Cerca
ELOGI DE LA POLÍTICA
17.12.2009 | 14.22 h
Fa no massa temps em va tocar representar Esquerra Republicana en una taula redona organitzada per la Facultat de Dret de la Universitat de València sobre la Justícia Universal, arran de la retallada de l'aplicació d'aquesta perpetrada pel PSOE i pel PP. Vaig intentar explicar que, des de les primeres proclames contra les monarquies absolutistes fins a la recent Conferència de Copenhagen, el procés d'assumpció d'aquests drets en les legislacions estatals d'arreu sempre havia patit l'oposició conservadora/reaccionària. En el passat i ara, incloent-hi també, el dret al Sufragi Universal, a la participació universal -de totes les persones- en els afers polítics. Sense anar més lluny, a l'Estat espanyol, a males penes té 30 anys a aquest dret, a excepció feta del període republicà, i sense estalviar-se 40 anys de dictadura, açò és, de política feta sense la possibilitat de la ciutadania a participar en els afers polítics.
De facto, el poder polític és l'únic poder al qual podem accedir-hi la ciutadania. La resta de poders( econòmic, eclesiàstic, mediàtic o militar) són ocupats per minories selectes que ningú ha elegit, però que, tot i això, condicionen i determinen la vida política, és a dir, la de tots, la pública.
Per “Política” el diccionari de l'IEC entén :”Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. Persona que s’ocupa dels afers públics. I defineix “públic” com: “ Relatiu a la nació, a la comunitat /De què pot fer ús tothom”; i per “civil” diu: “Relatiu o pertanyent al conjunt de tots els ciutadans, a la seva organització, als seus afers interiors. Relatiu o pertanyent als ciutadans en llurs relacions amb llurs conciutadans”. “Polític, Públic o civil” són tres paraules que fan referència als afers de la col·lectivitat, als afers de tothom, contraposats òbviament als afers que són individuals i/o relatius a una minoria selecta, bé econòmica o mediàtica, bé eclesiàstica o militar. No és sinó una barroera manipulació (esbombada diàriament pel poder mediàtic – que no respon a la opinió pública -la de tots- sinó a l'opinió i els interessos, dels que exerceixen el poder econòmic, eclesiàstic o militar) la contraposició entre “partits polítics” i “societat civil”: els partits polítics no són altra cosa que una de les formes d'organització de la societat civil.
La degradació de la política, de la cosa pública, no és sinó la degradació, d'allò públic, allò polític, de les qüestions i afers on tothom té dret (després de molts any de ser-nos negat) a participar. I per contra l'exaltació d'allò individual: les meues targetes, ma casa, la meua tele, el meu sofà, el cotxe,el meu cos, el meu taitxí, el meu “txitxí”......
I a l'escalfor d'aquest ambient de “meumeuisme” i de la no-participació en els afers de tothom, en els afers públics, polítics, surten com a bolets gurus i messies més o menys mediàtics, populistes i demagogs que propugnen màgiques solucions per a tot plegat, anunciant la mort de la política i abonant el terreny per a l'aclamació/proclamació popular d'un líder fort, que pose ordre i ho arregle tot; que acabe d'una vegada per totes amb aquest desori i ens faça anar a tots i totes rectes com un fil.
Potser quan es diu que tots els polítics són igual o que la política és una......, el que es voldria es que desaparegueren els partits i els polítics i se'n feren càrrec de la “cosa pública” la gent que ja ha demostrat que val: els que han construït grans imperis mediàtics, com Berlusconi; o financers com Botín; o els que han demostrat reconegudes destreses militars com Pinochet o aquells que en saben, i molt, del recte camí que porta al cel, com Bin Laden o Rouco Varela. Així, si més no, ens evitarien la feixuga molèstia d'anar a votar. I la de pensar. Que cansa.
Potser ara m'ha quedat més clara que mai la intenció que Franco tenia quan deia: “Haga como yo: No se meta en política.”
Dedicat a totes les persones, dones i homes que sacrifiquen molt de temps de la seua vida per, des de la política i les organitzacions, construir un món millor. Salut
De facto, el poder polític és l'únic poder al qual podem accedir-hi la ciutadania. La resta de poders( econòmic, eclesiàstic, mediàtic o militar) són ocupats per minories selectes que ningú ha elegit, però que, tot i això, condicionen i determinen la vida política, és a dir, la de tots, la pública.
Per “Política” el diccionari de l'IEC entén :”Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. Persona que s’ocupa dels afers públics. I defineix “públic” com: “ Relatiu a la nació, a la comunitat /De què pot fer ús tothom”; i per “civil” diu: “Relatiu o pertanyent al conjunt de tots els ciutadans, a la seva organització, als seus afers interiors. Relatiu o pertanyent als ciutadans en llurs relacions amb llurs conciutadans”. “Polític, Públic o civil” són tres paraules que fan referència als afers de la col·lectivitat, als afers de tothom, contraposats òbviament als afers que són individuals i/o relatius a una minoria selecta, bé econòmica o mediàtica, bé eclesiàstica o militar. No és sinó una barroera manipulació (esbombada diàriament pel poder mediàtic – que no respon a la opinió pública -la de tots- sinó a l'opinió i els interessos, dels que exerceixen el poder econòmic, eclesiàstic o militar) la contraposició entre “partits polítics” i “societat civil”: els partits polítics no són altra cosa que una de les formes d'organització de la societat civil.
