Agustí Cerdà

L'11 de setembre, durant la manifestació, vaig tindre l'oportunitat de conversar amb Jon Abril, d'Aralar. Aprofitàrem la marxa per anar comentant com van les coses per ací i per allà. En preguntar-li per allà em va contestar: “enrocada anda la cosa”. La situació política d'Euskal Herria derivada de les estratègies frontistes (front nacional basc, per un costat; i front nacional espanyol per l'altre) havien portat el País a una situació “d'empat etern” en el qual s'han conformat dos blocs antagònics, irreconciliables i impermeables, que generaven una problemàtica de molt difícil solució. Admirava -crec que sincerament- com a Catalunya, Esquerra havia allunyant eixe escenari, facilitant la transversalitat de l'independentisme, i conseqüentment, obrint la possibilitat que la idea de Catalunya-Estat europeu anara guanyant partidaris arreu i independentment del seu origen o condició social; evitant d'aquesta manera -si més no, de moment- una fractura social de nefastes conseqüències. No em vaig poder estar de comentar-li que, això de fer Montilla president també tenia preu, però que no obstant, preferíem pagar penyora com a partit que com a País. Entre moltes altres coses perquè sabem per pròpia experiència de les conseqüències de tindre una societat trencada, trinxada com la que tenim al País Valencià, on a sobre i a més a més, no hi ha un “empat etern”, sinó l'hegemonia d'un dels fronts en conflicte.

L'hegemonia de l'espanyolisme aconseguida pel PP al País Valencià -amb la impassible connivència de l'esquerra espanyolista- ha suposat una fractura social profunda i ha dividit la societat valenciana entre aquella que viu al i del “món oficial” , i aquella altra part de la societat que viu expulsada -i sovint enfrontada- a l'oficialitat. Aquesta ruptura de la convivència, no només li ha restat possibilitats al desenvolupament econòmic i social als valencians, sinó que, a més, ha desdotat la societat valenciana dels anticossos necessaris que tota societat civilitzada té davant dels abusos del poder; propiciant d'aquesta manera que la màfia campara per les terres valencianes com qui va per sa casa. Les conseqüències són les que són: un govern que no governa, un país on la llei només s'aplica a l'enemic (a l'amic se li donen privilegis, exempcions i favors), on s'afavoreix la depredació del patrimoni cultural i natural, on s'incentiva al depredador en compte d'afavorir a l'emprenedor, on es facilita als amics i afectes el guany de diners ràpids en compte de crear riquesa, contribuint així a la destrucció paulatina del teixit productiu valencià: tot abocat a l'especulació urbanística i a la construcció (inclòs l'estalvi valencià que ha acabat absorbit pel Caja Múrcia i Caja Madrid) alhora que es destruïen les possibilitats reals del camp i la indústria valenciana, restant obsolet gran part del sector de serveis. Un país on els seus llicenciats i llicenciades han pegat a fugir, per desenes de milers – prioritàriament cap a Catalunya, paradoxes de la vida!!- mentre arribava massivament mà d'obra barata d'arreu del món. Un govern per al qual els diners de tots són per afavorir un pocs i on es té per bona governança el deteriorament de tot allò públic -especialment l'ensenyament i la sanitat- en favor d'allò privat; que provoca la indefensió real de la ciutadania davant els abusos, les irregularitats -quan no l'incompliment explícit de la llei-, on la defensa dels drets del ciutadà depén d'una ruleta, en la qual, si tens sort, no et toca un jutge amic o en nòmina o les dues coses alhora... i tot a l'empara ideològica de la Santa Mare Església nacional-catòlica apostòlica i romana i adobada per la patètica coartada, que crida, unida pel fervor i tots a una veu: “que vienen los catalanes”; una martingala que els dóna llicència per fer allò que els vinga en gana, com si, en compte d'haver guanyat unes eleccions hagueren tornat a fer el 18 de juliol.

Que ningú es confonga: la màfia huí no porta barret i botetes. Llueix “trajes” regalats de Milano i bolsos de Vuiton. Tampoc té en nòmina pistolers i sicaris; li és suficient amb tindre periòdics i periodistes que, si convé, ja li fan un “traje” de difamació i desprestigi a l'enemic a batre.

I dit açò, què n'hem de fer, els valencians? No tinc la més mínima intenció d'anar-me'n enlloc com em conviden alguns; ni tampoc em deixaré tancar en una “reserva índia”, com voldrien els mateixos. Aquest és el meu País, la nostra terra, on no vull sentir-me estranger – ni vull que ningú es senta- ni vull consentir, ni que siga per omissió, que el País Valencià, acabe enquistant-se com un “cortijo” de la Màfia. Ara bé, per donar-li solució, hem d'encarar bé el problema. L'espanyolització i la corrupció han vingut agafades de la mà, i allò que se li opose, per tindre èxit, haurà de respondre a les dues parts del binomi: contra la màfia i pel País. T'apuntes ?