Bloc de Agustí Cerdà

A Propòsit de Joan Fuster

Agustí Cerdà — Fri, 27 Apr 2012 18:55:14 +0200

Enguany fa 50 anys de la publicació d'un llibre cabdal pels valencians, i també, pel conjunt dels catalans: “Nosaltres, els valencians”. La importància d'aquest llibre no és haver estat l'origen del valencianisme. Ja hi havia valencianistes abans de Fuster. A la Renaixença, i sobretot, al període republicà, proliferen tot un seguit d'organitzacions cíviques, culturals, polítiques... valencianistes què corroboren l'existència d'aquest moviment. Una existència tan real com el caos doctrinal, conceptual i programàtic que manifesten aquestes organitzacions. I és Joan Fuster, coneixedor d'aquest moviment i conreador d'una intensa correspondència amb l'exili republicà, qui és capaç d'agafar tot el garbuix d'idees (de vegades contradictòries) del valencianisme i ordenar-les. I en eixe sentit, Fuster és tan important pel pensament valencianista com Kant ho és per a la filosofia, salvant les distàncies per les qüestions tractades: després del “Nosaltres els valencians”, el pensament valencianista ja no serà el mateix; deixarà de ser un guirigall conceptual per convertir-se en un corrent de pensament rigorós, i sobretot, coherent.

Però no és aquest l'únic argument pel qual considere Joan Fuster un pensador imprescindible. Fuster no només ordena el pensament nacionalitari: a més a més Fuster determina, de manera clara i nítida, quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians. I a l'igual que Copèrnic explica l'univers situant el Sol i no la Terra al centre de l'Univers, Fuster explica la seva visió canviant la perspectiva i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític. Lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l'existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric. I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana. “ Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears. A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans. Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954 i reeditat al 60 -que és l’edició que coneix Fuster- i també amb “Industrials i polítics”. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya. I mentre Vives adreça la seua proposta a les elits socials que hauran de pilotar la transició després de Franco ( de facto la seua proposta es acceptada tant pel “patricis” de CiU com pels del PSC), la proposta de Fuster, -en absència d’una classe dirigent que puga ser receptora de les seues propostes i de constatar que, després del 1707, les classes dirigents valencianes han desertat del seu paper de classe i de direcció social del seu propi país; i per tant, supeditant les seues aspiracions a les aspiracions de les oligarquies espanyoles- adreça les seues propostes a les elits universitàries, esperant que siguen aquestes les que expliquen –“Per dir-ho en terminologia d’un il•lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És transformar el que m’interessa.”- que “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. És el que anomena Fuster, la “via salvadora”: “...la que puga unir les aspiracions classistes – de les classes populars-, la màxima llibertat i el redreçament nacional”.
Tant Fuster com Vives no amaguen, que tota proposta nacional té un destinatari social que la impulsa i se'n beneficia del seu èxit i pervivència. Mireu sinó que és Espanya: una proposició -i imposició per nosaltres, els catalans- nacional, els beneficiaris de la qual són les oligarquies terratinents, com la Duquesa de Alba, la màxima receptora de subvencions europees; les oligarquies financeres com Botín, beneficiaries de la destrucció del sistema de caixes dels Països Catalans i de les multimilionàries “ajudes” estatals (amb diners de tots); les oligarquies monopolístiques d'Estat com Repsol o Telefònica o les oligarquies alimentades pels pressupostos de l'Estat (Dragados y Construcciones, Fomentos y Contratas, Sacyr-Vallehermoso, Abertis...) que s'embutxaquen cada any entre el 17 i el 25% del pressupost total de l'Estat. Hi haja crisi o no; siga prioritari o no ho siga, fer un AVE Madrid-Extremadura. Amb una monarquia que els uneix i un clero que els beneeix.

Pense que és l'hora de Fuster. La Proposta de Vives (d'encaixar una part de la nació en Espanya) no ens serveix. La darrera vegada que s'ha intentat (reforma de l'Estatut) ha fracassat. Com fracassarà tot intent de resoldre el “problema català” mentre no es canvie la perspectiva, de regional a nacional; d'una part de la nació (per important que aquesta siga) a la visió de la nació completa. I no deixa de ser una visió regional la que planteja Catalunya i els Països Catalans, com si Catalunya, Principat, no fos un país català; o com si la nació, diguem-ne de debò, fos Catalunya i la resta,(el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes) subnacions subsidiàries, per més retòrica que es faça parlant dels Països Catalans. Aquesta visió regional, d'una part de la nació, és útil per seguir trampejant amb Espanya, però inútil per aconseguir la independència. Qui renuncia a una part de la nació, posem per cas el País Valencià, acaba renunciant a una part de l'objectiu, posem per cas, tindre un Estat propi. És un parany voler només la independència d'una part de la nació, o distingir entre “nació ètnica” i “nació política”. Totes dues aboquen a una perspectiva regional, i conseqüentment inútils per afrontar la solució d'un conflicte nacional.
Com és un parany dissociar la qüestió nacional dels actors socials que la impulsen i en són beneficiaris. Sovint des del progressisme espanyolista veiem com se'ns diu: “allò important són les qüestions socials. La resta és nacionalisme, que ara no toca”. I així, imposen la seua adscripció nacional com si aquesta fóra la neutra. D'igual manera amaga la seua adscripció ideològica i de classe qui diu “allò important és l'eix de país i no l'eix social” com si la reconstrucció nacional no duguera implícit un model de societat. “Entre esquerra i dreta, trie esquerra. Entre esquerra i país, trie país” és una frase que planteja un fals dilema. És com si plantejara què entre blau i roig, trie roig, però entre roig i barat trie barat. Senzillament no són categories comparables. Són fal•laços plantejaments què amaguen la seua adscripció ideològica i de classe, embolcallant-la amb una senyera.

Ni que siga perquè en fa 50 d’anys, feu-li una llegideta al “Nosaltres els valencians”

NO HI HA PACTE, NO HI HA TREVA

Agustí Cerdà — Wed, 28 Mar 2012 16:49:12 +0200

Fa no massa temps, vaig fer un tweet que deia això: “ Fes vaga el proper dijous 29 de març. Potser després, ja no ho podràs fer”. Potser hi haja qui pense que exagere, però se'm fa molt difícil pensar com imposaran una reforma laboral i unes retallades en sanitat i ensenyament tan brutals com les del PP (amb la col•laboració estel•lar de CiU) sense anar acompanyades d'unes restriccions, igualment brutals, en els drets civils i democràtics. És evident que haurien de canviar la Constitució Espanyola per derogar el dret de vaga o de manifestació; tan evident com que, per aturar l'allau de protestes que la reforma laboral i les retallades provocaran, legislaran per fer inviable una vaga criminalitzant i convertint en delinqüents a aquells que la facen o, com ja ha anunciat el ministre de l'Interior, modificant la tipologia delictiva pel que fa a la desobediència a l'autoritat o l'ordre públic.

Una legislació laboral què crearà més atur (és calcula que més de 500.000 nous aturats/des a tot l'Estat en el propers mesos), què esborrarà de cop tota la protecció laboral aconseguida en moltes lluites al llarg de moltes dècades i generacions, què deixarà exclusivament en mans de la patronal la des-regulació de la jornada laboral, què precaritzarà els salaris i les condicions de treball i contractació...només podrà imposar-se a cop de porra. Ja ho han fet a València davant les retallades en l'ensenyament i la sanitat; unes retallades provocades, no només pel malbaratament i robatori de recursos públics, sinó, i sobretot, per la manca de finançament per fer front a les despeses generades per aquests serveis públics: vull dir que, tot i la gravetat de la corrupció al País Valencià, si aquesta desapareguera de cop, seguiria havent dèficit als serveis públics. Des de Madrid, amb un nefast i injust finançament, es provoca el deteriorament dels serveis públics assumits per les administracions autonòmiques, aconseguint així un doble efecte: destruir l'estat del benestar i imputar-li a les autonomies aquesta destrucció per poder justificar així les retallades de competències de les autonomies i la re-centralització de l'Estat espanyol.

Les coartades ideològiques que ens han portat a aquesta situació han estat ben treballades i premeditades: una intensa campanya contra tot allò públic, de desprestigi tant dels serveis com dels treballadors de la Funció Publica. Desprestigi de tot allò que poguera limitar la llei de la selva dels mercats, i així sindicats i partits eren/són objecte dels atacs més ferotges, sense distinció, fent-los responsables de tots els mals, sense caient en el parany: malgrat que uns i altres, partits i sindicats, ho hagen fet malament, molt malament, sense partits ni sindicats no hi ha democràcia. Sense partits ni sindicats estem en l'Espanya de Franco o al Xile de Pinochet. Atac igualment ferotge contra la Funció Pública. Uns privilegiats, diuen. I en compte d'estendre els drets -que no privilegis- guanyats pels funcionaris a tots els treballadors, se'ls demonitza i se'ls assenyala. La crisi, provocada pels què no la pateixen, és l'altra coartada. No hi ha diners. I davant d'això se'ns demana que acceptem les mesures perquè no hi ha més remei. Fals. No falten diners ni per Foment (quasi un 20% dels pressupostos de l'Estat per fer infraestructures tan vitals com l'Ave a Extremadura) del qual viuen a cos de rei empreses com Dragadosy Construcciones, Fomentos y Contratas, Sacyr-Vallehermoso i d'altres que en formen allò que en podríem convindre en anomenar España S.A.; ni manquen diners per Defensa, ni tampoc per Interior, que haurà d'augmentar la nòmina d'antidisturbis per imposar una reforma laboral què rebenta els drets dels treballadors i consolida els privilegis de la patronal; per empobrir i atemorir la gran majoria i enriquir uns pocs malparits que engreixaran amb la nostra misèria.

Davant d'açò no hi ha pacte, ni hi ha treva: ens han declarat la guerra. 29 de març: Vaga General !! La primera de les que calguen per aturar l'espoli fiscal, l'espoli social i l'espoli democràtic. Salut i bona vaga !!

6.000 en són més que 375, no?

