Dilluns, a l'Àgora del Canal 33 reflexionaven sobre l'abstenció i l'esgotament polític de la ciutadania. No vaig resistir gaire. El meu esgotament físic es va unir a la reflexió d'Antoni Siurana, exalcalde de Lleida, ex Conseller i ara President d'un grup empresarial. Siurana atribuia l'abstenció al sistema, perquè no assegurava sempre governs sòlids, i la gent acabava cansant-se. En canvi les segones voltes, a França i Itàlia resolien aquest efecte.

En primer lloc vull agrair a totes i tots els que ahir ens vareu donar suport en les eleccions municipals, així com als companys i simpatitzants, que han estat els grans protagonistes de la nostra campanya electoral.

La situació real, però, és que finalment no hem aconseguit mantenir el tercer regidor. Aquesta vegada l'hem perdut de 35 vots, quan fa quatre anys vam guanyar-lo de 15 vots. La llei d'Hont és així.

De totes maneres, cal evidenciar, per una banda, els efectes negatius de la baixada d'Esquerra al Principat i el desgast polític de dotze anys de govern amb coalició, en unes eleccions en què CiU presentava al mateix candidat, visualitzant-se un cert esgotament.

Durant la campanya, algun grup municipal, en especial el dels socialistes, està difonent el missatge que la nostra vila ha crescut “massa”. Què és “massa”? Què és “poc”? Xifres en mà, el creixement ha estat el següent: el 1995 érem 9.500 sadurninencs i sadurninenques; a finals del 2006 n’érem 11.800.

És a dir, la nostra vila ha crescut en 2.300 habitants nous en un període de 12 anys, uns 200 per any: potser tu mateix, que estàs llegint aquest escrit, n’ets un.

En tots els programes electorals està present la necesitat de desenvolupar més habitatge social. A excepció del d'Esquerra, però, dóna la sensació que és un punt de més a més, esquemàtic i prou imprecís per deixar constància del fet sense mullar-se massa.

Per Esquerra aquest tema és prioritari. Tant, que el desenvolupem com a punt número 1, indicant-ne el nombre de pisos -150-, el planejament a mig termini -250 més- i les tipologies i els llocs on aniran.

Divendres va acabar la temporada de cinema a l'Ateneu, que es reiniciarà després de Fires. La pel·lícula s'ho valia, CORONEL MACIÀ. Em va agradar, tot i que com sol passar en aquest tipus de relats històrics, sempre et queda algun moment de transcendència difós. En global però, queda prou reflectida la transformació de Macià des del civisme, a l'independentisme. I recorda massa els temps que estem vivint: l'Espanya immobilista i la Catalunya submisa.