Agustí Cerdà

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar a la nostra societat les conseqüències terribles que va tenir per nosaltres el 25 d’abril de 1707, l’enderrocament, pedra per pedra, d’una societat sencera, amb el seu sistema polític, administratiu, legal, judicial, econòmic i social. I la substitució d’aquesta societat articulada i viva, per un sistema polític, administratiu, legal, judicial econòmic, militar i social aliè a la nostra manera de viure, imposat a sang i foc pels vencedors. No és una qüestió, com ho volen reduir alguns, de llengua (la imposició de la llengua castellana n’és una conseqüència, no la causa). És el sotmetiment de tota una societat lliure i articulada com un estat confederat, a una situació política, econòmica i social de subditatge, subalterinitat i dependència.

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar que els Països Catalans no són cap entelèquia, sinó una realitat nacional que evoluciona i avança, són un projecte compartit per organitzacions socials, culturals, econòmiques i polítiques que des de fa molt de temps treballen coordinant ciutadans i ciutadanes d’arreu del País Valencià, Catalunya i les Illes; que a l’imponent fonament històric, cultural i jurídic en comú, hem anant afegit al llarg del segle passat i el poc d’aquest un projecte de redreçament democràtic, d’ambició de benestar i d’incorporació a la modernitat, on hi compartim un munt d’interessos econòmics, estratègics, necessitats d’infraestructures, millores de connexions (ports, aeroports, trens... corredor mediterrani..), relacions comercials, fluxos de moviments de persones, projectes empresarials i sindicals en comú... són una realitat tangible que creix i creix i que va configurant les interdependències bàsiques, les sinergies i inèrcies d’un mercat de País, de Països, d’un Estat nou. Una realitat nacional en la qual compartim, a més a més, les conseqüències nefastes -pel benestar social i el normal desenvolupament econòmic de la nostra societat- d’una espoliació fiscal imposada injustament per l’Estat espanyol que ens dessagna cada any -i any rere any i siga quin siga el color que tinga el govern de Madrid , més de 30.000 milions d’euros/any, dels quals ens corresponen 12.300 milions d’euros als valencians, sense els quals difícilment podrem fer front a la crisi: una mena d’impost especial que paguem -indistintament de quina siga la nostra condició social, econòmica, religiosa, la llengua que parlem o el nostre origen familiar- per gaudir-ne del dubtós privilegi de ser considerats espanyols. “Ofrenar noves glories a Espanya” no és gratuït, té preu: 12.300 milions d’euros l’any, tots els anys.

Sovint em pregunte si hem estat capaços d’explicar a la nostra societat que la commemoració del 25 d’abril no és l’expressió d’un sentiment de nostàlgia d’allò que teníem i no hem recuperat encara, enyoradís d’un passat en comú de convivència i llibertat compartida amb Catalunya i Balears, sinó la manifestació d’una realitat de present i de futur que reclama, responent a una realitat cultural, social i econòmica, un projecte polític complet i propi per assolir el reconeixement, la normalitat política i democràtica: la creació d’un àmbit polític de futur en comú que ha de servir-nos per fer-nos forts i afrontar amb el màxim de garanties els reptes d’un món global. Segurament hui, 300 i pocs anys més d’aquell 25 d’abril, la nostra societat, en tots els àmbits (culturals, associatius, socials, sindicals, empresarials...) mostra una vitalitat com segurament mai l’ha tingut en els 300 anys passats. Les relacions, en tots els sentits, entre el País Valencià, Catalunya i les Illes són tan fortes i paleses com mai ho han estat des de la desfeta d’Almansa i cada dia hi ha més gent arreu del nostre territori, com mai abans la havia hagut, que en té consciència. La anormalitat, en aquest sentit, és la política: allò que és normal en tots els àmbits de la vida d’una societat no ho és políticament. I tots els esforços esmerçats en la cultura, la llengua, la societat i l’economia podem quedar-se en un no res reversible si no fem forat en la política, si no som capaços de fer normal políticament allò que és normalitat social, cultural i econòmica. Si no som capaços de superar una situació política de dependència i subordinació per una d’independència i confederació.

Si no hem estat capaços fins ara d’explicar-ho, expliquem-ho ara. És el moment. Mentre Catalunya conquesta el dret a decidir, nosaltres conquerim el nostre dret a existir. I existint, decidim. Decidim ser lliures, viure solidàriament bé i en pau. Expliquem-ho.