Agustí Cerdà

Dir a hores d'ara que el catalanisme ha mort, potser siga una exageració; potser m'hem deixat portar pel desig i no per la realitat i/o senzillament, no he deixat que la realitat m'esguerrara un cridaner titular. Ara bé, el catalanisme com a corrent de pensament polític està ferit de mort, en la UCI. Els consensos generats durant més d'un segle a partir de l'afirmació de la catalanitat ( una catalanitat reduïda al Principat de Catalunya i en les seues manifestacions – tret de les colles castelleres – circumscrita a la Catalunya vella), i partint d'aquesta , la reforma, modernització o encaix en Espanya, ja no té més recorregut. Ni des de la perspectiva federal ni des de l'autonòmica. I en eixe sentit, el post-catalanisme ha d'anar teixint nous consensos, una nova centralitat política. El darrer intent de catalanisme per reformar Espanya ha estat la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. I ha fracassat. I amb aquest fracàs reformista ( que ha estat útil per descartar possibilitats, desvetllar consciències i aguditzar contradiccions – això fèiem els independentistes d’Esquerra impulsant la reforma estatutària-) s'han esquerdat les unitats bàsiques del catalanisme, per molt que alguns no vulguen entendre-ho i s'aferren, a la senyera els uns i a la brama conta “l'akelarre independentista”, els altres.
Els independentistes, bastaixos de la nostra Història i llevadores del futur, necessitem noves coordenades per encarar allò que ja ha començat: la Transició cap a la Independència, on l'encaix amb Espanya ja no és possible sinó a còpia de més pobresa i submissió, i on la nova catalanitat no ha d'estar restringida al Principat de Catalunya. La catalanitat restringida, ha donat joc dins d'Espanya; fora d'Espanya i dins d'Europa, la nació dels catalans ha de plantejar-se amb la complexitat de tot el seu abast territorial complet, com li correspon, no ja a una autonomia revoltada sinó a una nació que es refà. Ho he dit mil cops i ho torne a dir: No és el mateix un autonomista emprenyat que un independentista. Sovint es confonen. L'independentista sap que la seua nació ha viscut i viu entre les fites que marquen Salses i Guardamar al nord i al sud, i Fraga i Maó a ponent i Llevant. I és en aquest àmbit territorial i polític on s'organitza, culturalment, cívicament, sindicalment, econòmicament i política. I no ho fa a “l'espanyola manera”, és a dir, jacobinament, sinó que ho fa, ara sí, de manera federal, a la catalana.
Som molts els valencians que volem viure no “a” ni “sota” Catalunya, sinó “amb” Catalunya. La pregunta és: quants catalans voldrien viure amb els valencians i formar amb nosaltres una nació diversa en la seua comuna identitat? Els valencians no podem demanar a Catalunya que ature el seu procés i ens espere; ni podem esperar que allò que ha passat a Catalunya es reproduïsca mimèticament al País Valencià. Per nosaltres, els valencians, aquest nou consens també implica que hem de trobar la via valenciana a la independència, trobar la nostra manera d'encaixar en Catalunya. Això és un canvi de mentalitat, de paràmetres. I aquests canvis sempre són, per força, lents. I sempre hi ha resistències als canvis davant les incerteses d'allò nou. I haurem de ser pacients en la pugna contra l'immobilisme i el conservadorisme que s'atemorisca d'allò nou. I no obstant els necessitem. Necessitem canviar les bastides per afrontar els reptes del futur. I al vell catalanisme que volia, d'una manera o altra, encaixar amb Espanya, cal portar-lo, pedagògicament, a encaixar amb la resta dels Països Catalans. Sense manies. Sense complexos. Assumint, a més a més, que l'independentisme ha crescut tant, que ja no s'expressarà mitjançant una única opció política. Ja no ho feia de fet, però totes les opcions es situaven entre l'esquerra i l'esquerra extrema. Ara hi haurà, també independentistes de dretes, com li correspon també a un país normal, on hi ha dretes i esquerres (i bipolars de centre); una societat, interclassista, on s'estableixen el nous consensos bàsics, de cohesió, fonamentals, constitutius, nacionals en definitiva entre tots aquells què, com deia Puigcercòs “ volen viure sota una mateixa llei que els empari”. Però açò també comporta novetat: dir-se “independentistes” ja no ens definirà, més que per oposició als unionistes-assimilacionistes (o integradors-integristes, com preferiu). Entre independentistes, entre tots aquells que volem dotar-nos d'estructures d'Estat ( que és el que ens uneix, és la nova centralitat) ens definirà la nostra posició ideològica, el nostre model de societat, allò que històricament s'ha anomenat com “l'esquerra i la dreta”. I per tant hi haurà dreta i esquerra sobiranista, i també, en aquest període de transició, dreta i esquerra integrista, si més no fins al dia de la proclamació del nou Estat, de la nostra República, quan tots deixarem de ser independentistes i serem, senzillament, normals i lliures; i en funció dels nostres valors i/o interessos de classe, d'esquerres o de dretes (o bipolars de centre)
Hem de fer-li, doncs , un bon soterrar al catalanisme. Amb honors d'Estat. Ha complit amb escreix el seu paper en la Història. Però quan més temps triguem plorant-li més temps trigarem en riure. I a nosaltres, els valencians, també ens toca moure'ns. I abandonar la creença que anirem tots a una ( jo, el primer) per començar a esbrinar els nous horitzons i possibilitats que ens donarà una Catalunya feta Estat d'Europa.
O federats amb Catalunya, o autonomitzats en Espanya. Jo, amb Catalunya.