Agustí Cerdà — Thu, 23 Feb 2012 14:35:14 +0100

Rius de tinta han corregut pel judici del vestits del -fa mal de dir-ho- President Camps. No era un judici “políticament” important. Cas d'haver estat condemnats, la pena no hagués anat molt més enllà d'una multa per a Camps, i potser presó, per a Costa. La part políticament rellevant de la trama Gürtel és aquella què, molt probablement, no s'investigarà, la què apuntava al finançament il·legal del PP.
Ara bé, el cas tenia suficient carnassa (amb salsa rosa i tot, “amiguito del alma”) com per cridar l'atenció de propis i aliens. Salsa en el procés i salsa en el veredicte. El judici dels vestits m'ha recordat a aquells judicis contra el Ku Klux Klan que tenien lloc als Estats Units els anys seixanta; aquells en què s'absolia els acusats entre mirades de complicitat amb els jurats, veïns i amics, i a la sortida es linxava un negre per celebrar l'avinentesa. Molta salsa i poca substància, comparat, si més no, amb el que s'ha balafiat al llarg dels anys del mandat del PP al País Valencià. Amb el cas dels vestits estem parlant d'uns milers d'euros; el bony que ha provocat la mala gestió del PP és de milers de milions d'euros, que comparativament, és molt superior, tot i no manifestar el grau de morbositat que ha lluit el cas Camps. Si sumem totes les castanyes dels governs Zaplana i Camps (377 M€ de Terra Mítica, 300M€ de la Ciudad de la Luz, 244 M€ de la Fòrmula1, 180M€ de l'Aeroport de Castelló, 120M€ del Cas Brugal, 40M€ d'EMARSA, 30M€ de la visita del Papa, 15M€ de les Torres de Calatrava i 1000M€ de la Ciutat de les Arts i les Ciències) fan un total de 2306M€. Això sense saber quin serà el forat amb casos com el d'Urdangarin, o el de les moltes corrupteles “menors” derivades de la pilotada urbanística i la requalificació de terrenys a mans de governs municipals. Els càlculs més agosarats parlen de més de 3000M€. 2306 M€ + més de 3000M€, fan aproximadament uns 6000M€, que s'han robat al llarg de les dues dècades de governs, autonòmics i municipals, del PP. Si dividim els 6000M€ entre els 16 anys que porten saquejant el País Valencià, ens dona una xifra de 375M€ anuals de robatori, de mitjana. Un autèntic escàndol, una barbaritat de proporcions galàctiques. I així ho ha denunciat tota l'oposició (tots, tret del PP), i així ho ha reflectit la premsa estatal i internacional, assenyalant el País Valencià com el paradigma de la corrupció, amb tot el que això comporta de deteriorament del sistema democràtic: on hi ha corrupció hi ha el favor, saltant-se la llei, en favor de “l’amiguito del alma”; i la llei, pura i dura, i estrictament aplicada, per als “no afectos” al règim.

Ara bé, si considerem que 375M€ a l'any (o si ho preferiu, 6000M€ al llarg de 16 anys) escandalitza -què escandalitza, eh !!- què hem de pensar quan els 6000M€ es roben en un any? Quin qualificatiu emprem? 6000M€ és la diferència entre el què paguem els valencians a Madrid (tots els valencians, per parlar en castellà no et lliures) i el que Madrid ens retorna en finançament i inversions. Si agafem el mateix període de 16 anys en els quals ha governat el PP , l'espoliació al País Valencià és de 96.000M€ !!! I 84.000 M€ durant l'època que va governar el PSOE. Tot just fan 180.000M€, que ve a ser el que ens ha costat als valencians la democràtica España; o si el preferiu, és el cost del “per ofrenar..”

Sobta, no obstant, que els partits, bé d'estricta obediència valenciana, bé d'obediència estatal, hagen posat el crit en el cel pel 6000M€ de la corrupció, però no n'hagen dit ni mitja dels 96.000M€ de l'espoliació a la què sotmet l'Estat les nostres terres i la nostra gent. Els uns, els d'obediència estatal, per pura ideologia nacionalista espanyola; els altres, ho desconec. I em sorprèn. Al cap i a la fi, la corrupció es dona al País Valencià, si voleu, amb un grau extrem per la seua impunitat, però també a Marbella o Madrid. L'espoliació és pròpia del País Valencià. Bé, i de les Illes Balears. I del Principat de Catalunya. País Valencià? Illes Balears? Principat de Catalunya? Això són els Països Catalans, no? Ai mare !!!

PS. He escrit aquest article entre carreres pels carrers de la ciutat de València, càrregues policials, detinguts i ferits arran de les protestes estudiantils iniciades a l'IES Lluís Vives. La corrupció i l'espoliació, ara es converteixen en retallades a la sanitat i l'ensenyament. Les retallades socials venen de la mà de restriccions dels drets i llibertats democràtiques. Les volen imposar a cops de porra. I podran fer-ho si ho consentim. Només si ho consentim.

Falles sense tortura

Agustí Cerdà — Fri, 04 Mar 2011 13:57:09 +0100

LA TORTURA I LA MORT NO PODEN SER UNA FESTA.

Quan Toni Infante em va oferir la possibilitat d'escriure aquest article, vaig pensar : “ redéu, amb la feina que tinc, ara m'he d'entrentindre amb un article sobre els bous... no hi haurà coses més importants que el maltractament als animals? Quotidianament et trobes amb el patiment humà, amb les situacions d'injustícia que aquest sistema va generant, amb els exclosos dels privilegis de viure en el primer món, amb la humiliació de viure sota la prepotència d'un Estat que no és el teu...i tot açò et fa pensar, que en el ranking de prioritats, la lluita contra la tortura animal no pot ocupar els llocs de capçalera. Un error, perquè la ràbia contra les injustícies i els privilegis emana dels mateixos valors que la indignació que genera l'abús contra els animals: la repugnància que ens genera el dolor i la necessitat ètica de mitigar-lo.

Dies després, llegint el llibre “ Converses amb mi mateix” de Nelson Mandela, aquest gegant de la Història deia açò en una carta a la Winnie: “ Meditar regularment, posem uns quinze minuts al dia abans d'anar a dormir, pot ser molt útil en aquest sentit. Al començament pot resultar difícil incidir en algun aspecte de la teua vida, però el desè intent podria comportar-te una enorme recompensa. No oblides mai que un sant és un pecador que continua esforçant-se”. I li vaig fer cas. Detindre'ns a pensar, a reflexionar uns minuts al dia...potser viure a València té això...rebem tantes bastonades diàries que, al remat, fa com una crosta en la sensibilitat. T'acostumes a viure sota la durícia feta a còpia de cops i cops, tots al mateix lloc, que allò que t'immunitza, que et fa no desesperar i plegar, a l'hora, t'insensibilitza davant de fets o qüestions que haurien de ser vitals, cabdals en l'esdeveniment quotidià, en els fonaments dels valors que farceixen la nostra actuació vital i política, individual i col·lectiva. I si reflexionar sobre el maltractament animal, com em proposen, ens fa llevar-nos la crosta d'insensibilitat, no puc estar més que agraït per la invitació.

Faig, doncs, “rewind “(<<< ) en la memòria i la situe el dia que es va fer pública la notícia: una Iniciativa Legislativa Popular presentada davant el Parlament de Catalunya podia acabar prohibit les “corrides” al Principat. Ja havien estat prohibides, fa uns anys, a les Illes Canàries però això no seria un atenuant a l'hora d'esperar la reacció. “A Madrid i les espanyes es posaran com una moto”-vaig pensar- com , de fet, així va ser.
L'amic Joan Tardà, del dia en què, finalment i feliç, es van prohibir les “corrides, em comentava que la tensió es tallava, que fins i tot es podia palpar l'ira en les comissions del Congreso; com si els hi haguérem arrencat un queixal de l'ànima, com si els haguérem amputat una part indispensable del seu ser. La premsa espanyola d'ací i d'allà se'n va fer ressò i tota la caspa espanyolera va aparèixer bramant pels descosits. “ Què bramen ells” -vaig pensar- parafrasejant Unamuno i els demés; només pel gust de sentir la brama, ja valia la pena. I segueix pensant-ho, però també és cert, que reduir la qüestió a aquest punt és simplificar els perquès, que van més enllà de la trifurca nacionalitària: passa sovint en la vida com en la política, que, quan mires de prop, per saber on xafes, et perds la visió de l'horitzó: i a l'inrevés; quan mires només l'horitzó, acabes xafant algun bassal. I no obstant no és menor per mi la reacció de la “reacción”: no puc deixar de veure que, en la mateixa bandera que abans hi havia un “aguilucho” ara hi ha un bou. L'espanyolisme abassegador de l'època de Franco, (entés com la supremacia de tot allò espanyol sobre la resta d'identitats nacionals) es reproduït acríticament per la dreta i l'esquerra espanyola sense ser-ne conscients -si més no per l'esquerra- de la propagació d'una ideologia intrínsecament colonial, que situa una nació per damunt de les altres, sobre els quals té dret -donada la seua superioritat- fins i tot, a fer-les desaparèixer. Aquestes són les penyores que es paguen quan el feixisme es mor al llit i no derrotat als camps de batalla com a la resta d'Europa: que la seua ideologia perdura i es refà, impregnant fins i tot les mentalitats d'aquells que lluiten i lluitaven contra els autoanomenats “nacionales”. Comptat i debatut, Franco es morí al llit i la Il·lustració va passar de llarg. Però, tot i que és cert que els bous s'han convertit en un símbol identitari espanyolista, no és exclusivament aquesta raó l'única que, per mi, hauria de posicionar-nos contra la “corrida”.

Ho explica Jordi Portabella magníficament al seu llibre “L'engany de la corrida”: “Posem una mica d'ordre en els nostres valors i posem el respecte a la vida al davant de tot... El dolor d'un ésser viu no es pot acceptar com una forma legítima de satisfacció artística. Un escriptor tant important com Víctor Hugo, un dels defensors més rotunds de la supressió de la pena de mort al segle XIX com a castic suprem i exemplar, en un determinat moment va adonar-se que defensar la supressió de la pena de mort era el mateix combat polític que la protecció dels animals. És el mateix combat perquè vol dir estar contra el patiment, contra el dolor innecessari dels éssers vius. Al segle XIX es habitual trobar en el naixent moviment de la protecció dels animals els antiesclavistes, els defensors de la igualtat entre les ètnies humanes. Hi ha una frase que ho sintetitza en una de les seues cartes: “torturar un toro és torturar una consciència”. Víctor Hugo diu que tindrem tiranies polítiques mentre l'ésser humà no deixe de ser tirànic. I que mentre no deixem de ser cruels hi haurà crueltat.”

Vivim en una societat neuròtica i stressant, on la tecnologia ha assolit quotes molt altes de desenvolupament, on la digitalització i la revolució dels transports ha permés reduir les distàncies i el món s'ha fet xicotet i a l'abast. Però, cada dia som més els que, reflexionant, posem per cas quinze minuts al dia, acabem pensant que tot el desenvolupament tecnològic ha d'anar acompanyat d'una revolució ètica, de valors. Repensar-nos com a éssers vius, a nosaltres mateixos i en relació al nostre entorn vegetal i animal, al medi en el qual vivim. Cal prohibir las corridas com cal eradicar la tortura, l'esclavatge, la pena de mort o la mutilació genital femenina...perquè ens repugna el dolor i el patiment, perquè no han de formar part de la humanitat del segle XXI, pel necessari respecte que ens deguem a nosaltres mateixos i als altres éssers vius amb els quals interaccionem.

“ El respecte que desitgem que hauria de tenir l'home per l'home només és un cas particular del respecte que hauria de tenir l'home per totes les formes de vida”. Claude Lévi-Strauss, tret d'un discurs a la Unesco l'any 1971.

