Sindica

cap

El bloc

Falles sense tortura

Falles sense tortura

LA TORTURA I LA MORT NO PODEN SER UNA FESTA.

Quan Toni Infante em va oferir la possibilitat d'escriure aquest article, vaig pensar : “ redéu, amb la feina que tinc, ara m'he d'entrentindre amb un article sobre els bous... no hi haurà coses més importants que el maltractament als animals? Quotidianament et trobes amb el patiment humà, amb les situacions d'injustícia que aquest sistema va generant, amb els exclosos dels privilegis de viure en el primer món, amb la humiliació de viure sota la prepotència d'un Estat que no és el teu...i tot açò et fa pensar, que en el ranking de prioritats, la lluita contra la tortura animal no pot ocupar els llocs de capçalera. Un error, perquè la ràbia contra les injustícies i els privilegis emana dels mateixos valors que la indignació que genera l'abús contra els animals: la repugnància que ens genera el dolor i la necessitat ètica de mitigar-lo.

Dies després, llegint el llibre “ Converses amb mi mateix” de Nelson Mandela, aquest gegant de la Història deia açò en una carta a la Winnie: “ Meditar regularment, posem uns quinze minuts al dia abans d'anar a dormir, pot ser molt útil en aquest sentit. Al començament pot resultar difícil incidir en algun aspecte de la teua vida, però el desè intent podria comportar-te una enorme recompensa. No oblides mai que un sant és un pecador que continua esforçant-se”. I li vaig fer cas. Detindre'ns a pensar, a reflexionar uns minuts al dia...potser viure a València té això...rebem tantes bastonades diàries que, al remat, fa com una crosta en la sensibilitat. T'acostumes a viure sota la durícia feta a còpia de cops i cops, tots al mateix lloc, que allò que t'immunitza, que et fa no desesperar i plegar, a l'hora, t'insensibilitza davant de fets o qüestions que haurien de ser vitals, cabdals en l'esdeveniment quotidià, en els fonaments dels valors que farceixen la nostra actuació vital i política, individual i col·lectiva. I si reflexionar sobre el maltractament animal, com em proposen, ens fa llevar-nos la crosta d'insensibilitat, no puc estar més que agraït per la invitació.

Faig, doncs, “rewind “(<<< ) en la memòria i la situe el dia que es va fer pública la notícia: una Iniciativa Legislativa Popular presentada davant el Parlament de Catalunya podia acabar prohibit les “corrides” al Principat. Ja havien estat prohibides, fa uns anys, a les Illes Canàries però això no seria un atenuant a l'hora d'esperar la reacció. “A Madrid i les espanyes es posaran com una moto”-vaig pensar- com , de fet, així va ser.
L'amic Joan Tardà, del dia en què, finalment i feliç, es van prohibir les “corrides, em comentava que la tensió es tallava, que fins i tot es podia palpar l'ira en les comissions del Congreso; com si els hi haguérem arrencat un queixal de l'ànima, com si els haguérem amputat una part indispensable del seu ser. La premsa espanyola d'ací i d'allà se'n va fer ressò i tota la caspa espanyolera va aparèixer bramant pels descosits. “ Què bramen ells” -vaig pensar- parafrasejant Unamuno i els demés; només pel gust de sentir la brama, ja valia la pena. I segueix pensant-ho, però també és cert, que reduir la qüestió a aquest punt és simplificar els perquès, que van més enllà de la trifurca nacionalitària: passa sovint en la vida com en la política, que, quan mires de prop, per saber on xafes, et perds la visió de l'horitzó: i a l'inrevés; quan mires només l'horitzó, acabes xafant algun bassal. I no obstant no és menor per mi la reacció de la “reacción”: no puc deixar de veure que, en la mateixa bandera que abans hi havia un “aguilucho” ara hi ha un bou. L'espanyolisme abassegador de l'època de Franco, (entés com la supremacia de tot allò espanyol sobre la resta d'identitats nacionals) es reproduït acríticament per la dreta i l'esquerra espanyola sense ser-ne conscients -si més no per l'esquerra- de la propagació d'una ideologia intrínsecament colonial, que situa una nació per damunt de les altres, sobre els quals té dret -donada la seua superioritat- fins i tot, a fer-les desaparèixer. Aquestes són les penyores que es paguen quan el feixisme es mor al llit i no derrotat als camps de batalla com a la resta d'Europa: que la seua ideologia perdura i es refà, impregnant fins i tot les mentalitats d'aquells que lluiten i lluitaven contra els autoanomenats “nacionales”. Comptat i debatut, Franco es morí al llit i la Il·lustració va passar de llarg. Però, tot i que és cert que els bous s'han convertit en un símbol identitari espanyolista, no és exclusivament aquesta raó l'única que, per mi, hauria de posicionar-nos contra la “corrida”.

