Àngels Coté

Pintada, vermella i grisa, corporativa i lluent, finalment el passat dia 30 d’octubre d’enguany, s’acabaven les obres del Baixador de Rodalies, després d’haver demanat en diversos Plens que donessin una data definitiva. Però, ai las! que les reixes, aquestes que no han evitat el primer grafit en la impol·luta paret grisa ens barren el pas si volem viatjar amb una criatura petita i el seu inevitable cotxet: endevina, endevineta passarà per la reixeta? No. Busca, busca, per on passaràs? Per les cancel·ladores, tu diràs! Valga’m déu quin disbarat no n’hi cap per on sortir i una que hi havia...llamp i rellamp, ara s’ha espatllat...tot just acabada d’estrenar...passeu d’un en un diu un ronyós cartell i ni així, per aquí no en sortiràs...

Molinets giratoris vermells i agressius em volen enxampar, m’hi resisteixo, per on puc passar que no m’enganxi la mà, doncs la bossa una mica de destorb em fa...em giro, ullo, no me’n puc escapar...

Al vagó hi viatjava un noi amb cadira de rodes...el veig després d’accedir de nou a l’andana amb un ascensor que va bé si no se’n va el llum, situació que aquesta quinzena es produeix dia sí, dia també, veu la rampa, bé, l’enfila, ara cal sortir, sortir? Per on? Els molinets no ho permeten, la cancel·ladora espatllada, la taquilla tancada.

No heu portat carmanyola ni sac de dormir? Doncs com t’ho faràs?

El pont, aquest pel que tant van lluitar els pares, els veïns que tot i que diuen que en un barri ric s’estan sempre han estat humils assalariats i dignes aturats que de tot n’hi ha en uns barris que sempre han estat abandonats perquè barrejats hi ha qui té calés i a l’hora de pagar ens ho fan notar i dels serveis no en podem tastar ja que els nostres impostos ni per llum al carrer poden abastar.

Doncs els que no som rics i a treballar hem d’anar, per no contaminar i per estalviar el tren hem d’atrapar.

Si tornem entre quarts de quatre i quarts de cinc perquè a la tarda no hem de tornar, mira! Tira que te’n vas! Però caram, ara que som en horari foscà i a quarts de set la foscor se’ns empassa i a les set, a les vuit a les nou i a mitja nit la por ens fa córrer des dels últims vagons tota l’andana, no podem passar pel pont! L’han reixat i ben tancat, vell i pràctic a l’hora, veu com no volem quedar despenjats i correm, sobretot les dones, joves estudiants,treballadores, grans... per que si ens assalten no tenim fugida. Quantes paraules buides, quanta indignació. Acabem de commemorar la diada contra la violència contra les dones però ningú hi pensa quan l’ urbanisme o unes obres d’una estació ens posen en un risc innecessari. Ens sent algú?

I si la manca de seguretat per a sortir la patim ara que som, només, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat què passarà a l’estiu quan l’allau de gent que transportin els trens(pensem en la nit de Sant Joan i el mesos de juliol i agost?) Què bèstia tot plegat! Els i les que no la utilitzen diuen que cuca ben pintada...Des de lluny tot es veu bé des d’aprop ens tornen a castigar i vull cridar-ho per evitar que el crit d’alerta es torni lament irreparable. Senyores i senyors els convido a fer es pas soterrat quan arriba l’últim tren allà cap quarts d’una de la matinada i el mes de gener i si vénen en cotxe el deixen on puguin de la part del mar doncs l’excursió que els espera si feien cames deixant-lo a l’altre banda serà d’aquelles que fan història.