La degradació de la política, de la cosa pública, no és sinó la degradació, d'allò públic, allò polític, de les qüestions i afers on tothom té dret (després de molts any de ser-nos negat) a participar. I per contra l'exaltació d'allò individual: les meues targetes, ma casa, la meua tele, el meu sofà, el cotxe,el meu cos, el meu taitxí, el meu “txitxí”......
I a l'escalfor d'aquest ambient de “meumeuisme” i de la no-participació en els afers de tothom, en els afers públics, polítics, surten com a bolets gurus i messies més o menys mediàtics, populistes i demagogs que propugnen màgiques solucions per a tot plegat, anunciant la mort de la política i abonant el terreny per a l'aclamació/proclamació popular d'un líder fort, que pose ordre i ho arregle tot; que acabe d'una vegada per totes amb aquest desori i ens faça anar a tots i totes rectes com un fil.
Potser quan es diu que tots els polítics són igual o que la política és una......, el que es voldria es que desaparegueren els partits i els polítics i se'n feren càrrec de la “cosa pública” la gent que ja ha demostrat que val: els que han construït grans imperis mediàtics, com Berlusconi; o financers com Botín; o els que han demostrat reconegudes destreses militars com Pinochet o aquells que en saben, i molt, del recte camí que porta al cel, com Bin Laden o Rouco Varela. Així, si més no, ens evitarien la feixuga molèstia d'anar a votar. I la de pensar. Que cansa.
Potser ara m'ha quedat més clara que mai la intenció que Franco tenia quan deia: “Haga como yo: No se meta en política.”
Dedicat a totes les persones, dones i homes que sacrifiquen molt de temps de la seua vida per, des de la política i les organitzacions, construir un món millor. Salut
5 Comentaris
Envia a…
:: Comentaris
Jaume Daniel (Tenesse) 17.12.2009 | 23.40 h
Jo també dic "visca la política". La que fa la bona gent que permet trencar amb la dinàmica dels rics, opulents, dictadors, manipuladors, anorreadors de nacions... però també per plantar cara als acomodats al sofà, als crítics de teclat en internet, als ideòlegs de diari de bar... Enhorabona als que ens hem aplegat en Esquerra amb la voluntat de canviar la patètica situació política que pateix el País Valencià per polítics indignes de tal nom! Feu com nosaltres: veniu a Esquerra!
Olga (La Llosa) 18.12.2009 | 17.11 h
Sr. Cerdà: Mai no he votat Esquerra al País Valencià i fins i tot ja portava moltes eleccions sense anar a votar...m'havia decebut més que la política els polítics però avui he llegit aquesta notícia que copie i enganxe: "Esquerra a les Illes Esquerra deixa els càrrecs en les àrees de Govern i demana eleccions anticipades perquè no podem acceptar que les nostres institucions i tots els seus responsables puguin ser valorats per la ciutadania en general com a còmplices o corresponsables d’actuacions individuals immorals o il·legals....la salut institucional i política exigeix que els ciutadans puguin decidir en convocatòria electoral si volen seguir dipositant la seva confiança en partits que avalen càrrecs polítics que en la passada legislatura dugueren a terme actuacions condemnables"... Jo no vist mai polítics així, ni ací ni a Espanya...a les pròximes eleccions tornaré a votar i ja pot comptar que votaré Esquerra! Bones festes!
Francesc (València) 19.12.2009 | 15.25 h
Crec que Esquerra està fent, com dius en l'article, política des de la cosa pública i civil, com ha de ser, amb dedicació i honestedat. Política sense embuts ni succedanis. Els valencians ja hem estat enganyats massa vegades com per a permetre'ns el luxe antidemocràtic de no fer política. En Esquerra cadascú té i troba el seu lloc; com en qualsevol societat que vol millorar i que funciona per a tots i totes, ningú és prescindible. El País Valencià necessita persones, les idees a soles no funcionen.
Josep (Benaguasil) 23.12.2009 | 11.04 h
És una sensació que tinc: vivim una època on s'està adobant un canvi preocupant. La dreta, els poders econòmic, mediàtic i l'eclesiàstic (aquest de manera hipòcrita)han sabut bastir una societat basada en el consum per el consum i individualista. Això és el que volen, això és el que estàn aconseguint amb la inestimable ajuda del poder polític en mans de personatges tan conservadors i aliens a l'afer públic com ells. Ací, al País Valencià, es diu PP, a l'estranger, a Espanya, es diu PSOE i a Europa no ho sabem ben cert, jo diria que tots. La política és allò públic, al servei dels ciutadans, dels veïns i veïnes, siga quina siga la seva condició. Ara, al poder de les institucions "públiques" en mans d'èlits, no hi ha polítics, hi ha gestors, mals gestors i lladres. Els governs, ja siguen municipals o nacionals, no governen per tothom, sino pels "seus", per la gent que els vota. D'exemples n'hi ha molts al nostre país, massa. Però ja ho va dir Fuster: Tot està per fer, tot és possible
Jaume (Països Catalans) 14.01.2010 | 19.33 h
A moltes organitzacions no és possible implicar-se com cal. Entren en joc interessos (poder, notorietat i diners, que és el més perillòs) i hi ha gent qui oblida els objectius pels quê hi treballa, passant a treballar pels seus propis interessos. Aqueixes actituts són com càncers per a una organització i empobreixen la política.
.