Sindica

cap

El bloc

A Propòsit de Joan Fuster

A Propòsit de Joan Fuster

Enguany fa 50 anys de la publicació d'un llibre cabdal pels valencians, i també, pel conjunt dels catalans: “Nosaltres, els valencians”. La importància d'aquest llibre no és haver estat l'origen del valencianisme. Ja hi havia valencianistes abans de Fuster. A la Renaixença, i sobretot, al període republicà, proliferen tot un seguit d'organitzacions cíviques, culturals, polítiques... valencianistes què corroboren l'existència d'aquest moviment. Una existència tan real com el caos doctrinal, conceptual i programàtic que manifesten aquestes organitzacions. I és Joan Fuster, coneixedor d'aquest moviment i conreador d'una intensa correspondència amb l'exili republicà, qui és capaç d'agafar tot el garbuix d'idees (de vegades contradictòries) del valencianisme i ordenar-les. I en eixe sentit, Fuster és tan important pel pensament valencianista com Kant ho és per a la filosofia, salvant les distàncies per les qüestions tractades: després del “Nosaltres els valencians”, el pensament valencianista ja no serà el mateix; deixarà de ser un guirigall conceptual per convertir-se en un corrent de pensament rigorós, i sobretot, coherent.

Però no és aquest l'únic argument pel qual considere Joan Fuster un pensador imprescindible. Fuster no només ordena el pensament nacionalitari: a més a més Fuster determina, de manera clara i nítida, quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians. I a l'igual que Copèrnic explica l'univers situant el Sol i no la Terra al centre de l'Univers, Fuster explica la seva visió canviant la perspectiva i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític. Lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l'existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric. I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana. “ Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears. A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans. Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954 i reeditat al 60 -que és l’edició que coneix Fuster- i també amb “Industrials i polítics”. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya. I mentre Vives adreça la seua proposta a les elits socials que hauran de pilotar la transició després de Franco ( de facto la seua proposta es acceptada tant pel “patricis” de CiU com pels del PSC), la proposta de Fuster, -en absència d’una classe dirigent que puga ser receptora de les seues propostes i de constatar que, després del 1707, les classes dirigents valencianes han desertat del seu paper de classe i de direcció social del seu propi país; i per tant, supeditant les seues aspiracions a les aspiracions de les oligarquies espanyoles- adreça les seues propostes a les elits universitàries, esperant que siguen aquestes les que expliquen –“Per dir-ho en terminologia d’un il•lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. És transformar el que m’interessa.”- que “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. És el que anomena Fuster, la “via salvadora”: “...la que puga unir les aspiracions classistes – de les classes populars-, la màxima llibertat i el redreçament nacional”.
Tant Fuster com Vives no amaguen, que tota proposta nacional té un destinatari social que la impulsa i se'n beneficia del seu èxit i pervivència. Mireu sinó que és Espanya: una proposició -i imposició per nosaltres, els catalans- nacional, els beneficiaris de la qual són les oligarquies terratinents, com la Duquesa de Alba, la màxima receptora de subvencions europees; les oligarquies financeres com Botín, beneficiaries de la destrucció del sistema de caixes dels Països Catalans i de les multimilionàries “ajudes” estatals (amb diners de tots); les oligarquies monopolístiques d'Estat com Repsol o Telefònica o les oligarquies alimentades pels pressupostos de l'Estat (Dragados y Construcciones, Fomentos y Contratas, Sacyr-Vallehermoso, Abertis...) que s'embutxaquen cada any entre el 17 i el 25% del pressupost total de l'Estat. Hi haja crisi o no; siga prioritari o no ho siga, fer un AVE Madrid-Extremadura. Amb una monarquia que els uneix i un clero que els beneeix.

Pense que és l'hora de Fuster. La Proposta de Vives (d'encaixar una part de la nació en Espanya) no ens serveix. La darrera vegada que s'ha intentat (reforma de l'Estatut) ha fracassat. Com fracassarà tot intent de resoldre el “problema català” mentre no es canvie la perspectiva, de regional a nacional; d'una part de la nació (per important que aquesta siga) a la visió de la nació completa. I no deixa de ser una visió regional la que planteja Catalunya i els Països Catalans, com si Catalunya, Principat, no fos un país català; o com si la nació, diguem-ne de debò, fos Catalunya i la resta,(el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes) subnacions subsidiàries, per més retòrica que es faça parlant dels Països Catalans. Aquesta visió regional, d'una part de la nació, és útil per seguir trampejant amb Espanya, però inútil per aconseguir la independència. Qui renuncia a una part de la nació, posem per cas el País Valencià, acaba renunciant a una part de l'objectiu, posem per cas, tindre un Estat propi. És un parany voler només la independència d'una part de la nació, o distingir entre “nació ètnica” i “nació política”. Totes dues aboquen a una perspectiva regional, i conseqüentment inútils per afrontar la solució d'un conflicte nacional.
Com és un parany dissociar la qüestió nacional dels actors socials que la impulsen i en són beneficiaris. Sovint des del progressisme espanyolista veiem com se'ns diu: “allò important són les qüestions socials. La resta és nacionalisme, que ara no toca”. I així, imposen la seua adscripció nacional com si aquesta fóra la neutra. D'igual manera amaga la seua adscripció ideològica i de classe qui diu “allò important és l'eix de país i no l'eix social” com si la reconstrucció nacional no duguera implícit un model de societat. “Entre esquerra i dreta, trie esquerra. Entre esquerra i país, trie país” és una frase que planteja un fals dilema. És com si plantejara què entre blau i roig, trie roig, però entre roig i barat trie barat. Senzillament no són categories comparables. Són fal•laços plantejaments què amaguen la seua adscripció ideològica i de classe, embolcallant-la amb una senyera.

Ni que siga perquè en fa 50 d’anys, feu-li una llegideta al “Nosaltres els valencians”



comenta