Aquest article és la meua aportació a un llibre col.lectiu "Falles sense tortura" publicat per la Plataforma Iniciativa Animalista" que podeu llegir sencer ací:
http://blocs.esquerra.cat/documents/falles-sense-tortura.pdf

D'un País que ja anem fent (primera part)

Agustí Cerdà — Fri, 05 Nov 2010 13:35:44 +0100

Fa alguns dies, ho comentava amb un amic: l’any 91, quan militants de Catalunya Lliure decidiren sumar-se a la Crida Nacional per refundar Esquerra Republicana, una de les condicions sine qua non que posaren damunt la taula de negociacions, per entrar en Esquerra, va ser que aquesta havia de tindre una implantació Nacional, és a dir, de Països Catalans. La conseqüència d'aquest acord no fou altra que l'aparició, l'any 92, de la Federació Valenciana d'Esquerra Republicana. I ho dic explícitament perquè als anys 90 era del tot inconcebible que una organització independentista no fora, alhora i indestriablement, una organització nacional. En aquell moment no hauria tingut cap credibilitat una organització que reivindicara la independència només per una part del territori nacional: si la independència, la sobirania no s'adjectiven –val a dir que substantivament– amb “nacional”, no són ni independència ni sobirania; són, en el millors dels casos, allò que en diria el manual de calculada ambigüitat d'en Artur Mas “un major grau d'autogovern”, que dit siga de passada, ves a saber què vol dir això.
Ho he dit mil vegades i ho torne a dir: una autonomista (llegiu regionalista) emprenyat, encara que siga molt, però molt emprenyat, no és un independentista. D'una consciència regional no en pot sortir un projecte nacional. I plantejar la batalla renunciant al conjunt de les seues parts, és assumir, d'entrada, un fracàs, una feblesa manifesta davant la dificultat d'exercir desacomplexadament una estratègia política al conjunt del territori –altre cop– nacional. Una derrota.
He sentit mil vegades allò de “ja s'ho faran els valencians”; o aquella altra “no hem d'intervindre en els afers valencians”. Certament, des d'una consciència i mentalitat autonòmica i regional, fa lleig això d'intervindre en la quotidianitat d'una altra comunitat, també autònoma. Ara bé, des d'una consciencia i mentalitat nacional, d'Estat, s'intervé allà on es produeixen les agressions, perquè un atac a una part és un atac al tot. I no n'és un tema de solidaritat, ni molt menys de caritat ni commiseració, sinó de supervivència, de patriotisme, Si hi ha un atac, posem per cas, a la llengua catalana a València, els nacional-conscients del Principat no es solidaritzen amb els valencians: defensen la seua llengua allà on es parla i és agredida. Perquè si deixa de parlar-se a València, no perdem només els valencians, perdem tots i totes els i les que fem del català una llengua d'acollida, d'ús normal i quotidià.
Als darrers anys, ha crescut molt la consciencia del “català emprenyat” però, ha crescut d'igual manera la consciencia nacional? I tant que ha crescut, però no en la mateixa proporció. El que ha crescut és la consciència de l'agressió sistemàtica de l'espanyolisme cap a nosaltres; ha crescut la consciencia reactiva davant la determinació de l'Estat “d'harmonitzar-nos”, però no ho ha fet d'igual manera la consciencia proactiva, la propositiva, aquella que, a més a més d'emprenyar-se amb l'agressió –i fins i tot, mobilitzar-se puntualment– en proposa solucions. I aprofitant que el temps tot ho guareix, tant l'espanyolisme com el regionalisme veuran de guanyar temps perquè vaja passant l'emprenyada a la qual li manca, per ser estable i duradora, consciencia nacional. Per canviar la realitat, cal canviar la mentalitat, la perspectiva –de regional a nacional– amb la qual aquesta realitat pot canviar. I em resulta impossible pensar com es pot aconseguir ser un Estat lliure amb una mentalitat regional.
No me'n refie d'aquells que circumscriuen la reivindicació independentista a l'àmbit del Principat adduint que només és possible al Principat. Primer perquè igual que han renunciat d'entrada a una part del territori, en poden renunciar a una part de la reivindicació; i segon, perquè si ara és possible al Principat és perquè alguns –que no són ells– hi treballaren de valent quan no es veia com a possible, i ara sense haver-ne fet ni poc ni molt ni gens s'instal.len plàcidament al sofà de l'independentisme segurament esperant que siguen altres els qui facen possible que també, al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, la cosa qualle. Aquest és el tret segurament més definitori de la dreta: reservar-se el privilegi de viure de l'esforç i el treball dels demés. És en els moments de transició política –i Catalunya ha començat la transició cap a la independència– quan la dreta adopta aquestes actituds: primer, resistint-se als canvis, i després, encapçalant-los com si els hagueren provocat ells. O no se'n recordeu del paper del PP (abans AP) en la transició de la dictadura a la monarquia? En aquell moment s'oposaven aferrissadament a l'Estat de les autonomies i avui, amb l'empenta dels moviments independentistes, en són els més abrandats defensors. A cop de vot entengueren que, tot i preferir Una Espanya Una, era millor una Espanya autonòmica –que sempre podrien anar repelant– que una No Espanya. I sobretot, entengueren que oposant-se al “Estado de las autonomias” no tenien cap oportunitat de governar.
A Catalunya ens passa igual: la dreta autòctona, tot i preferir l'autonomia i la dependència (de la qual s'ha lucrat ostentosament), sap que cada dia que passa oposar-se a la transició cap a la independència, cap a la democràcia, els farà perdre possibilitats de governar. Governar Catalunya com ho han fet sempre des de la instauració de la monarquia... A excepció feta dels darrers set anys. I ací és on cou. I cou tant que, fins i tot independentistes es faran per tal de tornar a manar.
No obstant, siga per Conveniència (i Unió) o per convicció... Benvinguts al club. En Esquerra Republicana, no tenim cap interès, ni en ser la casa comuna de l'independentisme, ni molt menys en ser l'única, exclusiva i genuïna organització independentista. Cap. Tant de bo totes les organitzacions polítiques del nostre País es reclamaren independentistes: voldria dir que hi ha una majoria social, àmplia i transversal, que té com a mínim comú denominador el fer del nostre País un Estat d'Europa.

PER UN PAÍS VALENCIÀ SENSE MÀFIA

Agustí Cerdà — Wed, 06 Oct 2010 12:19:44 +0200

L'11 de setembre, durant la manifestació, vaig tindre l'oportunitat de conversar amb Jon Abril, d'Aralar. Aprofitàrem la marxa per anar comentant com van les coses per ací i per allà. En preguntar-li per allà em va contestar: “enrocada anda la cosa”. La situació política d'Euskal Herria derivada de les estratègies frontistes (front nacional basc, per un costat; i front nacional espanyol per l'altre) havien portat el País a una situació “d'empat etern” en el qual s'han conformat dos blocs antagònics, irreconciliables i impermeables, que generaven una problemàtica de molt difícil solució. Admirava -crec que sincerament- com a Catalunya, Esquerra havia allunyant eixe escenari, facilitant la transversalitat de l'independentisme, i conseqüentment, obrint la possibilitat que la idea de Catalunya-Estat europeu anara guanyant partidaris arreu i independentment del seu origen o condició social; evitant d'aquesta manera -si més no, de moment- una fractura social de nefastes conseqüències. No em vaig poder estar de comentar-li que, això de fer Montilla president també tenia preu, però que no obstant, preferíem pagar penyora com a partit que com a País. Entre moltes altres coses perquè sabem per pròpia experiència de les conseqüències de tindre una societat trencada, trinxada com la que tenim al País Valencià, on a sobre i a més a més, no hi ha un “empat etern”, sinó l'hegemonia d'un dels fronts en conflicte.

L'hegemonia de l'espanyolisme aconseguida pel PP al País Valencià -amb la impassible connivència de l'esquerra espanyolista- ha suposat una fractura social profunda i ha dividit la societat valenciana entre aquella que viu al i del “món oficial” , i aquella altra part de la societat que viu expulsada -i sovint enfrontada- a l'oficialitat. Aquesta ruptura de la convivència, no només li ha restat possibilitats al desenvolupament econòmic i social als valencians, sinó que, a més, ha desdotat la societat valenciana dels anticossos necessaris que tota societat civilitzada té davant dels abusos del poder; propiciant d'aquesta manera que la màfia campara per les terres valencianes com qui va per sa casa. Les conseqüències són les que són: un govern que no governa, un país on la llei només s'aplica a l'enemic (a l'amic se li donen privilegis, exempcions i favors), on s'afavoreix la depredació del patrimoni cultural i natural, on s'incentiva al depredador en compte d'afavorir a l'emprenedor, on es facilita als amics i afectes el guany de diners ràpids en compte de crear riquesa, contribuint així a la destrucció paulatina del teixit productiu valencià: tot abocat a l'especulació urbanística i a la construcció (inclòs l'estalvi valencià que ha acabat absorbit pel Caja Múrcia i Caja Madrid) alhora que es destruïen les possibilitats reals del camp i la indústria valenciana, restant obsolet gran part del sector de serveis. Un país on els seus llicenciats i llicenciades han pegat a fugir, per desenes de milers – prioritàriament cap a Catalunya, paradoxes de la vida!!- mentre arribava massivament mà d'obra barata d'arreu del món. Un govern per al qual els diners de tots són per afavorir un pocs i on es té per bona governança el deteriorament de tot allò públic -especialment l'ensenyament i la sanitat- en favor d'allò privat; que provoca la indefensió real de la ciutadania davant els abusos, les irregularitats -quan no l'incompliment explícit de la llei-, on la defensa dels drets del ciutadà depén d'una ruleta, en la qual, si tens sort, no et toca un jutge amic o en nòmina o les dues coses alhora... i tot a l'empara ideològica de la Santa Mare Església nacional-catòlica apostòlica i romana i adobada per la patètica coartada, que crida, unida pel fervor i tots a una veu: “que vienen los catalanes”; una martingala que els dóna llicència per fer allò que els vinga en gana, com si, en compte d'haver guanyat unes eleccions hagueren tornat a fer el 18 de juliol.

Que ningú es confonga: la màfia huí no porta barret i botetes. Llueix “trajes” regalats de Milano i bolsos de Vuiton. Tampoc té en nòmina pistolers i sicaris; li és suficient amb tindre periòdics i periodistes que, si convé, ja li fan un “traje” de difamació i desprestigi a l'enemic a batre.

I dit açò, què n'hem de fer, els valencians? No tinc la més mínima intenció d'anar-me'n enlloc com em conviden alguns; ni tampoc em deixaré tancar en una “reserva índia”, com voldrien els mateixos. Aquest és el meu País, la nostra terra, on no vull sentir-me estranger – ni vull que ningú es senta- ni vull consentir, ni que siga per omissió, que el País Valencià, acabe enquistant-se com un “cortijo” de la Màfia. Ara bé, per donar-li solució, hem d'encarar bé el problema. L'espanyolització i la corrupció han vingut agafades de la mà, i allò que se li opose, per tindre èxit, haurà de respondre a les dues parts del binomi: contra la màfia i pel País. T'apuntes ?

