Sindica

cap

El bloc

La Lupa

La Lupa

El dissabte 15, després d'una més que interessant reunió de la Permanent d'ERPV, vaig anar cap a la Costera, a Canals primer i a Xàtiva després, per unir-me a la manifestació contra el macroabocador de Llanera. Més d'un miler de persones, de les poblacions de la Costera i de la Canal de Navarrés – que tot i parlar castellà també són del País – ens manifestàrem, pacíficament i sorollosa, pels carrers de la capital de la comarca. I als veterans lluitadors s'unien els joves de la Costera, tornant a enlairar velles banderes com si foren noves.
I d'allà, cap a Massalfassar. Sempre, per una raó o una altra, m'havia deixat d'anar al Cant al Ras: un “tinglado” que organitza des de fa 14 anys la Colla de Dimonis d'aquesta població de l'Horta Nord. I al voltant de l'Infern (el bar de la Colla que, com toca, està paret mitgera amb l'església) s'aplegava la gent, asseguda a taula per sopar i escoltar cantants i grups d'Altea o de Lluçà, de Mallorca o de Natzaret. I fins a les dues llargues de la matinada vam compartir menjar, beure i bona música amb la gent que omplia a vessar els carrers pròxims a l'Infern i a l'entaulat.
A l'endemà diumenge, s'aplegàrem a la Trobada de les Escoles Valencianes de València que enguany es feia al voltant de l'Institut Ferrer i Guàrdia de Benimaclet. Una milionada de gent circulava per allà, entre les músiques, les disfresses i les paradetes de tota mena. Pares, mares, xiquets i xiquetes omplien el Carrer de la Guàrdia Civil (el carrer no té la culpa) de festa i alegria. I tot açò en un cap de setmana!!!!. Però és que el cap de setmana anterior participàrem en l'acte pel Reconeixement Europeu de l'Arc Mediterrani, on les principals organitzacions empresarials i sindicals del País Valencià, Andorra, Catalunya (Nord i Sud) i les Illes Balears reclamaven la necessitat de coordinació d'aquests territoris i la manca d'inversions de l'Estat espanyol en infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries que, sumades a l'espoli fiscal que compartim, seguen arran qualsevol possibilitat raonable de sortir de la crisi. I el dissabte cap a Figueres, a l'Em-barracat, per gaudir amb les Joventuts d'Esquerra d'un bon i ben organitzat sopar, i la victòria del Barça davant el Sevilla.
I si escric tot açò no és per fer una mena de diari de campanya; No. Ho faig a la contra. Contra tots aquells que diuen que no val la pena, que el País és una ..., que no hi ha res a fer, que tot està perdut. Ho faig contra els apologetes del desànim, contra els propagandistes de la desil·lusió, contra els propagadors del pessimisme i la derrota; contra els difusors del no fer res i estar queixant-se contínuament, contra els aspersors de la desgana i el desencant. No se'ls escolteu. No en traurem res de la remugada;  i, ben pensat, només són fugides d’estudi i excuses de mal pagador. El país funciona. I funciona bé; amb l'energia d'anar a contra-corrent; amb tota la normalitat que permet el funcionar al marge de l'oficialitat. Només ens queda la política. I ho dic, assumint la part alíquota que em/ens toca. Ens manca la lupa que focalitze tots aquestos  rajos de llum en un punt i creme i faça forat. És l'assignatura pendent. I no la farem des del sofà de casa, ni des de l'immobilisme de pensar que nosaltres (i hi ha tants nosaltres com bolets) tenim en exclusiva la raó; ni des del renec i la rancúnia.
I mentrestant hi haurà la presentació del llibre d'Enric Tàrrega al Casal Jaume I de la Malva-rosa (i les que seguiran), i l'Aplec d'Esquerra a Alboraia, i la manifestació de Xúquer Viu a Sueca, i més trobades d'Escola Valenciana i 600.000 signatures per la TV3  al País Valencià i el Cabanyal...i tots aquests plausibles esforços i encomiables forçades, tots aquestos rajos de llum, seran una agradable escalforeta sense la lupa.



comentaris

comentari
Francesc (València) 21.05.2010 | 15.35 h
Sí senyor, "només ens queda la política". I la política la fan les persones- amb idees a soles no rutlla- que per descomptat s'equivoquen i rectifiquen i aprenen i ho intenten. Com que la cosa va de física -amb el símil de la lupa- em ve al cap allò de la llei de la conservació de l'energia (ha, ha):la quantitat total d'energia es manté constant, l'energia pot canviar de forma però no pot ser creada ni destruïda. Focalitzem-la

comentari
Josep (Benaguasil -Camp de Túria-) 21.05.2010 | 17.35 h
Diumenge passat anàrem tota la família a Gàtova, a la Trobada d'escoles en valencia del Camp de Túria. Ens hi aplegarem sis mil persones a un poblet castellanoparlant de tan sols 400 habitants. Jo hi veig il·lusió en la gent per canviar la situació i també cansament i desencís per la situació actual que travessa el país, fins i tot entre alguns coneguts que fins ara restaven complaguts. Però el que reclama el votant d'esquerra nacional és unitat. Unitat d'acció de l'esquerra del país, del nacionalisme i del federalisme per donar un tomb a l'anguniosa i vergonyosa situació que patim els valencians. És la conclusió que he tret després d'escoltar i participar un diverses converses; alguns articles apareguts al diaris digitals també ho demanen.

comentari
Benjamí (Alginet) 22.05.2010 | 00.43 h
Ben dit, mà a l'obra!!!!

comentari
Francesc Cardús i Ros (Terrassa) 25.05.2010 | 10.24 h
Males comparacions Hi ha qui fa la comparació entre la independència política dels catalans i l'emancipació dels fills respecte als pares o un divorci matrimonial. No són bones comparacions. Per comparar Espanya amb uns pares, hauríem de parlar d'uns pares il·legítims, pedòfils i maltractadors, tot alhora. I per considerar Catalunya com un jove adolescent cal menystenir-ne l'origen, de fa més de mil anys, i el desenvolupament d'una cultura i d'una història complexes. Espanya i Catalunya tampoc no han estat mai ni parella estable ni amants esporàdics, si no és que el setge de Barcelona del 1714 es vol veure com un convit de noces i l'incendi i destrucció de Xàtiva el 1707, per ordres del Borbó Felip V, com el primer petó. L'independentisme català pot tenir motivacions pràctiques, que hi són, o conjunturals, que també, però hi ha un altre independentisme, el de sempre, que ve de lluny, el que si cal va contra corrent, que el trobem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que n'ha fet possible el creixement actual i que aguantarà si van mal dades. (Bustia de l'Avui 25-5-2010)

comenta