He seguit, amb més o menys interés, les notícies derivades de la presentació d'en Laporta a la vida política, i les reaccions que aquesta ha generat. D'entrada no em compte entre els que creuen que això és, a priori, una mala notícia, tot i que un personatge sense organització, acaba esdevenint, sempre, l'organització d'un personatge. I vulgues que no, eixa flaire berlusconiana no m'acaba de fer el pes.

Tampoc crec que siga una mala notícia, la hipotètica proliferació de candidatures independentistes a les eleccions al Parlament de Catalunya, al novembre d'enguany. Tant de bo, tots els partits que hi concorregueren foren independentistes: el debat i les propostes polítiques es centrarien -amb normalitat i sense distorsions- en el model de societat que cadascuna de les organitzacions propugnara (l'administració territorial, la política d'impostos, el paper de la religió al segle XXI i la seua relació amb l'administració, el model educatiu o sanitari, la gestió dels recursos naturals i les infraestructures, el dret a l'avortament o a l'eutanàsia, la política exterior i d'aliances internacionals, la gestió de la crisi.....) Al cap i a la fi -i ampre l'expressió del company i amic Joan Tardà- “ser independentista és una situació temporal, passatgera. Hom deixa de ser-ho quan és independent.” És a dir, normal, i no empra esforços en guanyar una situació de normalitat política, sinó en governar una societat amb les pautes que la societat, democràticament, determine. Desconec les propostes -excepció feta d'Esquerra Republicana, que té discurs i propostes per tots i cadascun dels temes esmentats- que tenen la resta d'opcions que es reclamen independentistes. I no per una volguda ignorància, sinó per la inexistència de discurs, de proposta, de model. No obstant, pacient com sóc, esperaré impacientment totes aquestes propostes, que no només parlen de la necessitat d'un poble de recuperar les brides del seu destí, sinó que, a més a més, en parlen de com fer-ho i de què fer amb aquestes brides un cop aconseguides. Perquè, cas contrari, començaria a semblar-me tot una petita enganyifa: una mena de joc d'artificis on es fa sonar la campana de la llibertat per després no saber que fer amb ella.

I no obstant, seguisc pensant, que la proliferació d'opcions independentistes, no és, d'entrada, una mala notícia; en el ben entès, es clar, que el percentatge de vot que representa Esquerra al Parlament de Catalunya (un 15%) s'amplie. I als 21 diputats i diputades d'Esquerra se li sumen 48 diputats i diputades més, que en farien un total de 69 -bon número- que donarien la majoria absoluta, al parlament, i la possibilitat d'un govern que proclamara unilateralment la independència o convocara un referèndum a tot el territori autònom, que no nacional. Més encara. Ja aniria bé si l'actual 15% de vots independentistes s'ampliara a un 20-25% de vot, de representació parlamentària; si s'aconseguira entre diverses opcions, augmentar el nombre de diputats i diputades independentistes. Perquè si no és així, tota l'eufòria, tota la rauxa generada a les consultes i l'aprofitament d'aquesta per a la proliferació de nouvingudes opcions independentistes, servirà, dissortadament, per dividir el vot sobiranista i afeblir la seua força a les institucions catalanes. Un afebliment que frustraria les aspiracions de milers de ciutadans i ciutadanes que han votat ja a favor de la independència de Catalunya,  que veurien espanyada la possibilitat de la convocatòria del REFERENDUM a mans de forces no sobiranistes, que sense cap mena de dubtes, aprofitarien la debilitat parlamentària de l'independentisme per arribar a acords que, previsiblement, anirien en el sentit contrari: oposar-se a la convocatòria de cap referèndum.
Ho mires com ho mires,  l'única possibilitat que hi ha perquè les consultes que s'han fet a moltes poblacions del Principat esdevinguen REFERENDUM és, que la força independentista siga majoritària en escons. O tan poderosa, que condicione i determine la governació de Catalunya. I en eixe cas, no sembla raonable, que la millor opció per enfortir l'independentisme siga dividir el vot.
Personalment pense que el vot més clar, eficaç i solvent és Esquerra. Fins i tot plantejant-ho com unes primàries. Perquè, si al remat, tota l'eufòria, tota la rauxa generada en el procés de les consultes acaba generant menys diputats i diputades independentistes al Parlament de Catalunya, no només no avançarem, sinó que, fins i tot, recularem. I molt. No crec que el moment històric que vivim siga l'escaient per anar desfullant margarides. Si els actuals 21 diputats i diputades – els d'Esquerra, no hi ha més- acaben essent-ne, posem per cas 18, Esquerra perdrà 3 diputats....què perdrà Catalunya?

Parafrasejant aquella dita de l'estimat Jordi Carbonell diré: “Que la rauxa no us faça traïdors”