EL CATALANISME HA MORT...VISCA CATALUNYA LLIURE

Agustí Cerdà — Thu, 08 Jul 2010 14:02:53 +0200

Dir a hores d'ara que el catalanisme ha mort, potser siga una exageració; potser m'hem deixat portar pel desig i no per la realitat i/o senzillament, no he deixat que la realitat m'esguerrara un cridaner titular. Ara bé, el catalanisme com a corrent de pensament polític està ferit de mort, en la UCI. Els consensos generats durant més d'un segle a partir de l'afirmació de la catalanitat ( una catalanitat reduïda al Principat de Catalunya i en les seues manifestacions – tret de les colles castelleres – circumscrita a la Catalunya vella), i partint d'aquesta , la reforma, modernització o encaix en Espanya, ja no té més recorregut. Ni des de la perspectiva federal ni des de l'autonòmica. I en eixe sentit, el post-catalanisme ha d'anar teixint nous consensos, una nova centralitat política. El darrer intent de catalanisme per reformar Espanya ha estat la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. I ha fracassat. I amb aquest fracàs reformista ( que ha estat útil per descartar possibilitats, desvetllar consciències i aguditzar contradiccions – això fèiem els independentistes d’Esquerra impulsant la reforma estatutària-) s'han esquerdat les unitats bàsiques del catalanisme, per molt que alguns no vulguen entendre-ho i s'aferren, a la senyera els uns i a la brama conta “l'akelarre independentista”, els altres.
Els independentistes, bastaixos de la nostra Història i llevadores del futur, necessitem noves coordenades per encarar allò que ja ha començat: la Transició cap a la Independència, on l'encaix amb Espanya ja no és possible sinó a còpia de més pobresa i submissió, i on la nova catalanitat no ha d'estar restringida al Principat de Catalunya. La catalanitat restringida, ha donat joc dins d'Espanya; fora d'Espanya i dins d'Europa, la nació dels catalans ha de plantejar-se amb la complexitat de tot el seu abast territorial complet, com li correspon, no ja a una autonomia revoltada sinó a una nació que es refà. Ho he dit mil cops i ho torne a dir: No és el mateix un autonomista emprenyat que un independentista. Sovint es confonen. L'independentista sap que la seua nació ha viscut i viu entre les fites que marquen Salses i Guardamar al nord i al sud, i Fraga i Maó a ponent i Llevant. I és en aquest àmbit territorial i polític on s'organitza, culturalment, cívicament, sindicalment, econòmicament i política. I no ho fa a “l'espanyola manera”, és a dir, jacobinament, sinó que ho fa, ara sí, de manera federal, a la catalana.
Som molts els valencians que volem viure no “a” ni “sota” Catalunya, sinó “amb” Catalunya. La pregunta és: quants catalans voldrien viure amb els valencians i formar amb nosaltres una nació diversa en la seua comuna identitat? Els valencians no podem demanar a Catalunya que ature el seu procés i ens espere; ni podem esperar que allò que ha passat a Catalunya es reproduïsca mimèticament al País Valencià. Per nosaltres, els valencians, aquest nou consens també implica que hem de trobar la via valenciana a la independència, trobar la nostra manera d'encaixar en Catalunya. Això és un canvi de mentalitat, de paràmetres. I aquests canvis sempre són, per força, lents. I sempre hi ha resistències als canvis davant les incerteses d'allò nou. I haurem de ser pacients en la pugna contra l'immobilisme i el conservadorisme que s'atemorisca d'allò nou. I no obstant els necessitem. Necessitem canviar les bastides per afrontar els reptes del futur. I al vell catalanisme que volia, d'una manera o altra, encaixar amb Espanya, cal portar-lo, pedagògicament, a encaixar amb la resta dels Països Catalans. Sense manies. Sense complexos. Assumint, a més a més, que l'independentisme ha crescut tant, que ja no s'expressarà mitjançant una única opció política. Ja no ho feia de fet, però totes les opcions es situaven entre l'esquerra i l'esquerra extrema. Ara hi haurà, també independentistes de dretes, com li correspon també a un país normal, on hi ha dretes i esquerres (i bipolars de centre); una societat, interclassista, on s'estableixen el nous consensos bàsics, de cohesió, fonamentals, constitutius, nacionals en definitiva entre tots aquells què, com deia Puigcercòs “ volen viure sota una mateixa llei que els empari”. Però açò també comporta novetat: dir-se “independentistes” ja no ens definirà, més que per oposició als unionistes-assimilacionistes (o integradors-integristes, com preferiu). Entre independentistes, entre tots aquells que volem dotar-nos d'estructures d'Estat ( que és el que ens uneix, és la nova centralitat) ens definirà la nostra posició ideològica, el nostre model de societat, allò que històricament s'ha anomenat com “l'esquerra i la dreta”. I per tant hi haurà dreta i esquerra sobiranista, i també, en aquest període de transició, dreta i esquerra integrista, si més no fins al dia de la proclamació del nou Estat, de la nostra República, quan tots deixarem de ser independentistes i serem, senzillament, normals i lliures; i en funció dels nostres valors i/o interessos de classe, d'esquerres o de dretes (o bipolars de centre)
Hem de fer-li, doncs , un bon soterrar al catalanisme. Amb honors d'Estat. Ha complit amb escreix el seu paper en la Història. Però quan més temps triguem plorant-li més temps trigarem en riure. I a nosaltres, els valencians, també ens toca moure'ns. I abandonar la creença que anirem tots a una ( jo, el primer) per començar a esbrinar els nous horitzons i possibilitats que ens donarà una Catalunya feta Estat d'Europa.
O federats amb Catalunya, o autonomitzats en Espanya. Jo, amb Catalunya.

DESTINAT (SOBRETOT) A PETITS-MARXISTES

Agustí Cerdà — Mon, 28 Jun 2010 21:01:45 +0200

Mai no havia acabat d'entendre aquella sentència de Joan Fuster: “ El País Valencià serà d'esquerres o no serà”. I no acabava d'entendre-la perquè se'm feia difícil pensar, com Fuster, que sabia que un País no és de dretes ni d'esquerres sinó que és (lliure) o no ho és, havia afirmat allò de serà “....serà d'esquerres o no serà”.
Si és ( lliure), i com a conseqüència de ser-ho, opta democràticament per l'esquerra o la dreta política per governar-se. És doncs a partir de ser, quan opta. Fuster no feia aquestes errades intel·lectuals. Ni als pamflets d'encàrrec !!! No feia amagatalls al seu pensament, ni molt menys fingia hipòtesis: són paranys incompatibles amb els seu rigor intel·lectual; just al contrari del que fan els seus detractors.

Posats a aventurar hipòtesis, cal pensar que Fuster es referia a l'esquerra social, allò que altres pensadors en dirien, “ Poble Treballador” o “ Classes Populars” en contraposició amb el que s'anomenen “Classes Dominants”. I certament, des de s. XVIII fins als nostres dies, les classes dominants valencianes no han tingut cap interès perquè el País Valencià fora (lliure). Ben al contrari: el seu marc de dominació nacional i de classe ha estat i és Espanya. Així doncs, si algú pot tindre interessos objectius en l'existència del País Valencià són les classes populars. I si és així, l'existència del País Valencià (lliure), és doncs, (o hauria de ser) un objectiu de classe.
I si l'instrument de dominació política de les classes dominants és Espanya... què fa l'esquerra defensant-lo? Nacionalisme ? Però, no havíem quedat que “el nacionalisme era un invent de la burgesia per dividir el proletariat”?

Des d'aquesta òptica no és defensable ni la proposta federal, car continua defensant Espanya com el marc polític de dominació de classe, i a més a més, pot reforçar el poder de les classes dominants perifèriques, ara subalternes de les decisions de les classes dominants espanyoles.

Són doncs, les classes populars, les indígenes i les sobrevingudes ( durant dècades, vingudes d'Espanya, i ara també de la resta del món) aquelles que poden tindre interès -de classe- en l'existència del País Valencià (lliure); en la creació d'un Estat diferent de l'Estat creat per les classes dominants.

Ara entenc aquella sentència d'En Fuster: O són les classes populars les que assumeixen la lluita pel País Valencià, o no serà. D'altra banda com ha estat sempre: a les Germanies, a l'alçament maulet o al període republicà.

Què gran, Fuster !!!!

* NOTA: L'expressió “petit-marxista” li l'he manllevada a Josep Guia, què l'empra al llibre “Països Catalans i Llibertat”. A Déu el que és de Déu, i a Guia el que és de Guia.

Xerrada a la Universitat de València.

Agustí Cerdà — Tue, 01 Jun 2010 13:11:26 +0200

Ací teniu el vídeo de la xerrada al curs de Ciències polítiques de la Universitat de València. Vaig veure d'explicar els fonaments d'ERPV als i les alumnes de 4rt de Ciències polítiques. Veure el vídeo

