victòries i les derrotes.

Enguany que commemorem 80 anys de la fundació d'ERC, és també un bon moment per fer balanç de la història més recent del partit. I recordar que hi hagué un temps, no fa gaires anys, que els independentistes érem minoria a Catalunya, i que ERC era un partit testimonial en l'independentisme que s'expressava al carrer. I no fou fins que una colla de joves i no tan joves van tenir la visió estratègica de fer la Crida Nacional a ERC de 1986, que va ser possible reconvertir el vell partit de Barrera i dels avis en la força política dels nets que va saber connectar amb el nou electorat independentista desacomplexat dels anys 90. Gràcies a aquella gesta, va ser possible que tota una generació d'activistes que volien trencar amb un mapa electoral d'autonomisme de curta volada, fes el pas a la política de la ma del partit de Macià i Companys, convertint-lo en una opció electoral rejovenida d'esquerra independentista que assumia tota la nació com a marc d'actuació. Una generació que aspirava sacsejar el mapa polític català i trencar amb l'estatus quo.

I a fe de Déu que l'hem ben sacsejat! Com diu l'amic Agustí Cerdà, hem despertat un país endormiscat per dècades d'autonomisme, tot tirant-li sal als ulls. I el país s'ha aixecat de cop, saltat i cridant, i maleint-nos els ossos... per haver-lo despertat, però ja no es tornarà a adormir. Nosaltres hem fet la feina més ingrata, i alhora la més necessària. Durant anys vam avisar de que el rei estava nu, i un cop hem obert els ulls a la gent, ara tots el veuen i s'exclamen.

Certament, en aquests darrers anys hem pres moltes decisions arriscades. L'any 80 vam facilitar l'arribada d'un govern nacionalista a la Generalitat davant la indecisió d'unes esquerres perdudes en un mar de dubtes. Els anys 90 en poc temps vam passar de ser titllats d'escolanets de convergència per l'esquerra benpensant, a veure com de la nit al dia ens donava el carnet de partit d'esquerres per haver fet el primer acord tripartit a l'Ajuntament de Barcelona. Però la decisió que més ha marcat el destí del partit ha estat, sens dubte, quan apostem per la formació d'un tripartit d'esquerra la Generalitat de Catalunya l'any 2003, tot perpetrant el que alguns han volgut equiparar al pecat original. Un govern catalanista i de progrés que acceleraria el procés de presa de consciència nacional fins a uns límits que ni els més optimistes s'haurien aventurat a predir. I n'hem pagat les conseqüències, però ha valgut la pena.

Diuen que els xinesos tenen una curiosa maledicció: "tant de bo et toqui viure temps interessants". No sé si és ben bé una maledicció, però el cert és que el Dragon Khan que hem viscut els darrers anys ens ha afectat més del que havíem previst. El balanç d'aquests darrer període ja s'ha començat a escriure, i el resultat de l'experiment és evident que no ha estat a l'alçada de les expectatives. No hi fa res que hàgim marcat l'agenda dels darrers 8 anys: amb la demanda del concert econòmic per afrontar l'espoli fiscal, amb la proposta de reforma de l'Estatut per desemmascarar la farsa de l'Espanya federal, i amb l'apel·lació del dret a decidir per marxar d'una Espanya que agonitza i ens ofega. Vam despertar del somni i a la gent no li va agradar el que es va trobar. Però és innegable que avui la major part de la classe política i, el que és més important, la ciutadania en general, és més conscient que mai del dèficit fiscal que patim, de que l'Espanya plurinacional és un mite i que som una nació i tenim el dret a decidir malgrat el que pensi el Tribunal Constitucional.

Per la meva banda, en aquesta etapa he fet tots els papers de l'auca des del partit i des del Govern, i he fet tot el possible per vincular Esquerra als moviments socials que són el nervi del país. En aquests anys he tingut el privilegi de treballar els àmbits que em són més propers i en els que milito apassionadament, fent-los també els del meu partit: l'emancipació juvenil, l'antimilitarisme, la solidaritat internacional, la cooperació al desenvolupament, el treball per la justícia social i la cohesió civil, i la integració dels nous catalans i les noves catalanes en un país possible. Si ho he fet amb més o menys encert no em pertoca a mi dir-ho.

En aquest darrer període hem de reconèixer que hem perdut credibilitat, certament. Ara cal recuperar-la. I ho hem de fer començant pel que sabem fer millor: estirar la corda. Els propers anys, enlloc de dedicar temps i esforços gestionant, ens toca tornar a marcar fites en el camí cap a l'alliberament social i nacional i relatar com s'han d'assolir a curt, mig i llarg termini, mentre empenyem la resta cap a aquests objectius.

Però no podem tornar a repetir etapes superades. El panorama ha canviat molt els darrers 25 anys, i avui l'independentisme no és residual sinó que ja és majoritari a l'opinió pública i Esquerra no és minoritari en aquest espai sinó que n'és el partit hegemònic, malgrat que això no quedi reflectit en els suports electorals. L'any 2011 l'independentisme és ideològicament divers. I per això ara no podem caure en l'error de fer filigranes per provar d'aglutinar dins d'ERC tots aquells que es diuen independentistes però que s'assemblen a nosaltres com un ou a una castanya i amb qui no coincidim en res més.