Ho explica Jordi Portabella magníficament al seu llibre “L'engany de la corrida”: “Posem una mica d'ordre en els nostres valors i posem el respecte a la vida al davant de tot... El dolor d'un ésser viu no es pot acceptar com una forma legítima de satisfacció artística. Un escriptor tant important com Víctor Hugo, un dels defensors més rotunds de la supressió de la pena de mort al segle XIX com a castic suprem i exemplar, en un determinat moment va adonar-se que defensar la supressió de la pena de mort era el mateix combat polític que la protecció dels animals. És el mateix combat perquè vol dir estar contra el patiment, contra el dolor innecessari dels éssers vius. Al segle XIX es habitual trobar en el naixent moviment de la protecció dels animals els antiesclavistes, els defensors de la igualtat entre les ètnies humanes. Hi ha una frase que ho sintetitza en una de les seues cartes: “torturar un toro és torturar una consciència”. Víctor Hugo diu que tindrem tiranies polítiques mentre l'ésser humà no deixe de ser tirànic. I que mentre no deixem de ser cruels hi haurà crueltat.”

Vivim en una societat neuròtica i stressant, on la tecnologia ha assolit quotes molt altes de desenvolupament, on la digitalització i la revolució dels transports ha permés reduir les distàncies i el món s'ha fet xicotet i a l'abast. Però, cada dia som més els que, reflexionant, posem per cas quinze minuts al dia, acabem pensant que tot el desenvolupament tecnològic ha d'anar acompanyat d'una revolució ètica, de valors. Repensar-nos com a éssers vius, a nosaltres mateixos i en relació al nostre entorn vegetal i animal, al medi en el qual vivim. Cal prohibir las corridas com cal eradicar la tortura, l'esclavatge, la pena de mort o la mutilació genital femenina...perquè ens repugna el dolor i el patiment, perquè no han de formar part de la humanitat del segle XXI, pel necessari respecte que ens deguem a nosaltres mateixos i als altres éssers vius amb els quals interaccionem.

“ El respecte que desitgem que hauria de tenir l'home per l'home només és un cas particular del respecte que hauria de tenir l'home per totes les formes de vida”. Claude Lévi-Strauss, tret d'un discurs a la Unesco l'any 1971.


Aquest article és la meua aportació a un llibre col.lectiu "Falles sense tortura" publicat per la Plataforma Iniciativa Animalista"  que podeu llegir sencer ací: 
http://blocs.esquerra.cat/documents/falles-sense-tortura.pdf



comentaris

comentari
Josep (Benaguasil - (Camp de Túria)) 10.03.2011 | 00.06 h
En algún lloc he llegit o escoltat una dita com: " el grau de civisme d'un poble es coneix per el tracte que dispensa als animals...". Realment encara som lluny de ser cívics (en tinc constància diàriament), però en el cas dels espanyols, afegir al seu sentiment nacional la tortura d'un esser viu, és esborronador i cavernícola, inconscient i carent d'ètica.

comenta