La Lupa

Agustí Cerdà — Thu, 20 May 2010 20:34:09 +0200

El dissabte 15, després d'una més que interessant reunió de la Permanent d'ERPV, vaig anar cap a la Costera, a Canals primer i a Xàtiva després, per unir-me a la manifestació contra el macroabocador de Llanera. Més d'un miler de persones, de les poblacions de la Costera i de la Canal de Navarrés – que tot i parlar castellà també són del País – ens manifestàrem, pacíficament i sorollosa, pels carrers de la capital de la comarca. I als veterans lluitadors s'unien els joves de la Costera, tornant a enlairar velles banderes com si foren noves.
I d'allà, cap a Massalfassar. Sempre, per una raó o una altra, m'havia deixat d'anar al Cant al Ras: un “tinglado” que organitza des de fa 14 anys la Colla de Dimonis d'aquesta població de l'Horta Nord. I al voltant de l'Infern (el bar de la Colla que, com toca, està paret mitgera amb l'església) s'aplegava la gent, asseguda a taula per sopar i escoltar cantants i grups d'Altea o de Lluçà, de Mallorca o de Natzaret. I fins a les dues llargues de la matinada vam compartir menjar, beure i bona música amb la gent que omplia a vessar els carrers pròxims a l'Infern i a l'entaulat.
A l'endemà diumenge, s'aplegàrem a la Trobada de les Escoles Valencianes de València que enguany es feia al voltant de l'Institut Ferrer i Guàrdia de Benimaclet. Una milionada de gent circulava per allà, entre les músiques, les disfresses i les paradetes de tota mena. Pares, mares, xiquets i xiquetes omplien el Carrer de la Guàrdia Civil (el carrer no té la culpa) de festa i alegria. I tot açò en un cap de setmana!!!!. Però és que el cap de setmana anterior participàrem en l'acte pel Reconeixement Europeu de l'Arc Mediterrani, on les principals organitzacions empresarials i sindicals del País Valencià, Andorra, Catalunya (Nord i Sud) i les Illes Balears reclamaven la necessitat de coordinació d'aquests territoris i la manca d'inversions de l'Estat espanyol en infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries que, sumades a l'espoli fiscal que compartim, seguen arran qualsevol possibilitat raonable de sortir de la crisi. I el dissabte cap a Figueres, a l'Em-barracat, per gaudir amb les Joventuts d'Esquerra d'un bon i ben organitzat sopar, i la victòria del Barça davant el Sevilla.
I si escric tot açò no és per fer una mena de diari de campanya; No. Ho faig a la contra. Contra tots aquells que diuen que no val la pena, que el País és una ..., que no hi ha res a fer, que tot està perdut. Ho faig contra els apologetes del desànim, contra els propagandistes de la desil·lusió, contra els propagadors del pessimisme i la derrota; contra els difusors del no fer res i estar queixant-se contínuament, contra els aspersors de la desgana i el desencant. No se'ls escolteu. No en traurem res de la remugada; i, ben pensat, només són fugides d’estudi i excuses de mal pagador. El país funciona. I funciona bé; amb l'energia d'anar a contra-corrent; amb tota la normalitat que permet el funcionar al marge de l'oficialitat. Només ens queda la política. I ho dic, assumint la part alíquota que em/ens toca. Ens manca la lupa que focalitze tots aquestos rajos de llum en un punt i creme i faça forat. És l'assignatura pendent. I no la farem des del sofà de casa, ni des de l'immobilisme de pensar que nosaltres (i hi ha tants nosaltres com bolets) tenim en exclusiva la raó; ni des del renec i la rancúnia.
I mentrestant hi haurà la presentació del llibre d'Enric Tàrrega al Casal Jaume I de la Malva-rosa (i les que seguiran), i l'Aplec d'Esquerra a Alboraia, i la manifestació de Xúquer Viu a Sueca, i més trobades d'Escola Valenciana i 600.000 signatures per la TV3 al País Valencià i el Cabanyal...i tots aquests plausibles esforços i encomiables forçades, tots aquestos rajos de llum, seran una agradable escalforeta sense la lupa.

25 d'ABRIL

Agustí Cerdà — Wed, 21 Apr 2010 20:51:13 +0200

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar a la nostra societat les conseqüències terribles que va tenir per nosaltres el 25 d’abril de 1707, l’enderrocament, pedra per pedra, d’una societat sencera, amb el seu sistema polític, administratiu, legal, judicial, econòmic i social. I la substitució d’aquesta societat articulada i viva, per un sistema polític, administratiu, legal, judicial econòmic, militar i social aliè a la nostra manera de viure, imposat a sang i foc pels vencedors. No és una qüestió, com ho volen reduir alguns, de llengua (la imposició de la llengua castellana n’és una conseqüència, no la causa). És el sotmetiment de tota una societat lliure i articulada com un estat confederat, a una situació política, econòmica i social de subditatge, subalterinitat i dependència.

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar que els Països Catalans no són cap entelèquia, sinó una realitat nacional que evoluciona i avança, són un projecte compartit per organitzacions socials, culturals, econòmiques i polítiques que des de fa molt de temps treballen coordinant ciutadans i ciutadanes d’arreu del País Valencià, Catalunya i les Illes; que a l’imponent fonament històric, cultural i jurídic en comú, hem anant afegit al llarg del segle passat i el poc d’aquest un projecte de redreçament democràtic, d’ambició de benestar i d’incorporació a la modernitat, on hi compartim un munt d’interessos econòmics, estratègics, necessitats d’infraestructures, millores de connexions (ports, aeroports, trens... corredor mediterrani..), relacions comercials, fluxos de moviments de persones, projectes empresarials i sindicals en comú... són una realitat tangible que creix i creix i que va configurant les interdependències bàsiques, les sinergies i inèrcies d’un mercat de País, de Països, d’un Estat nou. Una realitat nacional en la qual compartim, a més a més, les conseqüències nefastes -pel benestar social i el normal desenvolupament econòmic de la nostra societat- d’una espoliació fiscal imposada injustament per l’Estat espanyol que ens dessagna cada any -i any rere any i siga quin siga el color que tinga el govern de Madrid , més de 30.000 milions d’euros/any, dels quals ens corresponen 12.300 milions d’euros als valencians, sense els quals difícilment podrem fer front a la crisi: una mena d’impost especial que paguem -indistintament de quina siga la nostra condició social, econòmica, religiosa, la llengua que parlem o el nostre origen familiar- per gaudir-ne del dubtós privilegi de ser considerats espanyols. “Ofrenar noves glories a Espanya” no és gratuït, té preu: 12.300 milions d’euros l’any, tots els anys.

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar a la nostra societat que la commemoració del 25 d’abril no és l’expressió d’un sentiment de nostàlgia d’allò que teníem i no hem recuperat encara, enyoradís d’un passat en comú de convivència i llibertat compartida amb Catalunya i Balears, sinó la manifestació d’una realitat de present i de futur que reclama, responent a una realitat cultural, social i econòmica, un projecte polític complet i propi per assolir el reconeixement, la normalitat política i democràtica: la creació d’un àmbit polític de futur en comú que ha de servir-nos per fer-nos forts i afrontar amb el màxim de garanties els reptes d’un món global. Segurament hui, 300 i pocs anys més d’aquell 25 d’abril, la nostra societat, en tots els àmbits (culturals, associatius, socials, sindicals, empresarials...) mostra una vitalitat com segurament mai l’ha tingut en els 300 anys passats. Les relacions, en tots els sentits, entre el País Valencià, Catalunya i les Illes són tan fortes i paleses com mai ho han estat des de la desfeta d’Almansa i cada dia hi ha més gent arreu del nostre territori, com mai abans la havia hagut, que en té consciència. La anormalitat, en aquest sentit, és la política: allò que és normal en tots els àmbits de la vida d’una societat no ho és políticament. I tots els esforços esmerçats en la cultura, la llengua, la societat i l’economia podem quedar-se en un no res reversible si no fem forat en la política, si no som capaços de fer normal políticament allò que és normalitat social, cultural i econòmica. Si no som capaços de superar una situació política de dependència i subordinació per una d’independència i confederació.

Si no hem estat capaços fins ara d’explicar-ho, expliquem-ho ara. És el moment. Mentre Catalunya conquesta el dret a decidir, nosaltres conquerim el nostre dret a existir. I existint, decidim. Decidim ser lliures, viure solidàriament bé i en pau. Expliquem-ho.

Trista censura

Agustí Cerdà — Wed, 10 Mar 2010 21:13:09 +0100

En els darrers dies, els valencians i valencianes hem estat testimonis i víctimes d'una censura intolerable. El cas de les fotos censurades al MuVIM per la Diputació ha estat un escàndol sobre el que cal reflexionar. Abans de continuar, recordaré que el dimarts vam saber que la Unió de Periodistes Valencians ja ha trobat un espai on exposar la mostra Fragments d'un any 2009, a una galeria privada. Ni la Generalitat ni l'Ajuntament van oferir cap altre espai públic per a l'efecte, com era d'esperar. Les declaracions d'alguns dirigents del PP sumant-se (marketinianament) al carro del seny, estaven buides i se les ha emportat el vent.

Els dirigents conservadors han comés un greu error en la seua estratègia. L'escàndol ha arribat als mitjans, els mateixos mitjans que l'any passat publicaven les imatges que ells voldrien esborrar de la memòria col•lectiva, però que ara estan més presents que mai. Fins al dia de la inauguració pública de la mostra, quan el diputat Máximo Caturla i Salvador Enguix, conseller de cultura, es van deixar caure pel MuVIM i l'espectacle del cas Gürtel, de la pròpia realitat del seu partit, va esclatar davant dels seus ulls, ningú del govern s'havia adonat del contingut de l'exposició. I senyors, jo creia que ja havien aprés la lliçó de que en democràcia la censura s'ha de fer de manera discreta, sense que se n'adone ningú, col•locant al cap de les institucions als seus col•legues, com han fet magistralment a altres llocs, com Canal 9. La televisió valenciana no necessita cap censura, perquè la fa per defecte o de fàbrica. I eixe és el problema de fons. En el cas del MuVIM, l'escàndol ha estat bast, evident i grotesc, però més basta i grotesca és la situació de la majoria de les institucions culturals valencianes, cada vegada més pobres i cada vegada menys lliures. Això és el que fa la dreta quan s'anquilosa en el poder. Poc a poc va modelant segons els seus interessos la forma de percebre la realitat al seu voltant, amb totes les eines que té a l'abast i utilitzant els espais públics, que en pertanyen a totes i tots, per servir als seus objectius. Allunyant-se de les avantguardes, del risc i de la innovació per instal•lar-se en una adormida i descafeïnada idea de cultura que, a ser possible, no faça pensar massa a ningú.

Crec que els ciutadans i les ciutadanes valencians mereixem una altra cosa. Mereixem espais culturals oberts, lliures, vius. Mereixem tenir accés a tot tipus de continguts culturals i artístics, polítics i filosòfics, potenciats (i no entrebancats o directament eliminats) pels organismes públics de les nostres ciutats. I mereixem denunciar i rebutjar l'autoritarisme i la censura, perquè no toca i perquè ningú no té dret a decidir per nosaltres. La dimissió del director del MuVIM, Romà de la Calle, no és una bona noticia. Dimiteix un home que, al front d'aquest museu, ha treballat bé per la vida cultural de la ciutat de València, portant el MuVIM a la primera línia, amb un reconeixement que s'ha materialitzat en 7 premis en 2009, alguns d'ells internacionals. En canvi, els censors continuen a les seues posicions, amb la prepotència de qui es pensa posseïdor de la raó absoluta. Alguna cosa en tot açò no va bé. Alguna cosa en tot açò cal canviar.
Començaren perseguint, si calia, violentament, qualsevol manifestació cultural, cívica, política....que fera "olor a català". I l'esquerra espanyola va callar, i sovint s`hi va va sumar, per acció o per omissió. Ara expedienten al director de L'IES Las Norias de Montfort per la col·locació a aquest centre d'una foto del conseller Font de Mora cap per avall i censuren les fotos de l`exposició del Muvim. Senyors i senyores: el feixisme és el feixisme per molt que es legitime a les urnes. I com a tal cal combatre`l. Si algú pensava que com que no era "catalanista" és a dir, valencianista no li tocaria el rebre, va ben equivocat.

