El dilluns passat, en el marc d'una reunió -que ara no ve al cas- se'ns invitava a la celebració del Dia Internacional per la Despenalització de l'Avortament. Cap problema. Una celebració digna de celebrar. I oportuna, atés que, tal com s'ha enfocat el debat arran de la Llei per L'AMPLIACIÓ DELS SUPÒSITS PEL QUALS LES DONES PODEN INTERROMPRE EL SEU EMBARÀS, va semblant com si el debat fos ara la introducció d'un nou dret – el dret de les dones a interrompre voluntàriament el seu embaràs- quan en realitat, aquest dret es va incorporar fa ja alguns anys a l'ordenament jurídic estatal; el que ara està en discussió és l'ampliació dels supòsits, o dit d'una altra manera, si es deixa de restringir o no el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, si donat el cas d'un embaràs no desitjat – amb tota la tragèdia que això suposa- a sobre s'ha de penalitzar amb presó a una dona que pren aquesta dura decisió.
 
El comentari que vaig fer és que seria convenient, als debats, tertúlies o safaretjos parlar no parlar “d'avortament” sinó d'interrupció voluntària de l'embaràs”. Algú –val a dir que benintencionadament- , em va replicar que això era un “eufemisme”. I no li mancava raó. Però “eufemisme” és una paraula connotada negativament, que és interpretada per l’oient com a sinònim “d’aigualiment” , “rebaixa de plantejaments” o “descafeïnament”. “Eufemisme” segons el diccionari de l’IEC vol dir: mot o locució d’expressió suau, atenuada, en lloc d’un de dur, inconvenient o desplaent”. I eixes són justament les connotacions del mot “avortament”: duresa, , inconveniència i desplaència. Més encara; “Avortament” és un dels efectes de l’aplicació d’un dret –el dret de les dones ha decidir sobre el seu propi cos- un dret molt més ampli en el seu abast que la reducció intencionada d’aquest dret que es fa des dels sectors conservadors, que connoten negativament i amb  expressions com “debat sobre l’avortament”  el veritable debat sobre “el dret de les dones a decidir sobre el seu cos”. No té sentit que em plena batalla ideològica – i aquesta ho és- l’esquerra utilitze l’instrumental conceptual  de la dreta. El mot “avortament evoca imatges  de sang, quiròfans , dolor... i a partir d’eixa evocació els és molt fàcil fer-ne un grau més i etzibar-nos, en tertúlies, debats o safaretjos la pregunta : Tu veus bé que es maten xiquets? I així, han escamotejat d’entrada el centre del debat, que no és altre que determinar qui té dret a prendre la decisió d’interrompre un embaràs quan no és desitjat, el clero o les dones ?  Les mateixes persones que contestarien negativament a la pregunta trobes bé que es maten xiquets?  També contestarien que NO si la pregunta és “ Ets partidari de tancar a la presó a les dones per decidir lliurement sobre el seu propi cos ?
Sé que no descobrisc la sopa d’all si dic que les paraules no són neutrals, però si no ho són, per què utilitzem les paraules, els conceptes dels adversaris ?  No es tracta d’eufemismes o no, sinó d’emprar aquelles paraules que ens són útils per explicar la nostra visió ideològica de la realitat.  Si fos una qüestió “d’eufemisme” l’esquerra ideològica no empraria el mot “emprenedor”- que evoca coratge, emoció, risc d’aventura, iniciativa... – en compte d'utilitzar el mot “empresari” que fins i tot pot ser qualificat d’eufemisme  respecte del mot “patró” que té unes connotació diferents a les “d’emprenedor”.  I si a més, es deixa de parlar de “treballadors i/o assalariats” i es parla de “consumidors i/o usuaris”  es fàcil entendre com alguns neocons n’han fet un gra més i parlen del final de la Història en tant que final de la lluita de classes. I és obvi, la classes “emprenedora” i la classe “consumidora”, fins i tot admetent l’existència d’aquestes dues classes, en cap cas, són antitètiques, no s'oposen entre sí; ans al contrari, fins i tot es podria percebre una certa complementarietat.
Ens són útil els eufemisme “dret a decidir” respecte a “independència” ? I “independència“ no és una expressió més afortunada que la castiza expressió “separatismo”? Doncs no són, per tant, els eufemismes el que hem de bandejar, sinó que, per afrontar batalles ideològiques, hem d’emprar conceptes que posen en valor els nostres valors i no aquelles que utilitza l’adversari ideològic. O és que algú aniria a la guerra amb fusells que disparen bales que només fabrica l’enemic ?   A les batalles ideològiques, les bales són les paraules.
És pràcticament impossible vèncer ideològicament l’onada neocon si allò que acceptem com a paraules  neutrals o de sentit comú són justament aquelles que empren els neocons per impregnar la societat dels seus reaccionaris valors.
I després de tota aquesta parrafada, cal que explique per què no se li ha de dir “Comunitat” al País Valencià ?