Agustí Cerdà

Fa alguns dies, ho comentava amb un amic: l’any 91, quan militants de Catalunya Lliure decidiren sumar-se a la Crida Nacional per refundar Esquerra Republicana, una de les condicions sine qua non que posaren damunt la taula de negociacions, per entrar en Esquerra, va ser que aquesta havia de tindre una implantació Nacional, és a dir, de Països Catalans. La conseqüència d'aquest acord no fou altra que l'aparició, l'any 92, de la Federació Valenciana d'Esquerra Republicana. I ho dic explícitament perquè als anys 90 era del tot inconcebible que una organització independentista no fora, alhora i indestriablement, una organització nacional. En aquell moment no hauria tingut cap credibilitat una organització que reivindicara la independència només per una part del territori nacional: si la independència, la sobirania no s'adjectiven –val a dir que substantivament– amb “nacional”, no són ni independència ni sobirania; són, en el millors dels casos, allò que en diria el manual de calculada ambigüitat d'en Artur Mas “un major grau d'autogovern”, que dit siga de passada, ves a saber què vol dir això.
Ho he dit mil vegades i ho torne a dir: una autonomista (llegiu regionalista) emprenyat, encara que siga molt, però molt emprenyat, no és un independentista. D'una consciència regional no en pot sortir un projecte nacional. I plantejar la batalla renunciant al conjunt de les seues parts, és assumir, d'entrada, un fracàs, una feblesa manifesta davant la dificultat d'exercir desacomplexadament una estratègia política al conjunt del territori –altre cop– nacional. Una derrota.
He sentit mil vegades allò de “ja s'ho faran els valencians”; o aquella altra “no hem d'intervindre en els afers valencians”. Certament, des d'una consciència i mentalitat autonòmica i regional, fa lleig això d'intervindre en la quotidianitat d'una altra comunitat, també autònoma. Ara bé, des d'una consciencia i mentalitat nacional, d'Estat, s'intervé allà on es produeixen les agressions, perquè un atac a una part és un atac al tot. I no n'és un tema de solidaritat, ni molt menys de caritat ni commiseració, sinó de supervivència, de patriotisme, Si hi ha un atac, posem per cas, a la llengua catalana a València, els nacional-conscients del Principat no es solidaritzen amb els valencians: defensen la seua llengua allà on es parla i és agredida. Perquè si deixa de parlar-se a València, no perdem només els valencians, perdem tots i totes els i les que fem del català una llengua d'acollida, d'ús normal i quotidià.
Als darrers anys, ha crescut molt la consciencia del “català emprenyat” però, ha crescut d'igual manera la consciencia nacional? I tant que ha crescut, però no en la mateixa proporció. El que ha crescut és la consciència de l'agressió sistemàtica de l'espanyolisme cap a nosaltres; ha crescut la consciencia reactiva davant la determinació de l'Estat “d'harmonitzar-nos”, però no ho ha fet d'igual manera la consciencia proactiva, la propositiva, aquella que, a més a més d'emprenyar-se amb l'agressió –i fins i tot, mobilitzar-se puntualment– en proposa solucions. I aprofitant que el temps tot ho guareix, tant l'espanyolisme com el regionalisme veuran de guanyar temps perquè vaja passant l'emprenyada a la qual li manca, per ser estable i duradora, consciencia nacional. Per canviar la realitat, cal canviar la mentalitat, la perspectiva –de regional a nacional– amb la qual aquesta realitat pot canviar. I em resulta impossible pensar com es pot aconseguir ser un Estat lliure amb una mentalitat regional.
No me'n refie d'aquells que circumscriuen la reivindicació independentista a l'àmbit del Principat adduint que només és possible al Principat. Primer perquè igual que han renunciat d'entrada a una part del territori, en poden renunciar a una part de la reivindicació; i segon, perquè si ara és possible al Principat és perquè alguns –que no són ells– hi treballaren de valent quan no es veia com a possible, i ara sense haver-ne fet ni poc ni molt ni gens s'instal.len plàcidament al sofà de l'independentisme segurament esperant que siguen altres els qui facen possible que també, al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, la cosa qualle. Aquest és el tret segurament més definitori de la dreta: reservar-se el privilegi de viure de l'esforç i el treball dels demés. És en els moments de transició política –i Catalunya ha començat la transició cap a la independència– quan la dreta adopta aquestes actituds: primer, resistint-se als canvis, i després, encapçalant-los com si els hagueren provocat ells. O no se'n recordeu del paper del PP (abans AP) en la transició de la dictadura a la monarquia? En aquell moment s'oposaven aferrissadament a l'Estat de les autonomies i avui, amb l'empenta dels moviments independentistes, en són els més abrandats defensors. A cop de vot entengueren que, tot i preferir Una Espanya Una, era millor una Espanya autonòmica –que sempre podrien anar repelant– que una No Espanya. I sobretot, entengueren que oposant-se al “Estado de las autonomias” no tenien cap oportunitat de governar.
A Catalunya ens passa igual: la dreta autòctona, tot i preferir l'autonomia i la dependència (de la qual s'ha lucrat ostentosament), sap que cada dia que passa oposar-se a la transició cap a la independència, cap a la democràcia, els farà perdre possibilitats de governar. Governar Catalunya com ho han fet sempre des de la instauració de la monarquia... A excepció feta dels darrers set anys. I ací és on cou. I cou tant que, fins i tot independentistes es faran per tal de tornar a manar.
No obstant, siga per Conveniència (i Unió) o per convicció... Benvinguts al club. En Esquerra Republicana, no tenim cap interès, ni en ser la casa comuna de l'independentisme, ni molt menys en ser l'única, exclusiva i genuïna organització independentista. Cap. Tant de bo totes les organitzacions polítiques del nostre País es reclamaren independentistes: voldria dir que hi ha una majoria social, àmplia i transversal, que té com a mínim comú denominador el fer del nostre País un Estat d'Europa.