PS. Podeu veure les fotos censurades a: http://losfotocensurados.blogspot.com/2010_03_01_archive.html i l´exposició sencera a: http://www.youtube.com/watch?v=26YC8H8szB4

Vic-Back

Agustí Cerdà — Thu, 28 Jan 2010 13:13:07 +0100

Sovint, el pensament reaccionari, neocon, conservador...a l’hora d’encarar un problema, situa l’epicentre del conflicte en les conseqüències que aquest comporta, en compte de situar-lo en les causes que l'originen. Així, si hi ha un augment de “delictes contra la propietat (privada)” , la dreta opta per augmentar les dotacions policials privades en compte de millorar les públiques (per atendre a l' immediatesa del problema) i posar remei a les causes que generen aquesta tipologia delictiva. I no és que no sàpiguen les causes: és que tenen interessos en no abordar-les. Si hi ha pobres molt pobres és perquè hi ha rics molt rics. Però encarar el problema des d’aquesta perspectiva els portaria a tindre que renunciar a una sèrie de privilegis. I no n’estan disposats. Saben, perfectament, que la millor garantia de la pau social, és, sense dubte, la igualtat social.
Des d'una òptica d'esquerres, no es pot enfocar un problema atenent a les conseqüències que provoca, sinó atenent a les causes que el genera. Perquè la voluntat ha de ser de resoldre'l, no de posar-hi pedaços que, sovint, bé agreugen el problema, bé en creen d'altres pitjors.

Tres quarts del mateix passa amb la immigració. Des de posicions reaccionàries s'apunta que el problema no són els immigrats, sinó la immigració il·legal. Però, quines causes provoquen l'aparició de nouvinguts en situació legal irregular? Més ençà de la desigual distribució de la riquesa – de difícil solució immediata- la permissivitat, tolerància i sovint connivència amb l'explotació il·legal de treballadors afavoreix l'existència de nouvinguts en situació legal irregular. Si no existira la possibilitat de tindre treballadors sense contracte -cobrant salaris de misèria i rebentant el marc de relacions laborals- no existirien treballadors en situació legal irregular. I mentre l'existència de treball il·legal; d'un mercat laboral permissiu amb condicions de semi-esclavitud enfronta els treballadors entre autòctons i nouvinguts, l'existència d'un únic marc laboral per tots, amb contracte, drets i deures i salaris per tots igual, reforça els mecanismes de solidaritat entre els treballadors i disminueix la conflictivitat social. Amb les dades a la mà d'Immigració, en municipis amb major percentatge de nouvinguts que Vic, però amb major índex de treballadors nouvinguts amb contracte, la conflictivitat social és inexistent.
Amb l'excepció dels cap-rapats/ encefalograma-plà que apallissen gent al metro per la vestimenta o pel color de la pell -i, òbviament no pregunten si es estan en situació regular o irregular, l'apallissen i prou- allò que genera la conflictivitat no és el color de la pell, sinó la misèria i les conseqüències que aquesta porta aparellada. Si fos pel color de la pell...que faríem amb en Dani Àlvez, Touré Yayà, Abidal, Keita o Henry?
Des de l'esquerra no podem acceptar que la solució al fenomen migratori siga “ més policia, menys drets laborals, més controls de les fronteres”. La nostra solució hauria de ser “més inspeccions de treball (amb multes exemplars per a les empreses il·legals), igual drets laborals i salarials, més contractes en origen”. Acceptar que el “problema” és la “immigració il·legal” és perdre la meitat de la batalla. Ideològica. De valors. Per nosaltres el problema és l'explotació il·legal, allò que cal resoldre per evitar tots els problemes, inclòs el de l'existència de treballadors en situació legal irregular. I no crear-ne de pitjors amb les solucions-pedaç que ens proposa la dreta.
Perseguir persones amb un alt grau d'indefensió, estranyes per a la societat que les acull, és més fàcil i populista que perseguir empreses il·legals que contracten treballadors en condicions de semi-esclavatge. Més fàcil, sí. Millor, no. No ho és de millor per a la nostra societat.
Durant el període de govern de PP primer i del PSOE després, s'han fet 4 lleis d'estrangeria. Ni un sol decret per reforçar els instruments de persecució del delicte d'explotació il·legal, car en la base del boom de la construcció (“locomotora de l'economia” en deien) està la permissivitat envers la contractació il·legal. Ara en paguem les conseqüències, tots, de la cobdícia, permesa, d'uns pocs.

Potser hom puga argumentar que ara el conflicte està creat, i que el que calen són solucions immediates i no propostes a mitjà termini. Cert. Per pal·liar la situació -que no per resoldre-la- calen diners. Diners que amortitzen l'impacte de la misèria sobre la nostra societat. Ara bé, mentre els problemes -d'ordre públic, sanitat, benestar social o ensenyament- recauen sobre els municipis, les competències, i sobretot els recursos, els té l'Estat. És l'Estat, qui s'ha de fer càrrec de les despeses generades, a través del Fons d'immigració (creat en el seu moment a proposta d'Esquerra). Que es deixen de noves lleis d'estrangeria i de discursos paternalistes. El que calen són diners. I inspeccions de treball.

QUE LA RAUXA NO US FAÇA TRAÏDORS

Agustí Cerdà — Thu, 14 Jan 2010 15:09:43 +0100

He seguit, amb més o menys interés, les notícies derivades de la presentació d'en Laporta a la vida política, i les reaccions que aquesta ha generat. D'entrada no em compte entre els que creuen que això és, a priori, una mala notícia, tot i que un personatge sense organització, acaba esdevenint, sempre, l'organització d'un personatge. I vulgues que no, eixa flaire berlusconiana no m'acaba de fer el pes.

Tampoc crec que siga una mala notícia, la hipotètica proliferació de candidatures independentistes a les eleccions al Parlament de Catalunya, al novembre d'enguany. Tant de bo, tots els partits que hi concorregueren foren independentistes: el debat i les propostes polítiques es centrarien -amb normalitat i sense distorsions- en el model de societat que cadascuna de les organitzacions propugnara (l'administració territorial, la política d'impostos, el paper de la religió al segle XXI i la seua relació amb l'administració, el model educatiu o sanitari, la gestió dels recursos naturals i les infraestructures, el dret a l'avortament o a l'eutanàsia, la política exterior i d'aliances internacionals, la gestió de la crisi.....) Al cap i a la fi -i ampre l'expressió del company i amic Joan Tardà- “ser independentista és una situació temporal, passatgera. Hom deixa de ser-ho quan és independent.” És a dir, normal, i no empra esforços en guanyar una situació de normalitat política, sinó en governar una societat amb les pautes que la societat, democràticament, determine. Desconec les propostes -excepció feta d'Esquerra Republicana, que té discurs i propostes per tots i cadascun dels temes esmentats- que tenen la resta d'opcions que es reclamen independentistes. I no per una volguda ignorància, sinó per la inexistència de discurs, de proposta, de model. No obstant, pacient com sóc, esperaré impacientment totes aquestes propostes, que no només parlen de la necessitat d'un poble de recuperar les brides del seu destí, sinó que, a més a més, en parlen de com fer-ho i de què fer amb aquestes brides un cop aconseguides. Perquè, cas contrari, començaria a semblar-me tot una petita enganyifa: una mena de joc d'artificis on es fa sonar la campana de la llibertat per després no saber que fer amb ella.

I no obstant, seguisc pensant, que la proliferació d'opcions independentistes, no és, d'entrada, una mala notícia; en el ben entès, es clar, que el percentatge de vot que representa Esquerra al Parlament de Catalunya (un 15%) s'amplie. I als 21 diputats i diputades d'Esquerra se li sumen 48 diputats i diputades més, que en farien un total de 69 -bon número- que donarien la majoria absoluta, al parlament, i la possibilitat d'un govern que proclamara unilateralment la independència o convocara un referèndum a tot el territori autònom, que no nacional. Més encara. Ja aniria bé si l'actual 15% de vots independentistes s'ampliara a un 20-25% de vot, de representació parlamentària; si s'aconseguira entre diverses opcions, augmentar el nombre de diputats i diputades independentistes. Perquè si no és així, tota l'eufòria, tota la rauxa generada a les consultes i l'aprofitament d'aquesta per a la proliferació de nouvingudes opcions independentistes, servirà, dissortadament, per dividir el vot sobiranista i afeblir la seua força a les institucions catalanes. Un afebliment que frustraria les aspiracions de milers de ciutadans i ciutadanes que han votat ja a favor de la independència de Catalunya, que veurien espanyada la possibilitat de la convocatòria del REFERENDUM a mans de forces no sobiranistes, que sense cap mena de dubtes, aprofitarien la debilitat parlamentària de l'independentisme per arribar a acords que, previsiblement, anirien en el sentit contrari: oposar-se a la convocatòria de cap referèndum.
Ho mires com ho mires, l'única possibilitat que hi ha perquè les consultes que s'han fet a moltes poblacions del Principat esdevinguen REFERENDUM és, que la força independentista siga majoritària en escons. O tan poderosa, que condicione i determine la governació de Catalunya. I en eixe cas, no sembla raonable, que la millor opció per enfortir l'independentisme siga dividir el vot.
Personalment pense que el vot més clar, eficaç i solvent és Esquerra. Fins i tot plantejant-ho com unes primàries. Perquè, si al remat, tota l'eufòria, tota la rauxa generada en el procés de les consultes acaba generant menys diputats i diputades independentistes al Parlament de Catalunya, no només no avançarem, sinó que, fins i tot, recularem. I molt. No crec que el moment històric que vivim siga l'escaient per anar desfullant margarides. Si els actuals 21 diputats i diputades – els d'Esquerra, no hi ha més- acaben essent-ne, posem per cas 18, Esquerra perdrà 3 diputats....què perdrà Catalunya?

Parafrasejant aquella dita de l'estimat Jordi Carbonell diré: “Que la rauxa no us faça traïdors”

Bon Any

Agustí Cerdà — Thu, 31 Dec 2009 15:04:54 +0100

BON ANY

En aquestes dates, sembla que tot empenta a fer un article de circumstàncies; d'aquells de bons desitjos o propòsits per l'any vinent. I no seré jo qui trenque la tradició. Més enllà de desitjar-vos un bon any, també demanaria, que tots els esforços fets durant els darrers anys, no foren inútils i es quedaren en un no res; que tots els efectes benèfics que ha tingut l'onada de consultes populars per la independència -el desvetllament de consciències,que ha permés a molta gent percebre com a real la possibilitat d'un estat català; la clarificació dels posicionaments respecte a les consultes de cadascun dels partits polítics, la necessària tensió democràtica amb l'Estat espanyol, la possibilitat d'incorporar els nouvingut a la construcció d'un marc polític diferent de l'espanyol...- no queden en uns vistosos focs d'artifici, en un motiu més per a la frustració col·lectiva, en un argument més per la desesperança, i ben al contrari, siguen el preludi d'una majoria independentista al Parlament, capaç de convocar EL REFERÈNDUM.

I tot això no se'n anirà en orri si comencem a pensar com i qui gestionarà l'èxit de les consultes; si som capaços d'aixecar el cap i mirar el dia després de la darrera consulta. Imagineu-vos que les consultes s'han acabat, que l'eufòria del moment de respirar llibertat s'ha desfermat i que només al cap d'uns mesos, hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. Que fareu? Votar las partits que s'han manifestat contraris a les consultes? O votareu als que han mantingut l'ambigüitat i la tebiesa calculada durant 23 anys, i que al remat s'acaba convertint en un “ara no toca”, o en un “nosaltres volem, però la situació encara no està prou madura”? O no votareu, i deixareu que siguen els altres, els que no han anat a votar a les consultes, els que determinen les majories al Parlament? O confiareu totes les esperances manifestades a les consultes a possibles noves opcions polítiques que tenen les mateixes probabilitats d'entrar al Parlament que va tindre el PI?