Sapiguem llegir els signes dels temps. Avui ja hi ha independentistes arreu. I Esquerra ha de trobar el seu espai i fer allò que sap fer millor que ningú: de punta de llança. El futur passa per sumar una majoria social per la independència, una majoria social articulada, transversal, que treballi per assolir l'objectiu a mig termini. I nosaltres hem d'incorporar-hi el nostre valor afegit, des de l'esquerra, per fer-ho possible.

Cal que recuperem centralitat en aquesta nova etapa. I si la prioritat ha de ser sumar una majoria social i, per fer-ho possible, cal arribar a acords amb d'altres forces polítiques, no hem de dubtar. Hem de ser capaços d'entendre'ns amb CiU com abans ho vam fer amb el PSC i ICV sense que ens tremolin les cames. I forçar a que la transició nacional promesa pel President Mas els pesi com una llosa en la consciència d'un electorat que demana passos ferms. I això passa per arribar a acords per consultar a la ciutadania a favor del concert econòmic, però també per arriscar i assumir el desgast de tornar a fer de punta de llança quan toqui.

Temps hi haurà per parlar de l'estratègia a seguir, a mi només em queda acabar fent un apunt sobre la generació que ens ha dut fins aquí i el paper que pot jugar en el futur. Tots som necessaris. No anem tan sobrats de capital humà com per amortitzar tan aviat aquella gent que provinent de l'esquerra independentista aporta solidesa i experiència només perquè ens ha agafat vertigen i ens hem empassat el discurs dels que ens culpen d'haver perpetrat el pecat original. O es que ens mereix més credibilitat qui en el seu moment va pactar amb el PP i ara ens vol donar lliçons de coherència?

Quan vaig entrar a les JERC vaig aprendre una de les lliçons més importants: que en política els equips humans no s'improvitzen, i que cal mantenir el fil roig que vincula la generació que feu possible l'actual estat de consciència amb la que ens ha de conduir a la majoria social, ja que aquells ens recorden millor que ningú que venim de lluny i que el camí està ple d'obstacles . I de la mateixa manera, tampoc podem exigir a la generació que ha d'encarar el proper cicle que siguin capaços de remuntar en un temps rècord les posicions perdudes, sota amenaça de ser amortitzats també. Ens cal perspectiva, més autoestima i capacitat de resistir.

Jo he tingut el privilegi de formar part dels que han arribat fins aquí, ara toca a d'altra gent apuntar noves fites a l'horitzó i desfullar la brossa que es trobaran pel camí. Per la meva banda, encara queda molta feina a fer en d'altres flancs. Hi ha molts espais des d'on treballar per sumar aquesta majoria social, i cal cobrir-los tots.

Sempre al servei d'aquest poble.

A disposar!



comentaris

comentari
Carles Alemany (Vila de Gràcia/Cornellà de Llobregat) 02.10.2003 | 13.17 h
Felicitats David, per la feina desenvolupada, a govern i al partit, tot te un cami i el que es important es treballar per al pais, al marge dels nostres anhels individuals, i aixo es el que ens ha de fer diferents de la resta de partits, a ERC avantposem el pais, al partit, els nosaltres per el devant dels jos i cal seguir treballant cadascu des del nostre espai, per la Independencia de Catalunya! Visca Catalunya Lliure!

comentari
Miquel Carrillo Giralt (Gelida) 18.12.1695 | 13.17 h
David, t'he conegut en aquest paper de dirigent del partit i també com a director general de Cooperació. Puc testimoniar públicament que tots els qui hem fet feina amb tu estem satisfets de la teva vàlua i entrega, del component humà que ultrapassa el polític. La millor etapa de l'ACCD l'has cobert tu amb el teu equip, tothom enyora la teva gestió. Nous temps, nous camins, nous reptes. Hi ha feina a fer per a tothom. En Junqueras no es cansa de dir que el trajecte és llarg, de manera que encara tens moltes coses a dir i a fer. Salut i fins a sempre, company!

comentari
Xavier Albertí (Cassà de la Selva) 18.12.5135 | 13.17 h
Enhorabona David. Segurament no em recordaràs però fa molts anys et vaig demanar un acudit per l'aleshores emergent secció local de Cassà. I vull aprofitar per recordar que ets també un magnífic ninotaire. Actualment mantinc força distància amb Esquerra i la política en general, però en qualsevol cas subscric del tot els teus comentaris. Esquerra ha estat transcendental, no ha de tenir vergonya de res ni abandonar qui ha treballat amb lleialtat i bona fe i ha de mantenir més que mai un discurs propi. Potser no serà el meu ni el d'altres, però pitjor seria que volgués ser el de tots. Endavant amb Esquerra i endavant amb el teu nou trajecte.

comenta