No cal que siga en el moment d'empassar-se els grans de raïm. No cal. Però si que ens cal començar a pensar el dia de després. com convertir els propòsits, consultes, esperances i desitjos en realitats.

Salut i bon any

ELOGI DE LA POLÍTICA

Agustí Cerdà — Thu, 17 Dec 2009 14:22:38 +0100

Fa no massa temps em va tocar representar Esquerra Republicana en una taula redona organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de València sobre la Justícia Universal, arran de la retallada de l'aplicació d'aquesta perpetrada pel PSOE i pel PP. Vaig intentar explicar que, des de les primeres proclames contra les monarquies absolutistes fins a la recent Conferència de Copenhagen, el procés d'assumpció d'aquests drets en les legislacions estatals d'arreu sempre havia patit l'oposició conservadora/reaccionària. En el passat i ara, incloent-hi també, el dret al Sufragi Universal, a la participació universal -de totes les persones- en els afers polítics. Sense anar més lluny, a l'Estat espanyol, a males penes té 30 anys a aquest dret, a excepció feta del període republicà, i sense estalviar-se 40 anys de dictadura, açò és, de política feta sense la possibilitat de la ciutadania a participar en els afers polítics.

De facto, el poder polític és l'únic poder al qual podem accedir-hi la ciutadania. La resta de poders( econòmic, eclesiàstic, mediàtic o militar) són ocupats per minories selectes que ningú ha elegit, però que, tot i això, condicionen i determinen la vida política, és a dir, la de tots, la pública.

Per “Política” el diccionari de l'IEC entén :”Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. Persona que s’ocupa dels afers públics. I defineix “públic” com: “ Relatiu a la nació, a la comunitat /De què pot fer ús tothom”; i per “civil” diu: “Relatiu o pertanyent al conjunt de tots els ciutadans, a la seva organització, als seus afers interiors. Relatiu o pertanyent als ciutadans en llurs relacions amb llurs conciutadans”. “Polític, Públic o civil” són tres paraules que fan referència als afers de la col·lectivitat, als afers de tothom, contraposats òbviament als afers que són individuals i/o relatius a una minoria selecta, bé econòmica o mediàtica, bé eclesiàstica o militar. No és sinó una barroera manipulació (esbombada diàriament pel poder mediàtic – que no respon a la opinió pública -la de tots- sinó a l'opinió i els interessos, dels que exerceixen el poder econòmic, eclesiàstic o militar) la contraposició entre “partits polítics” i “societat civil”: els partits polítics no són altra cosa que una de les formes d'organització de la societat civil.

La degradació de la política, de la cosa pública, no és sinó la degradació, d'allò públic, allò polític, de les qüestions i afers on tothom té dret (després de molts any de ser-nos negat) a participar. I per contra l'exaltació d'allò individual: les meues targetes, ma casa, la meua tele, el meu sofà, el cotxe,el meu cos, el meu taitxí, el meu “txitxí”......
I a l'escalfor d'aquest ambient de “meumeuisme” i de la no-participació en els afers de tothom, en els afers públics, polítics, surten com a bolets gurus i messies més o menys mediàtics, populistes i demagogs que propugnen màgiques solucions per a tot plegat, anunciant la mort de la política i abonant el terreny per a l'aclamació/proclamació popular d'un líder fort, que pose ordre i ho arregle tot; que acabe d'una vegada per totes amb aquest desori i ens faça anar a tots i totes rectes com un fil.
Potser quan es diu que tots els polítics són igual o que la política és una......, el que es voldria es que desaparegueren els partits i els polítics i se'n feren càrrec de la “cosa pública” la gent que ja ha demostrat que val: els que han construït grans imperis mediàtics, com Berlusconi; o financers com Botín; o els que han demostrat reconegudes destreses militars com Pinochet o aquells que en saben, i molt, del recte camí que porta al cel, com Bin Laden o Rouco Varela. Així, si més no, ens evitarien la feixuga molèstia d'anar a votar. I la de pensar. Que cansa.
Potser ara m'ha quedat més clara que mai la intenció que Franco tenia quan deia: “Haga como yo: No se meta en política.”

Dedicat a totes les persones, dones i homes que sacrifiquen molt de temps de la seua vida per, des de la política i les organitzacions, construir un món millor. Salut

Ora pro Nobis

Agustí Cerdà — Fri, 20 Nov 2009 13:19:22 +0100

El dial 11 de novembre, dia en què va fer 91 anys de la signatura de l’armistici d’aquella brutalitat batejada com a Gran Guerra, vam veure el senyor Camino -portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola- en prime time, fustigant les masses i amenaçant amb el ditet en alt -a l’estil sant Vicent- els governants que s’atrevisquen a desafiar les seues ordres.
Va ser com un flash però no forward sinó rewind. Era com veure aquells capellans que arengaven els exèrcits als camps fortificats de Verdun, Isonzo o Gal•lípoli durant la Gran Guerra. Era com veure els capellans beneint els canons de Franco abans d’escopir el foc que mataria la democràcia al nostre país. Era com veure els inquisidors del segle XVIII perseguint il•lustrats, o els de l’Edat mitjana torturant i matant bruixes i heretges sense descans, o aquells cristians del segle IV que van torturar i assassinar Hipàtia...
Aquests senyors de la sotana negra que alcen el ditet i amenacen amb excomunions, caigudes en els pecats i no sé quantes amenaces més, no ens han de fer perdre de vista que el somriure que provoquen ara i ací, es pot convertir en pànic si en comptes d’alçar el dit alcen les pistoles o els decrets governamentals, com han fet al llarg de la història.
Van contra el dret de les dones a decidir. Van contra la llibertat i el progrés. Són un veritable perill per a la consecució dels drets humans. Només un apunt que ens sembla especialment repugnant: el mes passat, l’arquebisbe Silvano Tomasi, representant de la Santa Seu davant l’ONU, va dir que els capellans pederastes (ja no poden amagar que violen xiquets) s’han d’anomenar “efebòfils” perquè la majoria dels qui cometen aquests delictes se senten atrets sexualment per joves d’entre 11 i 17 anys, no per xiquets de 5 o 7 anys.
A més de malaltisses inclinacions respecte de voler decidir la vida de tothom; pot ser que l’interés perquè les dones tinguen xiquets -encara que siguen producte de violacions o de famílies desestructurades, de pares borratxos, etc.- candidats privilegiats als orfanats, siga per assegurar-se reserves d’efebos?
No ho sabem, però entre això i les reiterades crides a la santíssima unitat espanyola, al boicot contra els productes i empreses catalanes (el darrer conegut del 5-9-09) –Mercadona inclosa perquè, ells més que nosaltres, saben de l’existència d’allò que diuen que no existeix i que es diu Països Catalans- ens recorden aquella cançó –en castellà- de “la asamblea de majaras”. Ei! Que conste: sense acritud, que església ve del grec ecclesia que vol dir assemblea. És a dir, quatre que es reuneixen i acorden alguna cosa; per exemple que en comptes de dir-se pederastes es diran efebòfils.

DIGUEU-LI “PAÍS VALENCIÀ”

Agustí Cerdà — Wed, 30 Sep 2009 21:34:19 +0200

El dilluns passat, en el marc d'una reunió -que ara no ve al cas- se'ns invitava a la celebració del Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament. Cap problema. Una celebració digna de celebrar. I oportuna, atés que, tal com s'ha enfocat el debat arran de la Llei per L'AMPLIACIÓ DELS SUPÒSITS PEL QUALS LES DONES PODEN INTERROMPRE EL SEU EMBARÀS, va semblant com si el debat fos ara la introducció d'un nou dret – el dret de les dones a interrompre voluntàriament el seu embaràs- quan en realitat, aquest dret es va incorporar fa ja alguns anys a l'ordenament jurídic estatal; el que ara està en discussió és l'ampliació dels supòsits, o dit d'una altra manera, si es deixa de restringir o no el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, si donat el cas d'un embaràs no desitjat – amb tota la tragèdia que això suposa- a sobre s'ha de penalitzar amb presó a una dona que pren aquesta dura decisió.

El comentari que vaig fer és que seria convenient, als debats, tertúlies o safaretjos parlar no parlar “d'avortament” sinó d'interrupció voluntària de l'embaràs”. Algú –val a dir que benintencionadament- , em va replicar que això era un “eufemisme”. I no li mancava raó. Però “eufemisme” és una paraula connotada negativament, que és interpretada per l’oient com a sinònim “d’aigualiment” , “rebaixa de plantejaments” o “descafeïnament”. “Eufemisme” segons el diccionari de l’IEC vol dir: mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent”. I eixes són justament les connotacions del mot “avortament”: duresa, , inconveniència i desplaència. Més encara; “Avortament” és un dels efectes de l’aplicació d’un dret –el dret de les dones ha decidir sobre el seu propi cos- un dret molt més ampli en el seu abast que la reducció intencionada d’aquest dret que es fa des dels sectors conservadors, que connoten negativament i amb expressions com “debat sobre l’avortament” el veritable debat sobre “el dret de les dones a decidir sobre el seu cos”. No té sentit que em plena batalla ideològica – i aquesta ho és- l’esquerra utilitze l’instrumental conceptual de la dreta. El mot “avortament evoca imatges de sang, quiròfans , dolor... i a partir d’eixa evocació els és molt fàcil fer-ne un grau més i etzibar-nos, en tertúlies, debats o safaretjos la pregunta : Tu veus bé que es maten xiquets? I així, han escamotejat d’entrada el centre del debat, que no és altre que determinar qui té dret a prendre la decisió d’interrompre un embaràs quan no és desitjat, el clero o les dones ? Les mateixes persones que contestarien negativament a la pregunta trobes bé que es maten xiquets? També contestarien que NO si la pregunta és “ Ets partidari de tancar a la presó a les dones per decidir lliurement sobre el seu propi cos ?
Sé que no descobrisc la sopa d’all si dic que les paraules no són neutrals, però si no ho són, per què utilitzem les paraules, els conceptes dels adversaris ? No es tracta d’eufemismes o no, sinó d’emprar aquelles paraules que ens són útils per explicar la nostra visió ideològica de la realitat. Si fos una qüestió “d’eufemisme” l’esquerra ideològica no empraria el mot “emprenedor”- que evoca coratge, emoció, risc d’aventura, iniciativa... – en compte d'utilitzar el mot “empresari” que fins i tot pot ser qualificat d’eufemisme respecte del mot “patró” que té unes connotació diferents a les “d’emprenedor”. I si a més, es deixa de parlar de “treballadors i/o assalariats” i es parla de “consumidors i/o usuaris” es fàcil entendre com alguns neocons n’han fet un gra més i parlen del final de la Història en tant que final de la lluita de classes. I és obvi, la classes “emprenedora” i la classe “consumidora”, fins i tot admetent l’existència d’aquestes dues classes, en cap cas, són antitètiques, no s'oposen entre sí; ans al contrari, fins i tot es podria percebre una certa complementarietat.
Ens són útil els eufemisme “dret a decidir” respecte a “independència” ? I “independència“ no és una expressió més afortunada que la castiza expressió “separatismo”? Doncs no són, per tant, els eufemismes el que hem de bandejar, sinó que, per afrontar batalles ideològiques, hem d’emprar conceptes que posen en valor els nostres valors i no aquelles que utilitza l’adversari ideològic. O és que algú aniria a la guerra amb fusells que disparen bales que només fabrica l’enemic ? A les batalles ideològiques, les bales són les paraules.
És pràcticament impossible vèncer ideològicament l’onada neocon si allò que acceptem com a paraules neutrals o de sentit comú són justament aquelles que empren els neocons per impregnar la societat dels seus reaccionaris valors.
I després de tota aquesta parrafada, cal que explique per què no se li ha de dir “Comunitat” al País Valencià ?

La Beata Xus

Agustí Cerdà — Thu, 10 Sep 2009 19:19:33 +0200

Fa alguns dies va aparèixer publicat a un rotatiu independent del matí ( que del matí ho és; d'independent, com tots) a la seua edició de Catalunya, una notícia abastament amplificada per d'altres mitjans de comunicació, sobre la prostitució al mercat de la Boqueria de Barcelona. Més enllà o més ençà del debat sobre la legalització o no de la prostitució, no deixen de resultar-me curiosos alguns aspectes de la notícia: Per què el mercat de la Boqueria? A València, o a Madrid, on té la redacció central l'esmentat diari, hi ha carrers on la prostitució s'exerceix en les mateixes condicions que els de la Boqueria de Barcelona. Com a poc crida l'atenció que aquest periòdic haja triat Barcelona per exemplificar un fenomen que té, corregit i augmentat, a escassos 200 metres de la seua redacció central. Com no deixa de ser curiós, que es provoque un tema de debat, quan els debats vius al carrer giren al voltant de la crisi, el referèndum d'Arenys de Munt o la sentència del TC. No deixa de semblar una cortina de fum. Molt més quan, unes pàgines després d'aquest article, et trobes amb mitja dotzena de pàgines d'anuncis de prostitució, per a tots els gustos, colors i butxaques. Ben mirat ha de ser que, per al “independiente de la mañana” és escandalós el sarau de la Boqueria – que ho és- però no ho són els notables ingressos que aquesta lamentable publicitat genera amb la pràctica totalitat de mitjans de comunicació escrits. Ve a ser allò de la moral de la beata Xus: que es tapava la cara i ensenyava el parrús.
Em fa l'efecte que aquest raser ha de ser cosa de beats. Perquè l'altre beat, el beat Camps, fa, si fa no fa el mateix. S'ompli la boca, ell i els seus adeptes acòlits, de com s'estimen la “Comodidad”; s'atorguen el dubtós títol de ser els més súper-mega-plus de la valencianitat; venen sense vergonya ni pudor que tot ho fan pel bé dels valencians... I a l'hora de la veritat, quan toca comptar faves, més enllà de l'aclaparador auto-bombo, el País Valencià, que tenen la responsabilitat de governar, és l'últim en tots els barems que indiquen la qualitat de vida de la ciutadania: els últims en sanitat, els últims en educació, en atenció a la gent gran, a les persones d'autonomia restringida.... i els últims en finançament. El beat Camps s'assembla més – com diu en bon company i amic- a un balafiador regidor de festes, preocupat per entretindre al personal amb “eventos” i celebracions, que al president seriós i responsable que els valencians ens mereixem. Potser confiava, que de la negociació del finançament del govern de Catalunya, en trauria algun profit sense fer cap esforç, aprofitant-se'n, com és costum en la dreta, del treball d'altres. I potser, de retruc, alguna cosa ens toque, però ni de lluny un model de finançament just i adequat a les necessitats de la ciutadania d'aquest país. Tot i estar per baix de la mitjana estatal en renda per càpita -fet que implicaria, atenent als criteris de “solidaritat, ser una comunitat receptora de fons- aportem, anualment !!! 5.600 milions d'euros més dels que rebem, quan justament,en base als criteris de solidaritat, hauríem de rebre 7.600 milions d'euros, només per equiparar-nos a la mitjana estatal.
Cap esforç per part del govern Camps per resoldre aquesta situació, que repercuteix en tots els sectors socials valencians pel sol fet de viure al país i independentment de la llengua que parlen o de l'adscripció nacional que professen. No és, com alguns volem fer entendre, un “problema de nacionalistes”. És un problema de valencians; el patim pel fet de ser-ho. I és un privilegi d'espanyolistes antivalencians, més interessats en la unitat d'Espanya que en el benestar dels valencians.
Ara, Camps ens vendrà que la culpa la té Zapatero, que li ho ha donat tot als catalans. I no li falta raó: la culpa la té Zapatero, com abans la va tindre Aznar, o Felipe Gonzalez o Suárez.. La qüestió no és si Cànovas o Sagasta governa Espanya, la qüestió és assumir que tant amb Cànovas com amb Sagasta, l'Estat espanyol és una llosa pels valencians. Els interessos d'Espanya i els dels valencians són divergents i incompatibles, la qual cosa fa impossible ser els més súper-mega-plus de la valencianitat i alhora actuar a les ordres del interessos d'allà. Això és la moral de la beata Xus.

Però alguns dels acòlits de Camps encara han anat més lluny i s'han atrevit a dir que tornaran a proposar una nova reforma de l'estatut valencià perquè aquest tinga un model de finançament millor que el que té Catalunya. Val a dir que els seus amos de Madrid no els ho deixaran fer. Ni al PSOE ni al PP. Però és que, a més a més, ho hagueren pogut fer ja fa temps: tot el temps que fa de la reforma de l'estatut valencià, quan Esquerra Republicana, entre d'altres, va aportar esmenes al text aprovat a les Corts Valencianes pel PSOE i el PP que establien per al País Valencià un finançament bastant més favorable als valencians que l'actual model de finançament de Catalunya. I el votaren en contra. Tots dos. Tant el PSOE com el PP votaren que NO. I li digueren que no a un sistema que, al cap i a la fi, ja tenen bascos i navarresos, i que a hores d'ara sembla més adequat per superar la crisi econòmica i sostenir els costos socials que se'n deriven. Això és per mi estimar-se el país: treballar perquè el conjunt de la ciutadania visca amb majors quotes de benestar i de riquesa, de civisme i solidaritat. I no em sembla demostrar valencianitat les soflames populistes que, a l'hora de la veritat, només són cortines de fum per seguir fent el que sempre han fet i millor sap fer la dreta d'aquest país: furtar. Furtar-nos. Els euros i el futur.

LA FAMÍLIA

Agustí Cerdà — Wed, 05 Aug 2009 15:43:31 +0200

En destapar-se els afers de corrupció a Marbella, no deixava de cridar l'atenció, quan entrevistaven els ciutadans i ciutadanes d'aquesta localitat, la complicitat amb la que molts d'ells justificaven un règim local de corrupció i caciquisme. Molts d'ells es confessaven directament beneficiats per la mà que administrava els recursos públics com si d'un pressupost familiar es tractara. I per això els votaven. I ho justificaven argumentant que, al cap i a la fi, tots feien igual. Tots els polítics són igual és una consigna que repeteix infatigablement la dreta per amparar el saqueig sistemàtic dels diferents eraris públics que puga administrar. Curiosament aquest argument el repeteix, acríticament, una certa esquerra “guai”.

Un govern parafeixista, on els jutges dicten sentències al gust dels imputats, on l'amiguisme i “l'enxufisme” és la pauta normal, on la llei no afecta als governants i els amics, coneguts i saludats dels governats però és aplicada amb rigor i severitat a la resta de la ciutadania, on impera

el “pelotazo” o l'especulació desmesurada... no és possible de mantindre sense la col·laboració, interessada, d'una part important de la població que n'obté beneficis de la seua adhesió incondicional al règim.

Dinou sentències judicials que obliguen a la Generalitat Valenciana a acceptar l'homologació de títols de coneixement del català com a vàlid per al sistema educatiu i funcionarial valencià, són imcomplertes en totes les convocatòries d'oposicions al País Valencià. Condemnes per delictes urbanístics que no s'executen, Llei de la dependència que no s'aplica, manteniment amb diners públics d'universitats privades i catòliques....

“El president de la Diputació (posem per cas, de Castelló) m'ha col·locat el nebot” justifica l'agraïment que se li ha de tindre al senyor que té el poder de posar i llevar al dictat del seu gust i plaer, al marge de l'estat de dret i l'imperi de la llei.

Això és en el que s'ha convertit la “Comunidad”: coto de lladres i cacics (que ja posats, el nom adient hagués estat, més que la “Comunitat”, la “família”, la de Vito Corleone)

El sobreseïment de la part valenciana del “cas Gürtel” és clar i ras, un escàndol, una estafa, una befa a l'estat de dret, a la separació de poders, a la democràcia. I no em dona la gana dir allò tan pulcre i educat de “ respetamos la decisión judicial”. Com en els temps de Franco, “Qui té padrins, es casa” i la justícia i la llei és per als pobres i desafectes amb el règim; i els privilegis i el tracte de favor per als que ostenten, amb la col·laboració dels col·laboracionistes, el poder de llevar i posar amb total impunitat.

Tenen, a més a més, la propera campanya electoral feta: Camps serà canonitzat com a màrtir per l'arquebisbe de torn (que per a això els paguen i els munten visites multimilionàries a la capital de “la família” -abans Comunitat-) i plorarà i explicarà que “la família” no tindrà un bon finançament perquè “els catalans s'ho han emportat tot”. I els i les corruptes i llepons de col·laboracionistes aplaudiran amb orgiàstic entusiasme mentre voleien frenètics la Reial Senyera Coronada. De plàstic.

I el PSOE ? Ni està, ni se l'espera. Pensar que poden ser alternativa al “regim” de “la família” és un acte de fe. O de desesperació. “Són el mal menor”. Potser “el mal menor” és a hores d'ara l'entrebanc més important per a un canvi profund al País Valencià.

Ara, ,més que mai, l'independentisme és la garantia d'un País Valencià democràtic, antitètic al règim dels cacics, de la “família”. No ha donat resulta tot allò de “guardar les formes”, ni allò altre dels eufemismes, la prudència i la moderació a veure si els més tebis s'apunten. Els demòcrates, els que volem enterrat per sempre els govern de favors, corrupteles, amiguismes i prebendes en som més que ells. I si ens posem, podem. I si no ens posem, acabarem convertint-se, sense benefici, en col·laboradors passius dels designis i mandats de la “família”. Nosaltres som “País”, no família. Som-hi, doncs.